Catalunya arrossega una cultura antimilitarista que ha derivat en antipolicial, una rèmora tan idealista com contraproduent. No és només el llegat àcrata, és el fruit de tantes derrotes i d'haver viscut, des de fa segles, no ja sense un estat propi, sinó amb un estat en contra i amb el paper entre galdós i criminal de l'exèrcit al llarg de tot el segle XX.

Però el cert és que la nostra història contemporània és tan complexa com contradictòria amb aquesta comprensible aprensió davant els cossos militars i, per extensió, policials. Tant és així que el president Macià va fer carrera a l'exèrcit espanyol i que en va arribar a ser coronel. O que Frederic Escofet, comissari general d'Ordre Públic de la Generalitat republicana, també va ser coronel de l'exèrcit espanyol com Macià. Escofet era fill de casa bona. Un home de dretes que va abraçar l'esquerra i la causa de la justícia social quan li van ordenar reprimir la vaga de miners de l'Alt Llobregat el 1932. Les miserables condicions de vida d'aquells homes i les seves famílies el van commocionar. Un altre militar nostrat i coetani d'aquests va ser el controvertit general Domènec Batet, l'encarregat de sufocar el 6 d’octubre de 1934, definit com a exemplar catalanista per Raimon Galí i Joan Sales.

Nogensmenys, la Guàrdia Civil va tenir un paper protagonista en els combats contra el cop d'estat de juliol de 1936 a Barcelona. Tant és així que va ser el cos que més morts va patir en els tirotejos contra els militars sublevats. A Barcelona, aquella Guàrdia Civil va defensar la legalitat republicana a trets. Com la va defensar el general Domènec Batet, que va cavar així la seva fossa a ulls d'un Franco que l'hi tenia votada des del 6 d'octubre del 34 per no haver reprimit amb duresa la insurrecció liderada pel president Companys.

És el fruit de tantes derrotes i d'haver viscut, des de fa segles, no ja sense un estat propi sinó amb un estat en contra i amb el paper entre galdós i criminal de l'exèrcit al llarg de tot el segle XX

Avui persisteix a Catalunya una remor de fons contra el mateix Cos de Mossos d'Esquadra, una policia integral que suma prop de 18.000 persones amb la darrera ampliació impulsada pel conseller Elena, un home que sembla decidit a revitalitzar i dignificar la Policia de Catalunya amb una actitud tan eficaç com ponderada.

O som capaços d'entendre i assumir desacomplexadament i amb plenitud que els Mossos d'Esquadra són una veritable estructura d'estat (i que tot país necessita una policia) o sempre farem el paper d'estrassa. La persistent cultura antipolicial que amara part de l'independentisme sembla més pròpia de l'independentisme embrionari dels vuitanta que de la centralitat que avui ocupa.

Elena ho té clar, perquè té sentit del poder i perquè sap que tota deixadesa en aquest terreny és camp adobat per a l'anticatalanisme. Elena no ha dubtat a corregir els excessos des de minut un, deixant en evidència la inexplicable passivitat que l'havia precedit. Però que ningú dubti que no només defensa i defensarà la policia perquè és el conseller que la comanda, sinó perquè la sap tan necessària com imprescindible.

La Policia de Catalunya és la responsable del manteniment de l'ordre públic i qualsevol deixadesa en aquest sentit és un retrocés imperdonable. També per això és tan surrealista que des de l'independentisme es plantegés el retorn de les competències d'ordre públic a la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, una idea amb què va flirtejar el mateix president Torra. Tot plegat, posa de manifest la magnitud de la tragèdia, l’absolut desori que es va viure i la incapacitat de gestionar les contradiccions per part d'un purisme que més que estèril exercia amb un permanent tret al peu reculant com els crancs, esclau de l'estètica i d'una actitud que evidencia la insostenible lleugeresa de l'ésser.

Queda per a la reflexió ―també per als caps calents― les paraules mordaces que Joan Sales adreçava a Màrius Torres quan li deia: "I pensar que Catalunya tenia el seu general (Domènec Batet) [...] De quina manera tan estúpida ens havíem deixat perdre l’home que el 19 de juliol de 1936 hauria estat a l’alçada dels esdeveniments a Barcelona, el general lleial a tota prova que hauria plantat cara al mateix temps a la revolta feixista i al desbordament anarquista en aquells primers moments, els decisius […]. Esperem que un dia Catalunya es curarà del seu estúpid antimilitarisme, fruit com tants d'altres de la decadència".