La gent que viu a ciutat o als pobles grans (és a dir, la majoria de la gent) considera l’aigua potable com una utility, en peu d’igualtat amb l’electricitat o el gas. No ho és. O no exactament. L’aigua potable és un recurs natural escàs, perquè escassa és l’aigua dolça crua que permet de produir-la. No pas arreu del planeta, certament, però sí a la majoria de llocs del planeta. Al nostre, sense anar més lluny.
Som un país subàrid que, de sempre, raneja a l’aridesa. Ens salven les muntanyes i les precipitacions més elevades que s’hi associen. Els nostres rius són magres i irregulars. Amb els embassaments, hem anat controlant la irregularitat, però no hem pogut canviar el règim de pluges, és clar. En tot cas, aconseguim garantir un doll laminat i constant d’aigua potable a les xarxes públiques i un abastament justet, però suficient, dels regadius agrícoles (que no caldria si plogués en abundància). Amb enginy i esforç, anem tirant, per això el comú de la població, sobretot la urbana, creu que l’aigua és un producte de l’aixeta que es genera com l’electricitat. I no.
Sorprenentment, fins ara hem tractat aquesta valuosa aigua potable com si ens sobrés. En fem un sol ús i la llencem. En les darreres dècades, la depurem abans de desfer-nos-en. En traiem la brutícia, que ens quedem, i aboquem l’aigua tractada, que llencem. Aconseguim així que els rius i les platges estiguin raonablement nets. És una consecució positiva. Però insuficient, perquè l’aigua incomprensiblement desestimada és un recurs que ens ha costat molt de captar i potabilitzar. Especialment insuficient ara que la manca de pluges ens ha posat contra la paret.
Les pluges minven a causa del canvi climàtic. Tot fa pensar que ens enfrontem no a una irregularitat més o menys controlable amb els embassaments actuals, sinó a una sequera estructural
Sempre plou aigua neta perquè, per bruta o salada que fos en el moment d’evaporar-se, el Sol la destil·la. És sempre la mateixa aigua: s’evapora, esdevé núvol, cau en forma de pluja, la captem i si cal, la potabilitzem, l’embrutem en servir-nos-en, l’aboquem i esperem que reprengui el cicle natural. Si ens quedem sense aigua, per què no reproduïm artificialment aquest cicle natural? Sabem fer-ho. Se’n diu regenerar i reutilitzar.
Els nostres embassaments s’estan buidant. Han pogut controlar la irregularitat de les pluges, però, naturalment, no pas evitar-ne el dèficit, accentuat pel canvi climàtic en curs. És l’hora de tancar el cicle antròpic, tal com tancat és el cicle natural. D’aquesta manera, només necessitaríem captar nova aigua crua per restituir la realment consumida per incorporació en productes manufacturats o evaporada durant els processos antròpics. La resta, la que va aigüera avall per entendre’ns, esdevindria “nova” aigua crua potabilitzable. La demanda al sistema baixaria enormement, es reduiria en un 80%, més o menys. És a dir, que deixaríem de patir. Per què no ho fem? Segurament per mandra mental.
També hem après a fer dolça l’aigua de mar. Per osmosi inversa, traiem la sal de l’aigua marina. És un gran invent, sobretot en illes sense rius o llocs sense precipitació. Però deixa grans quantitats de salmorres (d’un litre d’aigua de mar en surt mig d’aigua dolça i mig de salmorra) i consumeix molta energia. La regeneració de l’aigua depurada, el bombament i la completa potabilització final té un consum energètic d’1kWh per m3. El consum energètic del tractament per potabilitzar directament aigua de mar és d’uns 3 kWh per m3, és a dir, el triple, i cal afegir-hi les disfuncions ambientals per les salmorres i la hipoteca de la dependència energètica com a cost estratègic suplementari. El cost de regenerar per a ús agrícola, inclòs el bombament, és quatre vegades menys que regar amb aigua de dessaladora.
Les pluges minven a causa del canvi climàtic. Tot fa pensar que ens enfrontem no a una irregularitat més o menys controlable amb els embassaments actuals, sinó a una sequera estructural. Què podem fer? Podem recórrer a dessalinitzar aigua marina, però és car. Segurament l’opció més lògica i barata és la regeneració. No faríem més que actuar naturalment. Potser que ens hi poséssim.
Ramon Folch, doctor en Biologia, socioecòleg