De tot l’afer de la hissada de bandera de Palau, el més sorprenent deu ser que encara no li hagin acabat carregant la responsabilitat al president del Parlament, Roger Torrent. De l’arriada, tot és més complex. Tant, que Palau va estar sense bandera el temps de tocar la corneta.

No hi va haver pols, com amb la pancarta del balcó de Palau, perquè no hi va haver ni temps d’anar a l’era. Això de retirar banderes no és nou, tampoc entre el món nacionalista. De fet, un dels pioners va ser l’entranyable exalcalde de Solsona, el convergent Ramon Llumà. Quan el van requerir perquè la tornés a hissar va respondre, amb enginy, que era a la bugaderia a fer net.

En els temps de la Crida a la Solidaritat, quan ni tan sols aquests es deien independentistes, tiraven més per autodeterministes, la bandera també va ser arriada. Els indepes eren quatre gats i la Presidència de la Generalitat era de Jordi Pujol amb una majoria aclaparadora de Convergència. La Presidència segueix tenint una continuïtat, almenys de color, encara que les majories avui són unes altres i el moment polític tot un altre. Aquella va ser una acció llampec i audaç. Eren uns altres temps i no donaven per a més.

El Govern, que ha estat requerit per la investigació de la fiscalia (i dels Mossos), ha fet notar seva preocupació per l’afer. Palau ha expressat el seu suport a la investigació perquè això que t’entrin a casa, s’hi passegin, pugin per les escales, arribin al terrat, t’arriïn la bandera i tornin a tocar el dos, amb la mateixa calma amb què han entrat, deu fer patir. Esclar que només era per un drap i no com si els lladres t’haguessin entrat a casa, que això sí que ja sabem que és molt angoixant. Si encara haguessin escalat l’edifici i s’hi haguessin despenjat fent un ràpel, doncs mira. Pots pensar que només han tocat façana.

Torrent sembla cridat a exercir totes les responsabilitats en darrer terme, a resoldre totes les patates calentes

Aquest potser deu ser el primer cop –més val que toqui ferro– que no li carreguen el mort al president Torrent. Perquè cada cop que es tensa la corda, totes les impotències acaben al despatx de Torrent. Mai un president, del Parlament, deu haver tingut la sensació de ser tan poderós. Presos, inhabilitacions, substitucions, enèsimes mocions, embats judicials i les que li cauran. Torrent sembla cridat a exercir totes les responsabilitats en darrer terme, a resoldre totes les patates calentes. Sembla tenir la darrera paraula en tot, encara que no ostenta cap mena de protesta executiva, ni remotament. Ni un trist decret no pot signar.

Però en aquesta Catalunya post-1 d’Octubre, que ha viscut un coitus interruptus, passen aquestes coses. L’excitació i la passió quan no es consumen poden donar pas a un frustrant i dolorós mal de baixos. Hi ha qui se’l sap fer passar. Qui no es consola tot sol és perquè no vol. I hi ha qui, rabiüt i impotent, opta per descarregar tota la frustració i cerca un i altre cop un ase dels cops.

Fa de mal dir cap on anem quan es dibuixen escenaris de llençar pedres i amagar la mà, d’esbravades sense cap recorregut. Com si fóssim als anys vuitanta. Passa, però, que quan sobtadament, en la maduresa, vols fer tot allò que en l’adolescència no havies experimentat o menyspreaves (ara amb ínfules alliçonadores), patines. I ja deia Tarradellas que en política t’ho pots permetre tot, excepte fer el ridícul.

Redreçar el rumb, reprendre la iniciativa, passa necessàriament per avaluar les pròpies forces i fer un diagnòstic seriós i compartit

Redreçar el rumb, reprendre la iniciativa, passa necessàriament per avaluar les pròpies forces i fer un diagnòstic seriós i compartit. Acomplerta aquesta prioritat, serà possible resoldre quina és la millor estratègia. El que difícilment serà discutible és que sumar tota mena de complicitats, com més millor, no ens allunya de cap objectiu, sinó que ens hi apropa. No necessàriament totes ni amb el mateix motiu ni amb el mateix entusiasme. I, per la mateixa raó, els vetos, el com menys millor, el nosaltres sols, només ens aïlla i enclota i ens fa perdre complicitats, ja que ens enquista en l’empat infinit amb l’actual correlació de forces.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat