Es diu Puente, però no és un pont, sinó un dic de contenció. Per això surt arreu dels mitjans, amb pròdiga promiscuïtat, responent a tort i dret, intentant driblar les preguntes incòmodes, posant la cara perquè la indignació de la gent li trenqui la seva, i no la de Pedro Sánchez. L’operació mediàtica Puente és una operació de salvament del soldat Ryan que habita la Moncloa, desaparegut completament de l’escenari i, com a conseqüència, deslliurat de tota responsabilitat. Per això cap altre ministre fa declaracions, i per això mateix Puente fa les rodes de premsa rodejat de tècnics i de responsables de Renfe i Adif, per facilitar l’escapisme de Sánchez i així rebaixar el debat a una qüestió tècnica i evitar el veritable debat, el de la responsabilitat, la ineptitud i el desori polític que hi ha al darrere. Si cada accident és excepcional i cada catàstrofe és culpa de l’atzar, no hi ha responsabilitat política

La lletania és coneguda. Si hi ha una esllavissada i es trenca un mur, la culpa és del mal temps. Si hi ha un accident mortal, és la inevitabilitat de la tragèdia. Si els maquinistes fan vaga després de perdre dos companys, s’imposa la paciència. I si els trens mai no arriben a l’hora, és la normalitat del “millor moment del ferrocarril a Espanya, que està evolucionant”, Puente dixit. El fet que des del 2018 s’hagi incrementat un 69% el nombre d’usuaris, i alhora s’hagi reduït la inversió per usuari en un 30%, deu ser també algun efecte col·lateral de la mala sort. O, posats a ser creatius, atès que el govern espanyol encadena tres legislatures sense pressupostos, deu ser culpa de la dreta irredempta, l’antipolítica i el secessionisme antiespanyol. I així, d’excusa en excusa, no s’assumeixen responsabilitats, ni es concreten dimissions, mentre es creen comissions de fum per passar la maroma i oblidar després els resultats. S’ho preguntava en Luis Sánchez-Merlo, arran de l’accident d’Adamuz: “Què tenen en comú l’apagada, la DANA, els incendis i l’AVE, més enllà de la fatalitat?”, i concloïa que no són una cadena d’infortunis, sinó “una seqüència d’irresponsabilitats no depurades (...), d’una Administració que confon manteniment amb política pública”.

I confon la propaganda amb gestió..., i promet i no compleix..., i governa des de la ideologia i no des del servei públic, i etcètera. L’exemple més clar d’irresponsabilitat és la concepció radial (pensada per afavorir Madrid) i desmesurada del tren d’alta velocitat, que ha convertit Espanya en el país amb la xarxa més gran d’alta velocitat d’Europa (4.000 km) i el segon del món, després de la Xina. Per comparar, França té 2.700 km, Alemanya uns 1.600 i Itàlia no arriba als 1.000 quilòmetres, i tots tres països tenen més usuaris que Espanya. És a dir, un país molt més pobre que els seus veïns, amb una xarxa de Rodalies deteriorada, sense planificació estratègica, i infrafinançada, es va permetre ajornar sine die el corredor mediterrani —fonamental per a activar l’eix econòmic—, i  es va dedicar a crear un mastodont d’alta velocitat, amb trajectes comercialment insostenibles i de caríssima manutenció. Tot per regionalitzar i uniformitzar Espanya, basat en un criteri ideològic que no tenia res a veure amb el servei públic.

Hem passat de la indignació per la impuntualitat i el cabreig per les constants avaries, a la por per la inseguretat

Aquesta barbaritat —que l’economista Germà Bel havia denunciat mantes vegades— és especialment punyent a Catalunya, on la situació de la xarxa ferroviària de Rodalies, Regional i Mitjana Distància, utilitzada cada dia per centenars de milers de catalans, està en una situació de greu degradació. De fet, hem passat de la indignació per la impuntualitat i el cabreig per les constants avaries, a la por per la inseguretat. Ni estable, ni puntual, i ara, a sobre, insegura. I aquí la culpa no és de l’atzar, ni de les catàstrofes, és exclusivament política i la irresponsabilitat té noms i cognoms.

Noms i cognoms d’ambdós colors, del PP al PSOE, però sobretot socialistes, els grans amics de Catalunya, que han governat molts més anys i fa dècades que ens estafen. Recordem “l’amic” ZP, que va fer tota mena de promeses i va incomplir tots els acords? Del famós Pla de Rodalies 2008, pactat el 2007, quan la situació ja era tan insostenible que va motivar la primera gran manifestació sobiranista, se'n va executar només el 15%; el Pla del 2013 es va executar el 4%; el de 2016, el 15%, i així anar restant. Amb l’afegit que els pressupostos acordats i no executats sempre han estat inferiors a les necessitats del país. Es tracta, doncs, d’un maltractament sistèmic de l’Estat respecte a Catalunya, que no només deteriora diàriament la vida de milions de catalans, i danya seriosament la nostra economia —milions d’euros que perdem amb cada aturada de la xarxa—, sinó que a sobre posa en perill la vida dels ciutadans. Ho deia José Antich ahir mateix: “no només són egoistes, insolidaris i roïns amb Catalunya, sinó que la seva actuació voreja la d’un comportament criminal per les conseqüències que pot arribar a tenir”. El jove conductor del tren de Gelida tenia 5 segons per evitar el xoc contra el mur, i va morir...

El col·lapse de la xarxa ha arribat a un punt insostenible, i, a la indignació acumulada, ara hi afegim la por. En aquest context, exigir que el Govern català dimiteixi en bloc per la flagrant i sistèmica responsabilitat del seu partit en castigar, infrafinançar i desinvertir en la xarxa ferroviària catalana, és una exigència de supervivència. Estan danyant seriosament l’economia i la vida de milions de catalans, dia a dia, vergonya a vergonya, culpa a culpa. La Catalunya d’Illa és una estafa. O pitjor encara: comença a ser un perill.