Per primer cop, una força independentista se situa en segon lloc al Baix Llobregat. I, alhora, al Barcelonès. Guanya també a la capital, Barcelona. I s’ha quedat a les portes de guanyar també a la província de Barcelona, només per unes dècimes.  No és una qüestió menor sinó de país, de prioritats, de fer forat allí on més pedra cal picar. De prioritzar objectius estratègics per damunt de purismes estèrils, de primar l’eficàcia per damunt de la retòrica. Així mateix, ERC ha ampliat la distància respecte al PSC i ha guanyat a Catalunya amb més comoditat que a les eleccions d’abril. Només cal observar que, per primer cop, l’independentisme obté tres dels quatre senadors possibles a Barcelona, millorant els dos de l’abril. Finalment, l’independentisme millora en el seu conjunt un diputat i incrementa el seu percentatge. Aquests són titulars indiscutibles, almenys a Catalunya.

A Espanya, la jugada del PSOE ha estat un fracàs. El PSOE ha retrocedit, la patacada de Ciudadanos (superat per ERC) és històrica i Vox, l’extrema dreta a cara descoberta, supera els 50 diputats i serà la tercera força al Congrés espanyol. Veurem ara què proposa Pedro Sánchez. Fa de mal dir. Perquè malgrat anunciar un acord progressista de cara a la galeria, l’opció prioritària és i serà un acord patriòtic amb el Partit Popular. Si al Congrés el PSOE ha perdut 3 diputats, al Senat n’ha perdut 27. Sánchez i la seva cort van provocar eleccions especulant amb una demoscòpia favorable i el tret els ha sortit per la culata.

Un trident es demostra que eixampla més que qualsevol candidatura unitària 

A Catalunya és obvi que la irrupció de tres forces polítiques independentistes suma de manera diàfana. I, en especial, al Senat. ERC ha fet 11 senadors, que sumats als 3 postconvergents sumen fins a 14 senadors dels 16 possibles. Un trident es demostra que eixampla més que qualsevol candidatura unitària que en el millor dels casos hauria sumat 12 senadors, 2 menys. L’aposta unitarista pot servir com a estratègia electoralista però no a com estratègia electoral, ni de país, perquè lluny de maximitzar els senadors els limita i minimitza. Una aposta, a efectes pràctics, tan estèril com l’absurd plantejament de liquidar tres veus al Congrés per reduir-la a una mentre simultàniament, en el súmmum de la incoherència, es manté la Diputació en mans del PSOE per, com deia Iceta, evitar que aquesta institució la presideixi un independentista.