En plena campanya electoral, en Dionís Guiteras em va fer arribar una foto de Joan Puigcercós. En Guiteras sempre ha estat un incondicional de Puigcercós i al d’Oló li deu la seva entrada en política i tots els maldecaps que li han generat. Clar que en Guiteras s'ho tira a l'esquena i amb un somriure fa allò de “càrrega que plau, no pesa”. Val a dir que en Guiteras és un dels principals damnificats per la sociovergència a la regió metropolitana. L'altre és el país, sobretot un nou projecte de país.

A la foto es veia en Puigcercós dalt d'una escala, penjant una banderola electoral d'Esquerra Republicana. A Oló, on viu ell. En Puigcercós viu a Sants de dilluns a divendres. El cap de setmana i sempre que en té ocasió es refugia a Santa Maria d’Oló, allí hi té bona part de la família i de les amistats. Val a dir que a Oló (Osona) els republicans van capgirar els resultats de 2017 i van ser el partit més votat.

En Puigcercós fa anys que viu de la seva activitat privada. I se'n fa un fart. És dels que hi posen hores. Un pencaire. Res a veure amb els penques que proliferen. Qui va ser president d’ERC fins el 2011 és avui un soldat ras, un militant republicà de base i sobretot un emprenedor, un petit empresari. Això no ha estat obstacle per mantenir viu el seu compromís polític i la seva lleialtat. 

En Puigcercós és dels que hi posen hores. Un pencaire. Res a veure amb els penques que proliferen

Al llarg d’aquesta campanya, en Joan –que tant pot ser General com Soldat Ras- no va dubtar a arremangar-se i fer campanya a peu de carrer. Com ha fet en totes les darreres campanyes. Un fet insòlit. Quantes vegades hem vist a expresidents de formacions polítiques penjar l’americana i picar pedra? Hi ha altres excepcions, com el mateix Xavier Vendrell, ara processat per un jutge com a presumpte responsable de Tsunami Democràtic. Però en Vendrell, un dels imprescindibles, no va ser mai President d’ERC.

Puigcercós és l'artífex del primer relleu endreçat a ERC, sense ball de bastons. Oriol Junqueras li deu sobretot a Puigcercós una entronització pacífica, sense soroll. L’avui Líder indiscutible d’ERC (i artífex principal de la recent victòria electoral) li va voler agrair aleshores l’actitud proposant-li, aquell llunyà 2011, un lloc al Senat per aprofitar la seva experiència política i en particular els seus anys de diputat a Madrid. I en Joan Puigcercós va agrair el gest. Però cordialment va rebutjar una proposta còmoda i temptadora. “No vull ser una nosa, ni viure de la sopa bova, ni ser un tap per altres companys” va respondre. I se'n va anar amb una encaixada de mans que ha demostrat ser sincera i fraternal.

Recordo una anècdota amb el General Puigcercós, que ve a tomb avui que la Policia de Catalunya és a l’ull de l’huracà. Era l’any 2008. Potser el 2007. Ell era conseller de Governació i caminant per un dels carrers perpendiculars a la Rambla ens vam creuar amb una parella de Mossos de servei. Els agents el van reconèixer i es van quadrar davant seu. En Puigcercós, coneixedor d’on venia l’independentisme, va fer un somriure i em va dir “Fa uns anys era impensable, ara hem començat a manar”.  Formava part del canvi que s’estava produint al país. L’independentisme s’obria pas i ja no era marginal.

El General Puigcercós (aleshores conseller de Governació) tenia un interès especial per la policia. Val a dir que com Junqueras, que també l’ha tingut sempre. Aquests dies que novament tant se'n parla de la Policia de Catalunya i vist que Junts –que fa deu anys que porta la Conselleria d’Interior- no se'n surt, és més urgent i imprescindible que mai abordar aquesta qüestió. La de la seguretat. No és tant una qüestió de noms. Almenys no només, ni prioritàriament. Tot i que a Interior, efectivament, és imprescindible una dona o un home amb experiència, determinació, sentit de país i una provada capacitat per assumir responsabilitats i no pas per centrifugar-les. Algú que entengui com n’és d’important la seguretat i el que representa tenir un cos policial propi. Sobretot per a un país que aspira a ser un estat.

a Interior és imprescindible una dona o un home amb experiència, determinació, sentit de país i una provada capacitat per assumir responsabilitats i no pas per centrifugar-les

Vist tot el que hem vist, algú haurà d’agafar la patata calenta i fer la feina que per desídia, per por, per incapacitat o per falta de suports no s’ha sabut fer. I això demana –per damunt de tot– un gran acord nacional, que defineixi el model policial, que preservi el bon nom i feina dels Mossos d’Esquadra (una Policia moderna i exemplar en molts àmbits) i que avaluï els seus comandaments (és obvi que aquests també són responsables de les virtuts i de les deficiències) i una unitat especialitzada (Brimo) tan qüestionada i que de vegades sembla patir un biaix ideològic. Sense oblidar que, quan es tenen les competències d’ordre públic, s’exerceixen i que la llibertat d’expressió és un dret fonamental, com ho és la seguretat pública. Va bé de recordar-ho per no deixar-nos arrossegar per l’ànima llibertària que batega en una part de la ciutadania catalana i perquè un mínim de sentit d’estat ho exigeix imperiosament.