Només un rei català ha mort al camp de batalla. Pere el Catòlic, pare biològic de Jaume I, perquè de pare no en va exercir mai. La mort va ser a Muret, quan els reis catalans eren mig amos d’Occitània, a mans de les tropes del comte francès Simó de Montfort, aliat del papa de Roma, que es va desplaçar a Muret en inferioritat numèrica davant l’exèrcit aliat del comte de Barcelona i rei d’Aragó.

El rei Pere era un home jove i ambiciós, heroi de la batalla de las Navas de Tolosa, protagonista d’una gran victòria sobre els sarraïns, un episodi que probablement el va investir d’arrogància i temeritat. El rei Pere va determinar el curs d’aquella batalla que va significar el punt d’inflexió definitiu en els equilibris de poder entre els cristians i el món musulmà. Corria el 1212, Pere tenia 38 anys, i va ser com l’inici d’una segona joventut, tip com estava de la seva esposa Maria de Montpeller de qui no havia aconseguit divorciar-se malgrat l’interès que hi va posar. Amb tot, encara hi va tenir un fill, Jaume I. La llegenda diu que el van haver d’enganyar per allitar-se de nou amb la pobra Maria per concebre el futur rei Jaume, un baró que garantís la continuïtat dinàstica. Afer que no era pas menor. Anys després, així ens va anar amb la mort de Martí el Jove, únic fill de Martí l’Humà. Al rei Pere li agradaven molt les dones, excepte la seva. El papa li va impedir el divorci i això que Pere I, com després també Jaume I, es va oferir fins i tot per liderar una nova croada a Terra Santa.

L’ímpetu, picar-se el pit baladrejant, empès per l’arrogància, que no és més que un sinònim de supèrbia, són el camí més curt per estampar-se

Segons explica el rei Jaume, al Llibre dels fets, el rei Pere, el seu pare, va afrontar la batalla de Muret després d’una agitada nit en companyia femenina, tan gloriosa devia ser la nit que just abans de la batalla, quan el rei combregava de bon matí, no s’aguantava a peu dret. I és que superat l’episodi de las Navas de Tolosa, en plena croada contra els almohades musulmans, les terres occitanes també vivien un episodi d’enfrontament, de guerra civil entre cristians, catòlics i càtars, aquests amb gran implantació i predicament en aquelles terres. I és que aquell dissortat dia, 12 o 13 de setembre de 1213, Pere I, el Catòlic, després d’una nit salvatge amb alguna o algunes joves de la contrada que es va fer portar, segons les fonts, va arribar al camp de batalla exhaust però inflat com un gall dindi, disposat a cavalcar de nou damunt de qui fos.

No va voler escoltar els consells més conservadors dels seus aliats occitans, ni tan sols va voler esperar l’arribada del gruix de les seves tropes, no va prendre cap precaució, va menystenir els seus adversaris acampant a camp obert i sense fortificar la seva posició. Els homes del sanguinari Simó de Montfort el van sorprendre, van aprofitar la seva absoluta falta de prudència. Els francesos van assaltar el campament de les tropes reials catalanes, van localitzar el rei que encara exhibia les plomes i el van matar tot just iniciada la batalla. Va ser un vist i no vist, al qual va succeir una retirada en desbandada.

Els francesos, que a més tenien l’infant Jaume, van tenir via lliure per assaltar tots els bastions càtars i sotmetre Occitània a França, sense pietat. Tant va ser així que conten que Simó de Montfort va tornar a fer de les seves, tal com ja havia fet quan va entrar a Besiers, un dels epicentres del món càtar, com una piconadora. Ho va arrasar tot, sense fer distincions, ni entre homes ni dones, ni entre heretges o catòlics. Quan li van preguntar al comte francès com va distingir bons catòlics dels heretges càtars, que poblaven per igual Besiers, Montfort es va limitar a dir que ell havia fet la feina en nom de Nostre Senyor i que tots aquells que poblaven la ciutat van ser passats igual a fil d’espasa i enviats davant Nostre Senyor que en la seva infinita saviesa ja sabria distingir els bons dels dolents.

El resultat de l’arrogància de l’eixelebrat rei Pere va ser una estrepitosa derrota, condemnar el futur d’Occitània, liquidar la poderosa influència catalana en aquestes terres i un regal esplèndid al rei de França. Què s’hauria esdevingut i com hauria canviat la història sense aquest episodi mai no ho sabrem. Però és una lliçó de vida. L’ímpetu, el picar-se el pit baladrejant, empès per l’arrogància, que no és més que un sinònim de supèrbia ―el pitjor dels pecats capitals segons Dante―, són el camí més curt per estampar-se. La potència sense capteniment sempre ha estat una mala consellera.