Els comuns segueixen vetant Junts per Catalunya en un acord a quatre. I si bé el veto és recíproc, no és menys cert que la insistència dels primers a subordinar tot acord al concurs del PSC és xocant. Ho és perquè els vots de Junts (Artadi) sí que han estat bons per aprovar pressupostos a Ada Colau a l’Ajuntament de Barcelona. Així com els vots d'En Comú Podem (Albiach) també van fer possible aprovar el darrer pressupost del Govern de Catalunya. D’altra banda, Junts i PSC mantenen un idil·li a la tercera institució del país i no sembla que aquesta circumstància hagi provocat cap mena d’incomoditat als comuns. I encara més gros és —aquesta és d’anar per a nota— que Ada Colau governi a Barcelona gràcies als vots de la dreta extrema i que Collboni (PSC) es vantés d’haver imposat un cordó sanitari per evitar la presència dels republicans al carrer i es negués públicament a parlar-hi mentre tancava un acord amb la dreta liderada per un xenòfob, el que fos per fer possible la investidura de Colau i barrar el pas a Ernest Maragall. Sense oblidar que el PSC es va manifestar amb la dreta extrema i l’extrema dreta, que va beneir l’aplicació del 155 i que parla de la llei com un axioma immutable mentre hi ha presos polítics, exiliats i milers de persones encausades.

Que ara el principal argument dels comuns sigui que Junts és de dretes i que no hi ha futur sense posar-se en mans del PSC no s’aguanta ni amb pinces. Per si no fos suficient, els republicans —l’únic partit que pot fer govern— van ser diàfans. Amb el PSC no s’hi pot pactar en unes circumstàncies com les actuals. S’hi haurà de parlar, com recorden sempre Jordi Cuixart i Raül Romeva. Però no s’hi pot governar. També ara resulta més que evident l’operació propagandística, la farsa, que va sustentar la campanya contra els republicans. "Si poden, faran un tripartit", ens deien els mateixos que sí que se n’han fet un fart de pactar-hi. Tanta hipocresia tomba.  

Dels comuns depèn que hi hagi un Govern més representatiu i que basculi més a l’esquerra

Anem a pams. Ni de bon tros tots els dirigents de Junts són de dretes. Ni encara menys els dirigents del PSC són tots d’esquerres, ni de casualitat. I encara menys s’han significat per fer polítiques d’esquerres. A Junts hi ha persones com Josep Rull, un socialdemòcrata de cap a peus, un home que clarament se situa a l’esquerra dels dirigents del PSC. Abans i ara. En Rull és un tipus íntegre com pocs, lleial i un patriota de pedra picada, com diria el seu amic Xavier Vendrell. Un home, en Rull, que fa més de tres anys que compleix pena de presó per comprometre’s amb un referèndum d’autodeterminació i que ha passat per tres presons mentre els dirigents del PSC xiulen. Un PSC que no hauria dubtat a acceptar els vots de Vox si d’aquests hagués depès la investidura. Aquesta sí que és una certesa que el candidat socialista no va voler ni dissipar en campanya.

Dels comuns depèn que hi hagi un Govern més representatiu i que basculi més a l’esquerra. Com a Lleida, com a Tarragona, on governen Junts i comuns. Com al Sant Vicenç dels Horts de Junqueras. Avui, els comuns poden optar entre rol de crossa del PSC i seguir llanguint electoralment, elecció rere elecció, o emancipar-se d’una tutela que els empetiteix per abraçar una majoria republicana.