L'any passat durant una presentació del meu llibre en una llibreria feminista de Santiago de Compostel·la que estava a vessar d'universitàries, una dona d'uns 50 va irrompre al fons, entre les rialles, per reprendre'm per fer conya amb el feminisme. Crec que jo estava parlant de la importància de la sororitat mentre utilitzava la meva fina ironia per aclarir que desitjar el BÉ per a totes les dones i la GERMANDAT amb el major nombre d'elles no evitava que ens caiguessin malament algunes senyores. Suposo que vaig dir que era completament compatible amb el feminisme sentir certa aversió cap a les exs de la parella o cap a les parelles dels/les exs i que, de fet, el feminisme ens brindava les eines per dissimular amb la dignitat més gran possible. Suposo que això va ser el que va fer gràcia al munt de joves que estaven en la presentació partint-se de riure. I suposo també que la broma va ofendre moltíssim la més feminista de la classe que va tenir la feliç idea de boicotejar la presentació. Quan va acabar la reprimenda per la meva falta de serietat envers el feminisme (criticant un llibre que va reconèixer no haver-se llegit) simplement li vaig contestar: "gràcies per la sororitat, companya".

Fa uns dies Raquel Córcoles, més coneguda com a Moderna de Pueblo, probablement la il·lustradora més popular d'Espanya, va escriure un post criticant les seves il·lustracions MÉS MASCLISTES. Aquest harakiri públic es devia a la gran quantitat de crítiques que Moderna havia rebut per alguns dels seus treballs. Em va sorprendre que es penedís d'haver-ne publicat alguns que a mi m'havien fet moltíssima gràcia. Per exemple, aquell en què feia burla dels chochorts, una peça absolutament ridícula feta pel patriarcat per fer-nos sentir com animals engabiats. Una peça que hauria d'estar prohibida per a menors de 16 i per a majors de 18 anys. O aquella altra, molt més incorrecta, en què un noi apareixia assassinat després de no haver fet el regal de Sant Valentí a la seva xicota perquè ella li havia dit que no volia res, i que em va recordar massa a quan la meva parella va aparèixer amb una safata d'escopinyes el 14 de febrer: "perquè ets feminista i sé que et molestaria que et fes un regal". O jo la vaig interpretar malament, o aquella il·lustració s'estava rient precisament de les nostres expectatives sobre l'amor romàntic. I sabeu per què tenia gràcia? Perquè les dones no matem els nostres xicots.

M'agraden les dones que fan riure. M'agrada Moderna Pueblo, m'agrada Isa Calderón Peces-Barba, m'agrada Ana Morgades, m'agrada la Vecina Rubia, m'agrada Diana Aller, m'agrada Patricia Sornosa, m'agrada Malena Pichot, m'agrada Amy Schummer, m'agrada Ellen Degeneres. I, amb tots els seus defectes, si no haguessin existit Caitlin Moran i Girls, probablement jo no m'hauria plantejat fer una obra de teatre, un llibre i un curtmetratge feminista. Els seus relats m'oferien realitats que no m'havia proporcionat el contacte amb l'activisme del qual ja formava part des de l'any 2013. Un relat alliberador en què les dones es masturben davant del seu germà petit, odien el seu cos, tenen trastorns alimentaris, fan el ridícul per un paio (o per alguns), s'enfaden amb les seves amigues i són capaces d'enrotllar-se amb algú el dia en què tenen una cita per anar a avortar. Dones que cometen errors. De la mateixa manera que m'agrada Fleabag i m'al·lucina Better Things, sèries que fulminen el test de Bechdel i que encara així no tenen complexos a mostrar dones que odien secretament una germana o una amiga perquè és més maca, o mares perfectes capaces d'ignorar una estoneta les seves filles per enviar una foto de les seves mamelles a un amant. Necessito totes aquestes dones i cap no em sobra, perquè estic farta que els homes ens diguin com, quan i per què hem de riure.

Les feministes no som dones perfectes. Almenys jo no. La meva vida social, sexual, sentimental i laboral és plena d'incoherències. I necessito riure-me'n. De vegades coquetejo i em sexualitzo conscientment. Sent molt feminista he fet l'idiota per un paio, he tractat fatal més d'una dona (sobretot a la meva mare) i he transigit en milions de situacions per no donar la nota o per pur fàstic. Utilitzo qualificatius que dits per una altra persona podrien considerar-se patriarcals per referir-me a les meves millors amigues, com "zorra" i "perra", perquè confio en el sentit d'humor de les meves receptores. Pateixo quan les meves amigues m'expliquen una xafarderia i comencen el relat amb un "encara que tu siguis feminista..." o "tapa't les orelles" i no sempre tinc la resposta per a tot el que els passa. I pateixo molt, moltíssim, per coses banals, i també necessito que altres dones em consolin. L'altre dia una de les meves millors amigues va deixar el seu noi a casa i va venir a dormir amb mi perquè estava trista. I ni tan sols no va intentar cardar. No és això sororitat?

Si vols ser feliç fes-te bloguer de moda, perquè almenys si un dia comets un error amb el look ningú no s'atrevirà a dir-te que cardes poc o que et falten disset manuals per llegir

Entenc la Moderna. Confesso que van ser innombrables les ocasions en què després de llegir molts comentaris a articles o entrevistes he tingut la temptació de deixar d'escriure. La meitat de les vegades que publico em genera una gran ansietat. De fet, la meva vida és un atac d'ansietat permanent. Encara que estic segura que en el dia d'avui no escriuria les coses que vaig publicar el 2012, reconec que la vida era molt més fàcil llavors. De vegades trobo a faltar aquesta ximple feliç que no es qüestionava res perquè quan "aquest mal sense nom" va calar en mi i vaig publicar el meu primer article feminista no tenia ni idea de la responsabilitat que allò suposava. Sempre he dit que era feminista perquè em feia feliç, però sens dubte no és la forma més fàcil, ni la més ràpida de ser feliç. Si vols ser feliç fes-te bloguer de moda, perquè almenys si un dia comets un error amb el look ningú no s'atrevirà a dir-te que cardes poc o que et falten disset manuals per llegir.

Si després de revisar críticament la meva vida sencera, de cagar-me públicament i privadament en la violència masclista, en la bretxa salarial, en els sostres de vidre, en el repartiment desigual de les tasques de la llar, en els puters i en els proxenetes, en els violadors i els assetjadors, en els de la gestació subrogada i en la violència obstètrica, en els que fan mansplaining i manspreading, no em puc riure jo dels chochorts, de l'absurditat de la meva amiga i de les ganes que tinc de matar la meva parella per regalar-me unes escopinyes el dia Sant Valentí, jo baixo de la vida.

Despatriarcalitzar-se també és entendre que no hi ha res menys feminista que carregar amb la culpa constantment. I que encara que ser feminista sigui una merda, no hi ha res pitjor que un món sense feminisme.

Diana López
Opinió Manual per no violar Diana López
Esther Palomera
Opinió Una de les nostres Esther Palomera