Madrid suma més d’un miler de morts a dia d’avui. El 60 per cent dels morts de tot l’Estat (1.770) amb només el 15 per cent de la població. El virus ha causat ja 191 morts a Catalunya, l’11 per cent amb un 17 per cent de la població. I també són significatius els estralls que la pandèmia està fent a Castella i Lleó, limítrof amb la comunitat de Madrid. Amb 2,5 milions d’habitants, la tercera part de Catalunya, ja hi han mort 112 persones. Són dades fredes, demolidores. Però absolutament ajustades al que estem vivint i la seva gravetat, més que no pas els contagiats, una xifra aproximada. Per això el drama pren una altra dimensió a Alemanya. Perquè malgrat una xifra de contagis molt important (21.000 per 25.000 a Espanya) la letalitat és mínima, menys de la meitat que a Catalunya.

Doncs si és així o bé a Igualada i la conca d’Òdena s’ha comès un error (i tot fa pensar que no) o bé l’error s’ha comès no intervenint amb més determinació a Madrid que, clarament, és el focus principal de contagi i on més mal, segons les xifres del Ministeri de Sanitat, està fent el coronavirus.

No és pas el moment de retrets sinó de prendre decisions, de l’eficàcia i el rigor. Sens dubte que el president Pedro Sánchez ha obrat fent el que creia més encertat. Tan cert com que a hores d’ara les xifres a la seva comunitat, ell és madrileny, són devastadores. De savis és rectificar si és el cas. I ningú no hauria de voler utilitzar un canvi d’estratègia o d’accentuar les mesures de confinament, com de fet ja està passant a Itàlia però també a la Gran Bretanya, per erosionar cap govern. Temps hi haurà per fer valoracions.

Quan Alba Vergés va anunciar el confinament d’Igualada, es va emocionar. És la seva ciutat i la mesura també significava l’inici d’un allunyament amb la seva família. I com deia l’altre dia Jordi Basté, quan va anunciar que tenia el coronavirus, el pitjor era no poder abraçar gent que s’estima. A Vergés la van assenyalar, alguns amb maldat i interessadament, precisament per haver-se emocionat quan anunciava la primera mesura dràstica a tot l’estat, el confinament d’una capital (la seva) i els pobles del voltant. El confinament de la seva família. I ho va fer amb determinació perquè estava convençuda que era el que tocava. Tant de bo en tots els governs hi hagués una Alba Vergés, hi haguessin dones (o homes) disposats a prendre decisions per molt que els afectin personalment.

Pedro Sánchez no s’ha emocionat en cap de les seves intervencions. Per descomptat tampoc quan va decidir prendre el control de tot, a l’inrevés que Merkel a Alemanya. Aquest és, de fet, el tret diferencial en la gestió dels governs espanyol i alemany. Merkel va optar per la col·laboració amb els lands, Sánchez per sotmetre les autonomies. No és menor i sí molt indicatiu d’aquesta manera de fer que impregna Espanya. En tot i per a tot. Des de la gestió aeroportuària a una emergència nacional com aquesta. Espanya s’ha fet així i es segueix construint i governant així. És una pulsió latent que governa l’economia i que ara també governa la vida.

Les mesures efectives que fins a la data ha pres Merkel no difereixen gaire de les que ha pres Sánchez. Fins i tot més laxes i tardanes a Alemanya. Tant és així que han mantingut restaurants oberts. Però si a Espanya es poden sobrepassar avui els 2.000 morts, a Alemanya tot just són 100. Les circumstàncies no són pas les mateixes. Tant de bo Sánchez, si així ha de ser, s’emocioni tant com vulgui anunciant que confina Madrid davant l’avenç imparable del virus —i Catalunya si cal— encara que ell sí que pugui seguir abraçant feliçment la seva família cada nit. Per les obres els coneixereu. Encara que de vegades també el llenguatge és significatiu i revelador. Alemanya apuntant l’arrel del problema, Sánchez amb invocacions patriòtiques, amb un discurs nacionalista que també hauria valgut per animar la Roja. Cert que a Catalunya també hi ha qui s’abilla en la bandera per a tot. Però, afortunadament, amb menys predicament.