Deien del president Josep-Lluís Núñez, d’aquell Barça al qual li segrestaven Quini quan era a tres dies de trencar el malefici de la Lliga, que si el Club hagués comprat un circ li creixerien els nans.

Precisament aquesta és una de les grandeses, la grandesa, que el cruyffisme atribueix al llegendari ‘9’ del Barça: haver canviat la dinàmica d’un club perdedor. Tant era així que hi va haver uns anys que guanyar una Recopa, a Basilea, era celebrat com si haguessin tocat el cel amb els dits. Si ara preguntéssim per la Recopa pocs sabrien res d’aquella competició que disputaven els guanyadors de la Copa del Rei, la Copa del Generalísimo durant molts anys, per la qual lluitaven Athletic de Bilbao i Barça. Perquè les lligues i les copes d’Europa, la Champions, eren un afer de clar signe madridista.

L’actual Barça ve de fer el major dispendi per un jugador de futbol, Coutinho, astronòmic. Per no parlar de tants altres, inclòs el del díscol Dembelé, que sembla instal·lat en el paper d’eterna promesa. Mai s’havien pagat tants diners per tan poc. Per si tot plegat no fos deplorable, el Barça manté una fitxa milionària, entre d’altres, d’un jugador com Umtiti, que està més a prop de ser un nou cas Amunike que de cap mena de valor tangible.

La perla del Club, Ansu Fati, té un genoll avariat que ningú no acaba de saber com resoldre. I els anys passen també per al noi del planter, per jove que sigui. Passen els anys i creix la incertesa sobre quan i com podrà tornar a jugar a futbol. Ara bé, la fitxa segueix ben viva i sense cap rendibilitat al camp.

El Barça arrossega un deute inviable i manté una massa salarial desbocada que, per molt que Piqué prediqui ara amb l’exemple, no és sostenible amb l’actual nivell d’ingressos i un deute imperiós que venç cada any. Jaume Giró és el millor directiu que hauria pogut tenir el Barça. En Giró és un tipus seriós i llest. Li tocava posar la cara però no estava tan clar per a qui i qui prendria les decisions. Entre d’altres, perquè era un intrús enmig d’un grup d’amics. Ho va copsar de seguida i va tocar el dos.

Per si no fos suficient, ara resulta que el Barça s’ha quedat amb 57.602 abonats i una nova reducció d’ingressos. Són milers, desenes de milers, els que s’han apuntat a aquesta modalitat que et manté com a soci numerari però que t’estalvia el cost del carnet que, tot sigui dit de pas, surt tres vegades més barat que ser soci del Madrid. Tampoc cap president ha volgut impulsar la mesura d’apujar la quota de soci. Per impopular i per no posar en perill la reelecció. El soci culer vol un club de primera però paga una quota de segona.

La directiva del Barça, per sortir del pou, ha de prendre decisions per impopulars que aquestes siguin. Tocar de peus a terra i no participar de cap més xarxa reverencial, com la que tenia l’estrella blaugrana -i d’altres- que disposaven d’un respecte incondicional i no d’un respecte exigent. Aquesta nova Junta de Laporta té aquesta enorme responsabilitat, un repte immens i poc lluït. El que semblava l’escull més difícil ja està fet encara que sigui a destemps. Afrontar la tempesta i fer el que toca per dolorós que sigui és ara el repte. Més val passar un xarampió a curt termini que anar tirant de rifeta amb un constipat permanent.