L’independentisme, amb la Doctrina Junqueras, s’ha consolidat definitivament, també, com un moviment que s’erigeix com a baluard de la defensa dels drets civils i polítics a ulls d’Europa. És la victòria judicial més important que ha experimentat fins a la data. Tant és així, tan fulminant ha estat, que l’endemà de la sentència del Tribunal de Luxemburg emparant Junqueras, Toni Comín i Carles Puigdemont, ja van fer el que no havien pogut fer en dos anys, trepitjar el Parlament Europeu amb tots els honors. Difícilment l’artífex d’aquesta sonada victòria que ha ridiculitzat la justícia espanyola se’n veurà beneficiat amb aquesta equivalència. La diferència és òbvia: Oriol Junqueras resta captiu d’un estat que emprenent un procés inquisitorial contra el Govern de Catalunya va cometre un error gegantí i, de retruc, va justificar l’exili. Avui presó i exili es complementen, amb independència que no hagi estat el fruit de cap estratègia. Allò més significatiu és precisament que s’han acabat complementant. Punt final.
El primer que se’n devia adonar, malgrat tots els malgrats, va ser el mateix Oriol Junqueras quan una tarda de març de 2018 va tenir la darrera conversa amb Marta Rovira. Aquell dia, rere els barrots d’Estremera, quan tot indicava que Rovira entraria a la presó si es presentava davant el Tribunal Suprem, Junqueras va traslladar a Rovira que la decisió que prengués seria la millor. L’endemà, la darrera decisió de Rovira com a parlamentària va ser participar en el dissortat intent d’investir Jordi Turull, que com Josep Rull, Dolors Bassa, Carme Forcadell i Raül Romeva, també havien estat citats a declarar davant el magistrat Llarena. Tots ells acabarien (alguns, novament) a la presó a causa d’haver impulsat aquella investidura fallida, i haver-hi participat, que hauria permès que qui comparegués al Tribunal Suprem hagués estat el President de Catalunya, fet que obria un nou embat inèdit. Hi van anar, tot i saber que incomprensiblement no prosperaria, i ho van pagar amb la presó encara que aquell sacrifici va ser estèril.
Avui presó i exili es complementen, amb independència que no hagi estat el fruit de cap estratègia. Allò més significatiu és precisament que s’han acabat complementant
Rovira va optar per Suïssa, per Ginebra, la ciutat que acull més organismes internacionals vinculats a la defensa dels drets i llibertats. I amb tota honestedat va explicar la seva decisió en una carta pública, admetent motius personals, familiars i polítics. Rovira és l’única dirigent d’una formació política –tots els altres eren el Govern de Catalunya, excepte Forcadell– que ha estat processada per rebel·lió i assenyalada com a motor de l’1 d’Octubre.
La Doctrina Junqueras és ja avui com aquella Doctrina Bosman, aquell modest futbolista belga que va pledejar i guanyar davant la justícia europea que els jugadors de futbol també s’havien de beneficiar de la lliure circulació de persones i que, per tant, podia prestar els seus serveis en qualsevol club de futbol de la Unió Europea. Aquella decisió va acabar amb les limitacions sobre els jugadors comunitaris que podien jugar en cada equip. A partir d’aquella sentència, el futbol va experimentar un gir espectacular perquè qualsevol jugador europeu podia jugar en qualsevol equip europeu sense limitacions.
La Doctrina Junqueras estableix precisament també un precedent que enforteix la Europa de drets i llibertats. Tots els diputats europeus tenen immunitat per aquesta condició i són electes de ple dret, sense restriccions, a partir del moment que són escollits pels ciutadans europeus. I aquesta és una victòria molt significativa de l’independentisme català davant l’autoritarisme de l’estat espanyol, que novament ha quedat davant la Unió Europea com una democràcia de tan pobra qualitat, tan reaccionària, que provoca comentaris tan explícits com els de la cancellera Merkel. Perquè tot i el paperot que tots aquests dirigents europeus puguin fer com a representants en un club d’estats, no poden evitar sentir vergonya aliena quan els fan participar en aquesta farsa monumental.