La presidenta Carme Forcadell abandonant la presó de Wad Ras ha estat una de les  estampes més emotives dels darrers temps. A la porta de la presó l’esperaven Pere Aragonès i un Oriol Junqueras, somrient, pletòric, acompanyats d’amigues i amics. 

Forcadell va sortir esperitada. Sabia a qui volia atansar-se. Es van fondre en una tendra i càlida abraçada. Es retrobaven després de molt de temps. Hi ha moments que són per emmarcar i gestos que ens emocionen. Junqueras i Forcadell són dues de les icones republicanes en absència de Rovira. I amb permís de Romeva, que s’ha guanyat el cor i l'admiració del republicanisme. Romeva no ha flaquejat mai i la seva ha estat sempre una actitud constructiva, tenaç i exemplar.

La renovada concessió del tercer grau després de la dràstica revocació del Suprem -no vols caldo? dues tasses- ha revitalitzat, sobretot, els republicans, defensors de la màxima ‘com millor, millor’, front els que s’aferren al ‘com pitjor, millor’ com a sant i senya estratègic. L’esquerra independentista, l’esquerra nacional, cotitza a l’alça quan el país se’n surt. L’independentisme ‘nítid’, en canvi, funciona infinitament millor quan tot es torça i anem pel camí del pedregar.

Aquests dies s’ha parlat de candidats i el seu ‘efecte’ demoscòpic. A saber. El que tothom percep, perquè es palpa a l’ambient, és que l’entrada en escena d’Oriol Junqueras, des de divendres, fa créixer un pam als republicans. És un Líder amb tots els ets i uts. Amb ell se senten a espatlles d’un gegant. Junqueras juga en una altra lliga. Ell, quan hi és, enterra els complexos republicans davant les escomeses, especialment virulentes els darrers anys.

Només cal observar la valoració de Junqueras davant la que obtenen tota la resta de candidats. Junqueras, des de fa temps, és el líder més ben valorat. No hi ha color. És l’únic líder polític que clarament i de manera sostinguda excel·leix. De llarg el més transversal, el que suma i pesca en aigua salada i dolça. Aglutina, cohesiona i remata a gol a la primera oportunitat.

A saber què pot passar d’aquí al 14F. Però la irrupció de Junqueras ha estat revitalitzant a les files republicanes, amb ell la família republicana se sent guanyadora. Potser és el whisky que deia Rufián. El partit pot estar més o menys empatat. Però si Messi salta al camp, ni que sigui el quart d’hora final, l’afició se sent guanyadora. I la rival entra en pànic. A alguns se’ls hi endevina tot quan piquen de peus. L’enveja és mesquina i mala consellera. Acaba sent pitjor per qui la pateix que per qui la provoca. L’efecte remuntada es desinfla, perd gas. Els nervis afloren, els dubtes canvien de banda. El desconcert emergeix i totes les febleses es fan més visibles. D’uns i altres. Junqueras competeix amb eficàcia en totes les fronteres electorals, també davant els socialistes. Junqueras decanta la balança, la seva capacitat de de seducció és determinant davant l’electorat que dubta. Illa es fa petit davant Junqueras. I com Illa, la resta. No ho poden confessar però els d’Illa (entre d’altres) esperen amb ànsia que intervingui Marchena, expulsi Junqueras del terreny de joc, i el privi de seguir fent campanya. Necessiten un àrbitre parcial. Perquè tothom pot accelerar un dia. Però allò difícil és mantenir un esforç sostingut. 

Aquesta ha estat, precisament, una de les conseqüències polítiques de tornar a concedir el tercer grau -amb fonament, fent les coses ben fetes-  al conjunt dels presos, a totes i tots. Amb dos ovaris, Capella! Una decisió ajustada a dret i alhora atrevida que ja ha enrabiat un Suprem que ho viu com una provocació, com una insolència de la consellera de Justícia, Ester Capella. La resposta, colèrica, arribarà. No es farà esperar. Potser ni acababen la setmana en llibertat. Aquesta decisió tindrà novament un impacte a les eleccions. La sortida de preses i presos empeny els republicans. La revocació i el retorn a la presó empenyen en sentit contrari. Si Junqueras pot jugar el partit fins el 14F, els republicans multiplicaran les seves expectatives, sobretot si ofereix la seva millor versió com va fer en el primer míting de campanya, a Badalona. Expectació inicial per sentir el seu discurs. Silenci intens. A veure què dirà. I Junqueras, in crescendo. Fins arribar al clímax. Si està enxufat no té rival. La tieta es va emocionar, els joves es van apassionar, la militància va tornar a trempar, els pessimistes van recuperar el somriure i els malhumorats es preguntaven per què havien estat tan enfadats. I tots, sense adonar-se’n, reciten aquella lletra tan coneguda que ara xiuxiuegen, inconscientment, gairebé sense saber-ho: 

Es prega al respectable silenci

Que pels qui no l'han gaudit

En faré cinc cèntims

La para amb el cap, l'abaixa amb el pit

L'adorm amb l'esquerra

Travessa el mig camp amb l'esfèrica

Enganxada a la bota

Se'n va del volant i entra en l'àrea gran

Rifant la pilota

L'amaga amb el cos, empenta amb el cul

I se'n surt d'esperó

I es pixa al central amb un teva meva

Amb dedicatòria

I la toca just

Per posa-la en el camí de la glòria

Atenció doncs, perquè si només corrent per la banda ja canvia el ritme del partit, si té la pilota i la pot jugar farà estralls.