Té raó quan diu que s’han de protegir tots els ciutadans de Catalunya davant la violència. Té raó com a premissa general, si no fos que les seves paraules són l’expressió del cinisme, al més pur estil falangista d’antany. Perquè certament a Catalunya hem patit una onada de violència brutal. Sovint a plena llum del dia, sovint davant les càmeres. No em refereixo als uniformats que de dia van atonyinar avis que només duien una papereta a les mans per votar, violència que Rivera va festejar i justificar. Tampoc no em refereixo als mateixos uniformats que de nit, ara ja sense uniforme, van pegar, es van pixar i van amenaçar ciutadans fins i tot amb armes de foc, pistola reglamentària en mà. De dia, uniformats; de nit, incontrolats. No és nou. Tampoc em refereixo a això, tot i que podria fer-ho.

Parlo de l’allau d’agressions espanyolistes i de l’extrema dreta, de les ràtzies que baixaven d’Upper Diagonal. Als nostres carrers s'hi ha exercit una violència física, de debò, gratuïta i ideològica, contra persones o contra escoles o mitjans de comunicació, com Catalunya Ràdio, un dels objectius preferents de la caverna. Una espiral de violència alimentada pel discurs incendiari de la dreta que un dia i un altre han disparat i disparen contra l’emissora pública —i TV3, evidentment— acusant-la de fomentar l’odi. Era qüestió de dies que, sembrant aquest clima, es passés de les paraules als fets. I efectivament, a Catalunya Ràdio, els treballadors van acabar tement per la seva integritat. Tan aviat com es feia de nit, durant uns dies, el feixisme s’agrupava i es disposava a fer visites. A Catalunya Ràdio només hi va haver danys materials. Només la serenitat i la cautela dels treballadors de la ràdio pública van impedir les agressions a periodistes i que els feixistes assaltessin l’emissora. Se sabien impunes. Ni la presència de mitjans i càmeres filmant les agressions els dissuadia. Les ràtzies baixaven d’Upper Diagonal, al capvespre. Fills de casa bona, barrejats amb veterans militants feixistes, campaven pels carrers, pegaven a qui volien i irrompien en propietats públiques o privades al crit de "Viva España!" i "¡Golpistas!" Ningú no va ser mai detingut, tot i els múltiples testimonis gràfics. L'"¡a por ellos!" va ser fulminant, com una llicència per repartir estopa alegrement. El balanç de les agressions espanyolistes el recollia Media.cat en un exhaustiu informe del periodista Jordi Borràs. Entre el 8 de setembre i l’11 de desembre de 2017 a Catalunya hi va haver almenys 139 incidents violents que tenien una motivació política en defensa de la unitat d’Espanya —sense incloure-hi l’acció de les forces de seguretat de l’Estat al voltant de l’1 d’octubre per impedir el referèndum—. D’aquests incidents, la majoria (86) van ser agressions, amb un balanç de 101 víctimes amb ferides de diferent consideració. La resta dels delictes va ser de diversa tipologia, però principalment amenaces, coaccions, actes vandàlics, violació de la propietat privada i, com a mínim, dos casos de violència sexual. Tot, absolutament tot, impune.

Aquesta violència, a una escala més petita, ha continuat amb agressions a ciutadans que duien, simplement, un llaç groc. Rivera sempre ha callat, sempre. I per descomptat, mai no ho ha denunciat, i mai, mai ha instat la justícia a actuar, malgrat que sovint algunes d’aquestes agressions van tenir lloc durant o després de manifestacions en què ell mateix va participar. Es fa estrany, com a mínim, que l’allau de violència que es va desfermar, ben visible, no fos denunciada davant la justícia amb contundència i exposada com un atac frontal a la convivència i els drets civils i polítics. O que la justícia, tan zelosa quan es tracta d’intervenir per un tuit, no hagi actuat d’ofici ni un sol cop. La premsa espanyolista, la mateixa premsa que s’escandalitza per un tuit ofensiu a Arrimadas o Rivera, la mateixa que ara brama enfervorida contra els CDR que, en tot cas, no han agredit ni ningú, hi va passar de puntetes. I, si convé, aquesta premsa hi va trobar tota mena de justificacions. Esclar que aquesta premsa del règim —en algun cas la mateixa capçalera— ha protagonitzat episodis delirants al llarg de la seva història i les seves pàgines. Només cal recordar la versió sobre el bombardeig de Gernika que va immortalitzar Picasso: "No hubo bombardeo de Gernika y sí destrucción por parte de los rojos".

I com que Albert Rivera té raó, com que cal protegir tots els ciutadans de la violència, és imprescindible que davant la manifesta inhibició de la justícia espanyola, o fins i tot de la perversa tendència a convertir el qui denuncia en denunciat, per calumniador, que el nou Govern de la Generalitat ha de crear prioritàriament una Oficina de Defensa dels Drets Civils i Polítics per defensar els ciutadans. És precisament perquè el patriotisme constitucionalista té més virtuts de les que ens pensàvem, també la d’encobrir la violència o la corrupció que s’exerceix amb el seu nom, que hem de protegir el conjunt de la població de la violència i d’alguns dels seus cínics representants.