Sergi Sabrià ha fet una bona entrevista a El Nacional de l’amic Pepe Antich, encara que tractant-lo d’amic no sé si li faig cap favor al Pepe. Hi ha un món nacionalista tan encès, tan passat de voltes, que hi trobaria la prova definitiva que l’Antich no és prou de la corda, que no és prou de fiar. Si li fan la prova del cotó no sé jo.

Qui segur que no passaria ni l’Acte de Fe és Sabrià, que va ser alcalde de Palafrugell quan pintaven bastos. Aleshores la major ciutat de Catalunya amb un alcalde independentista. Era el 2009 i Sabrià va foragitar de l’alcaldia al PSC gràcies a un acord amb CiU i una candidatura propera als Comuns. En aquestes darreres eleccions, els d’Iceta i els republicans hi van obtenir el mateix nombre de regidors. Un acord amb Independents i Junts va fer possible enviar el PSC a liderar l’oposició. El PSC segueix mantenint una forta resistència la costa empordanesa, tot i el retrocés. Per contra, a la veïna Palamós, ERC va escombrar el PSC.

El rigor i l’absència d’astracanades haurien de ser la norma. Però dissortadament són l’excepció. L’entrevista de Sabrià al digital de l’amic Antich hauria de ser de lectura obligatòria per a tota la militància republicana i per al conjunt de l’independentisme. Tant pel que fa al contingut, sòlid i pedagògic, com també pel titular tan simptomàtic que l’acompanya: "El rival, sempre el PSC. No pactarem amb ells, tenim principis". La qüestió és que un home que en política municipal s’ha batut sempre amb el PSC ha de subscriure un titular que sembla a la defensiva per deixar ben clar allò que tothom sap, però el món nacionalista posa hàbilment —sistemàtica i hipòcritament— en qüestió, conscients que, orfes de projecte, només poden reclamar el vot agitant un espantall. El del Tripartit, el dels pactes amb el PSC.

El mestratge sembrant falòrnies és admirable, s’ha de saber reconèixer la capacitat impertorbable del món nacionalista de mantenir determinada hegemonia discursiva, causant que Sabrià hagi de sortir a negar rotundament aquesta possibilitat. Sobretot en l’actual context. En especial, quan els republicans han fet de foragitar el PSC dels seus feus la seva principal aposta estratègica. Des de fa anys, sense treva i a la llum del dia. Mentre, per contra, el món nacionalista ha fet exactament el contrari, una actitud que s’ha accentuat amb el lideratge de Puigdemont que ha pretès minimitzar la progressiva residualització d’allò que representa a les grans ciutats i entorn metropolità, exercint desacomplexadament de crossa del PSC per evitar, el sorpasso d’ERC als socialistes d’Iceta.

Aquesta és probablement la principal virtut de l’era Junqueras, haver fet creïble que és possible substituir els socialistes a ciutats on antany era impensable, com Sant Vicenç dels Horts o Sabadell. I aquesta és precisament la major contradicció estratègica de la formació de Puigdemont, la vocació d’exercir de salvavides del PSC. Si de predicar amb l’exemple es tracta, és tan gran l’abisme entre allò que verbalitzen i allò que fan que novament cal treure’s el barret per constatar com conviuen amb una contradicció tan flagrant: com si res. Allò que executat per altres seria un anatema, aquella retòrica de la que precisament fan bandera, és foc d’encenalls en el millor dels casos.

Sabrià també és clar quan se li reclama per a quan la independència: ‘no et posaré una data’ afirma i afegeix ‘Qui diu una generació no té res que li aguanti aquesta afirmació. Hauríem d'anar tan ràpid com sigui possible. I qui digui nou mesos menteix. Per tant, si tu em dius quant trigarem, jo no ho sé, però sé que hem de no parar de construir majories, guanyar eleccions repetidament, creuar la línia del 50%, treballar en l'àmbit internacional, pressionar el govern espanyol tant com sigui possible i, en el mentrestant, ajudar tota l'estona a una gent que està patint molt’. És tan rotund, tan evident el que diu, tan sensat, tan lògic, tan clar, que fa encara més estrafolari mantenir exactament el contrari. Segur que l’Antich, que hi toca i molt, deu pensar exactament el mateix.

El que expressa Sabrià és exactament el que pensen els quadres dirigents de Junts que coneixen les fortaleses i les debilitats del país. Sobretot perquè —com en Sabrià— volen que el país se’n surti i saben que tot repte, tota ardida piràmide a superar, demana fortalesa, tenacitat, constància i, sovint, paciència. Altra cosa és que ho diguin amb al boca petita o que senzillament no ho diguin perquè com més fuges endavant més difícil és tornar enrere.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat