Quan feia primer de carrera, a la UB, un professor de Dret Civil, va expressar una sentència que diu poc de l’ofici de picaplets i del sistema judicial en el seu conjunt: "més val un mal acord que un bon judici". Dit per un professor, i advocat civilista, sorprenia d’entrada i tot seguit feia rumiar.

Quan van alliberar els detinguts del 20 de setembre, després de tres dies de calabossos, vaig conèixer l’Andreu Van den Eynde, l’advocat que ha arrencat la doctrina Junqueras a la justícia europea, la sentència que ha permès que tres exiliats siguin avui eurodiputats.

Hi vaig xerrar a la sala de reunions de la sisena planta de l’edifici d’Economia i Vicepresidència. Quatre dies enrere per aquella planta s'havien estat passejant agents de la Benemèrita, d’uniforme i de paisà, armats fins a les dents. No el coneixia de res, a l’Andreu. I hi vaig poder xerrar llargament, en unes hores difícils, amb el referèndum de l’1 d’octubre trontollant.

Alguns oracles del periodisme ja l’havien donat per tocat de mort, el referèndum. Lògic, havien detingut els col·laboradors més propers a Oriol Junqueras. I era precisament a aquella conselleria a la qual s’havia delegat el gruix logístic de l’organització del referèndum. Fins i tot, el president Puigdemont havia transferit, dos mesos abans, Processos Electorals de Governació a Economia, a Oriol Junqueras. Insòlit. Però es feia així o l’1 d’Octubre no es feia.

El cas és que l’advocat Van den Eynde em va agradar. No pas per guapo, encara que ma mare li diu "l’advocat guapo", deu ser pels cabells grisos que la mare li atribuïa una semblança al Richard Gere. Aquell advocat em va semblar una bona peça, un home serè i ferm, amb el cap ben moblat. Coincidíem en el diagnòstic de la situació i en què calia tirar endavant. Afortunadament també corria per allí Marta Rovira, que es va arremangar. Com aquella cançó que fa "lepoan hartu ta segi aurrera". Si el teu company cau, recull-lo i segueix endavant.

Després, quan va assumir la defensa de Junqueras i Romeva, vaig tornar a constatar que aquell home tenia clar el que es feia. Mentre alguns advocats, amb tota la bona intenció, lluïen una defensa friendly davant Marchena, ells van apostar per no respondre la Fiscalia. Estaven convençuts que aquell judici era una farsa. I si no havien tingut una instrucció justa (davant un Llarena que tirava sistemàticament d’arbitrarietats) tampoc ara tindrien un judici just. Quanta raó! Aquell era només un tràmit, un peatge, per carregar-se de raons davant el Tribunal Europeu dels Drets Humans. Aquella era, és, una cursa de llarg recorregut. No hi havia dreceres.

I, de nou, quanta raó que tenien. Gràcies a aquella qüestió incidental que hàbilment va provocar Van den Eynde, per l’electe Junqueras davant el Suprem, el Tribunal de Luxemburg va fallar. La bofetada encara ressona. Sens dubte i fins ara, la més gran victòria judicial que ha obtingut l’independentisme a Europa. De molt. Tant és així que l’endemà mateix tant Comín com Puigdemont ja trepitjaven el Parlament Europeu. El proper embat judicial probablement ha de ser la resolució al recurs que es plantejarà davant el Tribunal de Drets Humans. I el tornaran a guanyar, encara que arribi menys d’hora que tard.

Andreu Van den Eynde ha sabut sempre distingir el paper d’advocat i el del polític. Mai no s’ha emborratxat de protagonisme mediàtic. El just i imprescindible. Alhora ha demostrat que per davant de la cridòria excel·leix la feina ben feta i discreta, l’eficàcia per damunt de tot. Em fa pensar en allò que deia l’àvia de Seròs, allò d'"uns carden la llana i altres s’enduen la fama".

L’avi per contra (eren de molt de dites) feia anar sovint allò "d’advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos". La mala fama ancestral del col·lectiu. En aquesta ocasió, no faltaria raó en aquella rèplica que resa "procuradors i advocats, al cel a grapats" ni que sigui per reconèixer la bona feina d’advocadesses i advocats en aquest llarg plet. I tot el que vindrà.

Gràcies, Andreu! T’ho hauria d’agrair tothom. Avui, a Europa, un nou avenç en el respecte als drets fonamentals porta el nom d’un català.