Benvolgut Sr. Cambray,

Fa dies que estic molt emprenyada, i en les converses que tinc amb les meves amigues, moltes d’elles mestres i professores, comencem totes a gastar el mateix to irat que aquella noia del Prat, la Juana Dolores, que ha aixecat tanta polseguera arran de la seva entrevista en el programa del Sr. Graset. Fa temps que faig mentalment l’esborrany d’aquesta carta, però ja no vull demorar més el seu redactat per expressar-li els motius de la meva irritació amb la seva conselleria i, de passada, per fer-li notar quines han estat en gran manera les veritables causes dels nefastos resultats electorals del seu partit. No sé si vostè és conscient que la seva actitud, intransigent i prepotent, ha propiciat que bona part del professorat hagi castigat ERC amb l’abstencionisme o el canvi de partit (compti, compti nombre de vots perduts i professorat, conseller!), perquè no és només que l’electorat no tingui cap mena d’esperança que el seu partit ens pugui conduir cap a una República Catalana, sinó que la seva gestió autonòmica ha estat totalment ineficient, i moralment humiliant, especialment la seva conselleria, que s’ha dedicat a sembrar entre el professorat un autèntic camp de mines. 

Comicis a banda, el que jo volia manifestar-li és la problemàtica que tinc actualment a casa amb les proves de selectivitat de la meva filla gran, l’Alba. Permeti'm que em presenti. Soc la Cecília Borràs, responsable en cap del projecte European Research Program in Health Nanotechnology (ERPHN) que es desenvolupa a la UAB des de fa un parell d’anys, però de tres mesos ençà que em dedico full time a ajudar l’Alba a preparar l’examen de Matemàtiques de les PAU. No vulgui saber quina tortura! Mai agrairé prou el saber i la santa paciència que han de tenir en el dia a dia els docents! La meva filla vol entrar a la Facultat de Medicina, i com vostè deu saber, això requereix una nota molt alta tant en l’expedient acadèmic com a les proves d'accés. Resulta que pels volts de Nadal, la professora de mates de l’institut de l’Alba, una professional amb molta experiència i coneixements de la matèria, va petar, literalment, i va haver d’agafar una baixa per estrès. I cregui’m que no és l’únic cas, perquè jo, que soc presidenta de l’AFA del centre, ho sé de molt bona tinta. La qüestió és que aquest curs hem patit un autèntic calvari amb això de les baixes i les substitucions del professorat que no arribaven mai perquè a les llistes de suplents ja no hi quedava ningú. Estàvem a finals de febrer, el grup de l’Alba ja havia perdut dos mesos lectius i, d’estranquis, en connivència amb la pobra directora que estava atacada dels nervis, vam tirar pel dret i vam contractar amb els calés de l’AFA una exalumna brillant que està acabant els seus estudis universitaris. Vet aquí que, quan vostè ho va saber, ens va fer tirar enrere la mesura, perquè aquí l’únic que té atribucions per contractar mestres és el seu departament. Ja té tota la plantilla de Matemàtiques de l’institut fent classes extres (i no pagades) per cobrir algunes hores lectives del grup. Tot plegat, érem al mes de març, quedaven unes quantes setmanes del curs de 2n de Batxillerat, i els alumnes no havien cobert ni la meitat del temari. De resultes d’això, una servidora que encara en sap una mica del tema s’ha hagut de carregar de paciència i de posar-se les piles. Sé que altres famílies s’han rascat la butxaca i contractat professorat particular, però què passa, conseller, amb aquell alumnat les famílies del qual no es poden permetre la despesa? Tant que vostè parla de vulnerabilitat i sembla que aquesta li ha passat per alt. Com és que a l’escola concertada, sufragada també amb diners públics, no tenen mai aquesta mena de problema? No seria de justícia que, malgrat les diferències de classe social i de capital cultural, l’alumnat que ho desitja pogués arribar a les proves d'accés a la universitat en condicions d’igualtat? Rumiï-s’ho, Sr. Cambray.

Sr. Cambray, tot i que la vidència no és la meva especialitat, i no voldria caure en l’intrusisme, atesa la seva gestió deplorable, es veu a venir que el dia 23 de juliol els resultats electorals del seu partit tornaran a ser nefastos, atesa la desafecció dels votants

Deixi’m recordar-li on rau el veritable problema de la manca de professorat: el descrèdit en què ha caigut la professió, sistemàticament afavorit des de la seva conselleria. Vostè creu que avui en dia algú en el mercat laboral està disposat a dedicar-se a una feina tan mal pagada, per feminitzada i precaritzada; amb treballadores que se saben contínuament maltractades per la pròpia administració a cop d’imposicions sobre el calendari escolar i els currículums a impartir, a cop de formacions obligatòries absurdes, a cop d’una burocràcia ingent i innecessària, a cop de qüestionaments sobre la pròpia vàlua professional? Vostè ha fet campanya contra el professorat de la mateixa manera que el Sr. Trias n’ha fet contra la Sra. Colau. Només li falta fer-se una samarreta llampant i ajustadeta per lluir-la al Parlament que digui: “La culpa és del professorat”. Ja sabem que en matèria d’educació hi ha barra lliure i tothom s’atreveix a opinar i a criticar la feina dels docents, per això, avui en dia, no es troben persones que estiguin disposades a bregar, en aules massificades, amb la manca d’autoritat i respecte dels alumnes, que frega en molts casos l’agressivitat i el maltractament. Sumi al còctel la desconfiança, la manca de col·laboració i les exigències clientelars de les famílies. Sumi-li també la demanda desesperada a l’escola perquè resolgui tots els mals de la humanitat, des de la violència de gènere, passant per la crisi climàtica i el bullying, fins a l’epidèmia de salut mental entre els adolescents. Tot plegat, no cal ser una gran analista per veure que, donat el desprestigi social de la professió, no podem demanar que proliferin les vocacions, perquè a qualsevol li surt més rendible, i no només econòmicament, buscar-se la vida per altres vies menys precàries i exigents i més gratificants. Jo mateixa, conseller, preferiria fer de doble de risc de l’Uma Thurman a Kill Bill, i sense katana, abans que dedicar-me a una professió tan arriscada com aquesta.

I miri que vostès, a la desesperada, han obert l’aixeta de les titulacions habilitadores per exercir la docència. La directora de l’institut de l’Alba m’ha fet saber que, avui en dia, una llicenciatura en Estudis Eclesiàstics (“ite missa est” i amén) et permet fer classes de català; una en Nàutica i Transport Marítim (potser perquè saben capejar la mala maror?), classes de matemàtiques; un grau d’Arts Escèniques (¡Fuenteovejuna, todos a una!) t’habilita per fer castellà i impartir classes d’anglès ho pot fer qualsevol que tingui un grau i un C1 de l’idioma (serà que només ha de dir “in English, please!”). Tot i així, la seva conselleria no troba ni trobarà en un futur ningú disposat a exercir la professió d’ensenyant. Perquè, amb aquestes mesures, són vostès mateixos els que estan desestimant tota forma de pedagogia associada a les especialitats. No li sembla que aquesta idea que promociona el seu departament del professorat coach que no imparteix coneixements (ecs) i només facilita i acompanya l’alumnat en el seu aprenentatge és una pura enganyifa? Francament, quan penso en l’Alba estudiant Medicina no me la imagino fent de traumatòloga després d’haver-se preparat en l’especialitat de Neonatologia, que és el que sempre ha somiat.

En conclusió, Sr. Cambray, tot i que la vidència no és la meva especialitat, i no voldria caure en l’intrusisme, atesa la seva gestió deplorable, es veu a venir que el dia 23 de juliol, quan espero estar de vacances, després d’haver preparat i superat (confiem) la selectivitat per segona vegada a la vida, els resultats electorals del seu partit tornaran a ser nefastos, atesa la desafecció dels votants. No es prenguin la molèstia d’ensarronar-nos amb les llistes úniques o els fronts comuns i la necessitat d'aturar la dreta cavernària i el feixisme. Posi a treballar al seu “ganivet” de premsa (by the way, ja ha substituït la spin doctor que el va plantar per anar-se’n a Sumar?) i, com diu la Juana Dolores, “espavili”, conseller, que el seu Departament d’Educació sembla “un pati d’escola”. I “no m’expliqui la seva vida” i “prengui partit” pels veritables problemes de l’ensenyament, abans que no li “caigui un meteorit i ho rebenti tot” perquè, si no, aquesta “xarnega integrada” del Prat és capaç d’escriure-li un poemari titulat Rèquiem per l’educació. I si un conseller desfilant per la porta del darrere.

Atentament i irada,

Cecília Borràs