La vigília de l'11 de setembre de 2016, una iniciativa local per homenatjar el traspassat Jordi Carbonell (històric militant independentista que va morir militant a ERC), va acabar amb un míting conjunt d'ERC, Podem i CUP. Els oradors van ser Oriol Junqueras, Dante Fachin i Anna Gabriel. El món convergent va reaccionar amb una enrabiada monumental. Se'ls havia exclòs, van argumentar. Tan cert com que s'havia aconseguit incorporar Podem, cosa que va provocar també l'enrabiada del partit d'Iglesias. De seguida va sortir com un tro el fantasma del Tripartit, acusació de lesa traïció a la Pàtria per part del nacionalisme. I per part de l'espanyolisme, dards enverinats contra Iglesias perquè s'havia venut a l'independentisme. 

ERC va encaixar la pedregada amb diversitat d'opinions. Amb la particularitat que a Oriol Junqueras li va relliscar la polèmica. Junqueras, en canvi, va fer una reflexió sociològica de l'acte, sobretot al voltant de la participació de l'avui amic aliat, Albano. L'Oriol va apuntar la distància en els referents culturals —que no tan ideològics— que havia detectat respecte el company de Podem. I aliè al debat sobre la idoneïtat de l'acte —que per a l'Oriol és oportú sempre que la prioritat sigui sumar— va plantejar la necessitat de fer una aproximació imprescindible a valors culturals i referents que poguessin ser compartits per aquesta Catalunya tan lluny del nacionalisme, aquell que tan bé parodia, per exemple, el 'Jennifer' dels Catarres.

Fa uns dies, Gabriel Rufián feia un dels seus tuits enginyosos, un de tants. "La madrugada del 18 de agosto, fusilaron a Lorca por comunista, homosexual y masón. El fascista que le asesinó diría: 'le metí dos tiros por el culo por maricón'. 82 años después todo ha cambiado y los restos de Lorca aún se buscan y los del fascismo que le fusiló aún se votan." Rufián parla de Lorca amb propietat i naturalitat com algú il·lustrat de Vic parlaria de Martí i Pol. I alhora retrata tota la immundícia enquistada als aparells de l'Estat.

I aquí rau, en bona mesura, la capacitat de sumar i integrar una majoria social, que demana connectar i arribar a una part de la població del país que com Gabriel Rufián no s'han criat escoltant Llach ni llegint Salvat-Papasseit

I aquí rau, en bona mesura, la capacitat de sumar i integrar una majoria social, que demana connectar i arribar a una part de la població del país que com Gabriel Rufián no s'han criat escoltant Llach ni llegint Salvat-Papasseit. La Catalunya d'avui és mestissa i no acceptar aquesta certesa i viure en el romanticisme de la Renaixença només condueix a la derrota o a la fractura social que promou Ciudadanos inclosa la incitació a la violència com a bons deixebles de la doctrina falangista. Per això devem tant a Carod-Rovira, també als Puigcercós i Vendrell. Però en aquest punt sobretot a Carod, que ha fet la principal aportació contemporània al catalanisme polític. Carod ho va teoritzar i Junqueras ho va aterrar i posar en pràctica, interpretant el catalanisme i la nació catalana com una voluntat de destí. Junqueras va ser agosarat. Ell va ser el primer a afirmar i reiterar desacomplexadament que el castellà també tindria un estatus oficial a la República Catalana. Els aiatol·làs del nacionalisme radical li van dir de tot. Però Junqueras no va afluixar. Tant va ser així que ràpidament va passar de les paraules als fets i va confiar en Gabriel Rufián, un fill del Fondo de Santako, com a cap de llista a Madrid. I el Gabriel, tot sol, va normalitzar l'ús del castellà per verbalitzar un discurs independentista, republicà i radicalment democràtic sense complexos, atacant alhora la línia de flotació del Règim del 78. Patapam! Amb l'afegit que el Gabriel és genuí, no imposta. Ell és així i se li entén tot. Al Congrés, les hordes del PP i el PSOE l'odien. Els falangistes el voldrien pelar.

El futur passa per un independentisme inclusiu que contrasta amb l'independentisme exclusiu i excloent, el futur passa per l'actitud vital de persones com Gabriel Rufián. Parla en la llengua que pensa i pensa en la llengua que parla, perquè és la seva essència, mentre el futur el construeix en català, que és la llengua que ell i la Mireia han regalat al Biel, el seu fill que, de moment, no en parla cap altra.