Les Terres de l’Ebre són un dels territoris més singulars de Catalunya. El Delta caracteritza una societat i la singularitza. Fa anys, per alguns, era la quinta província, expressió de regust franquista. Encara avui, a Tortosa, hi ha reticències a eliminar el monument a Franco al bell mig de l’Ebre. La dreta catalana manté una actitud reticent a fer desaparèixer els vestigis del franquisme i monuments d’homenatge al dictador més criminal que ha patit Catalunya. I Espanya. Ja pot l’ONU censurar Espanya per la connivència amb el franquisme, a l’espai públic i a les institucions, si a capitals com Tortosa no fem net.

L’Ebre va ser l’escenari dels enfrontaments més durs entre les tropes franquistes i les republicanes. Per escarni general, el bombardeig franquista sobre Tortosa va ser tan salvatge que va doblar de llarg, en un sol dia, el de Gernika. Però el de Gernika va ser immortalitzat per Picasso. I el de Tortosa, no. Per això encara és més sagnant, incomprensible i injustificable la tebior de la dreta catalana en aquesta capital de l’Ebre.

L’1 d’Octubre es va posar molt èmfasi en els incidents ocorreguts a Sant Julià de Ramis, per exemple. I certament hi havia motius. La Guàrdia Civil va repartir xarop de canya sense contemplacions. Allí, a més, hi havia de votar el president Puigdemont. Ara bé, les càrregues salvatges de primera hora a Sant Carles de la Ràpita van ser una borratxera de cops de la Guàrdia Civil que posava els pèls de punta. Una orgia macabra, vist com estaven d’excitats els agents policials "metiendo la porra como si no hubiera un mañana". El seu alcalde, el també republicà Josep Caparrós, va ser processat. Com el de Sant Julià de Ramis, el també republicà Marc Puigtió, ambdós han dedicat una plaça a l’1 d’Octubre.

També a la Ràpita vam veure aquell dia com un grup de veïns sortia en defensa d’un mosso d’esquadra increpat per agents de la Guàrdia Civil. La gent de l’Ebre, com el seu territori, és excepcional. Però si els veïns de la Ràpita no tenien un president que hi votés, els de Tortosa no tenien un pintor que immortalitzés la matança.

O ens salvem tots o no se salvarà ningú. L’Ebre ha de sentir l’escalf i la solidaritat de la resta del país, perquè quan ha estat l’hora sempre hi han estat

La conclusió és que sempre sembla que la gent de l’Ebre juga a segona divisió. I aquest és un sentiment molt interioritzat, que comparteixen i expressen alcaldes ebrencs com el d’Alcanar, Joan Roig. O el d’Amposta, l’Adam Tomàs, un fenomen que va aconseguir sumar 16 dels 21 regidors les darreres eleccions municipals. O tants altres.

El Pla Hidrològic Nacional pactat entre convergents i el govern Aznar va provocar paradoxalment un despertar. Val a dir que l’ínclit Pepe Borrell ja havia somiat la mateixa jugada. Els ebrencs van dir prou. La reacció va ser exemplar, perquè si s'hagués materialitzat, hauria assecat el Delta, agònicament. El moviment contra el transvasament va ser un cant d’autoestima més enllà de la defensa d’un patrimoni natural, paisatgístic i econòmic.

Les Terres de l’Ebre són una contrada d’una bellesa singular i única que contrasta amb l’abrupte dels Ports, a tocar mateix. Són el far west de Catalunya en el millor sentit, un territori salvatge d’una bellesa que tomba. La Costa Brava té racons encisadors. I festivals a dojo. Pero l’Ebre té l’avantatge que no s’ha massificat, tot és més ajustat i raonable. També el cost de la vida. Mai no m’ha agradat allò de "... i una dansa, la sardana". Perquè no és cert, és una simplificació empobridora del país. L’Ebre és un territori de jotes, que sempre m’ha semblat una dansa més irreverent que la sardana. I més divertida. Potser és que la meva àvia de Seròs (el Segrià) de sardanes no en sabia res; però de jotes en cantava i ballava. Per això quan vaig sentir per primer cop Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries em va semblar aigua beneïda. Girona va ser el darrer reducte de la Catalunya republicana que llanguia. Però l’Ebre i Ponent, els guardians de la frontera, van ser la primera barricada, allí s’hi va lluitar i morir en un front de guerra que va deixar desenes de milers de morts. Allí es va decidir la guerra. Quan l’exèrcit d’ocupació va travessar el riu ―que així era com va passar a dir-se l’exèrcit franquista quan va trepitjar Catalunya―, el terror i la devastació es van escampar com una taca d’oli, inexorables. Tant és si Girona era aclaparadorametn republicana o avui independentista. Quan va caure l’Ebre, va caure Catalunya. Tota ella. Una lliçó històrica a tenir present. O ens salvem tots o no se salvarà ningú. L’Ebre ha de sentir l’escalf i la solidaritat de la resta del país. Perquè quan ha estat l’hora sempre hi han estat. Avui més que mai.

Montse Castellà
Opinió Delta de l’Ebre: tocat i afonat Montse Castellà