És l'amic Josep Rull, tercer a la llista de Puigdemont, qui ha de defensar en campanya la posició —possibilista i pactista ara, res de la farsa insurreccional dels darrers anys— a cada debat dels juntaires. La qüestió no és pas que no se'n surti, que no és el cas. En Rull té taules i transmet bonhomia sense haver d’impostar. Que ja és molt per a temperar una pulsió, la del president Puigdemont, que ha prioritzat i accentuat la confrontació intestina, tant tàctica com estratègica. La qüestió és que en Rull posa la cara perquè el President Legítim defuig ara, tant com pot, confrontar, precisament ell, amb tot el que ha arribat a dir.  

Però resulta que no només Puigdemont evita debatre. També evita que debati Anna Navarro, el fitxatge estrella, i li nega aquest protagonisme a la segona de la llista. Per què? És obvi després del que li hem vist. Amb comptagotes, però deu haver estat suficient per a l’equip de campanya juntaire. La posada en escena de Navarro ha deixat des del primer moment una impressió tan desconcertant, que la decisió de campanya ha estat, diguem-ne, "preservar-la". El dubte emergeix: si la personalitat escollida per ser la segona d’un Govern Legítim, ara sí, no pot intervenir, no fos cas, quina mena de fitxatge és? Quin sentit té tot plegat? Quina era la intenció? A què obeïa? Qui en pren la decisió?

Tot fa pensar que és el resultat d’un messianisme que s’ha accentuat a l’exili i d’un electoralisme d’efectes especials que s'ha esfondrat tan bon punt ha vist la llum. Explica, també, aquest jugadamestrisme dels darrers anys, que ha estat essencialment façana al servei d’una causa que des de l’endemà de la proclamació de la independència va deixar de ser una causa de país per ser una causa personal al servei d’un interès privatiu, que tot sovint s’ha expressat amb una virulència devastadora. Aquest és el pitjor llegat i el que dificulta qualsevol entesa sincera.

Després d’anunciar un fitxatge estel·lar a bombo i platerets, ara veiem astorats com l’han esborrat en un tres i no res

Res a dir d'en Rull, un home de país, que fa el seu paper amb diligència. El que és inversemblant és que ho hagi de fer perquè la persona que el precedeix, a l’hora de la veritat, no ofereix a Junts garanties de sortir-se’n. De manera que, després d’anunciar un fitxatge estel·lar a bombo i platerets, ara veiem astorats com l’han esborrat en un tres i no res. Tot, en el fons, ben provincià. Ens van dir que arribava de Califòrnia i que era una eminència en el seu àmbit empresarial. A galet, ja estava tot dit. I no serà que no hi ha talent amb facilitat de paraula i discurs. Avalat, si aquesta era la qüestió, per una trajectòria professional exitosa. En el primer govern Aragonès va quedar clar que hi havia consellers prou solvents. En Giró portava Economia i al final es va consolidar com el vicepresident de facto. Per solvència i per caràcter. S’ha de tenir caràcter per exercir segons quines responsabilitats.

La decisió personalíssima de Puigdemont de trencar el Govern —que mai ha paït el resultat a les urnes del 2021— va engegar a dida l’entesa i el treball solidari i mancomunat. Atès que va continuar eixamplant les discrepàncies. Mentre uns defensaven eixamplar la base, els altres (Waterloo) el que feien era eixamplar la distància amb aquells a qui ara reclama vehement com a socis d’un Govern presidit per Ell, que és principi i final de tot. Aquest va ser el principal hàndicap del Govern Aragonès, va néixer sense l’aval de Puigdemont, que ràpidament es va concretar en la negativa de les persones més properes a Waterloo de participar-hi. Era impossible que prosperés. Encara prou recorregut va tenir, i segurament per això Puigdemont es va haver d’arremangar de valent per aconseguir que Junts deixés el Govern. Probablement —vist ara en perspectiva— la millor decisió hauria estat anar a unes segones eleccions, que tal vegada haurien clarificat la situació. Però no va ser així. A Catalunya, per algun motiu, mai fins ara no s’han repetit les eleccions.

La paradoxa és que ara Puigdemont, que només contempla la seva Presidència, reclami el compromís i el suport d’aquells (els republicans) als quals no només ha responsabilitzat de tots els mals, des de fa anys, sinó contra els quals va maniobrar des del primer moment per tal fer caure el Govern que presidia Aragonès. Faran bé de perdonar els republicans, si fos el cas. Però també faran bé de no oblidar qui va conspirar per liquidar el primer govern presidit per ERC. Perquè aquest i no un altre era el veritable problema. Ni que sigui perquè la desmemòria només afavoriria més del mateix.

Queda el dubte de saber si l’actuació reposada de Puigdemont en campanya respon, també, a un propòsit d’esmena inconfessable o és pur electoralisme davant uns socis que necessita, si el principal propòsit és recuperar la Presidència que va perdre el 2021. Tant de bo, malgrat tot, fos la primera opció. Però sabent com se les gasta, mala peça al teler.