Quan la dreta i la ultradreta guanyen eleccions acostumen a destruir tot allò que abans altres governs d'esquerres —amb més o menys traça— han forjat, essent lo primer objectiu la llengua i la cultura. Malauradament, a la inversa no passa. No pas amb la mateixa intensitat. És a dir, quan los partits (presumptament) d'esquerres arriben a les institucions no aposten per la cultura amb la mateixa força amb què les dretes miren d'afonar-la quan toquen poder. No es té prou en compte com a inversió estratègica i, en bona part, d'aquí plora la criatura.
Als Països Catalans, este modus operandi lo veem clarament amb los casos recents de l'Aragó, lo País Valencià i les Balears. Respectivament, li neguen al català l'estatus de llengua pròpia (com si la gent de la franja no el continués parlant), retiren ajuts a commemoracions d'escriptors (com si Estellés no l'anéssem a celebrar igualment) o eliminen lo sistema educatiu en català (com si esborrar la història estigués realment al seu mediocre abast).
Al Parlament de Catalunya l'amenaça sembla menor i tot i que PP, VOX i Ciutadans no sumen ni per a una plantilla de futbol, ningú dubta que —si els números los hi sortissen— farien exactament lo mateix o pitjor (mentrestant molts jutges ja els hi fan la faena). Malgrat tot això, los governs recents (suposadament independentistes) i els anteriors (sobradament autonomistes) tampoc és que s'hi hagen lluït massa i cap d'ells no ha aconseguit que el Departament de Cultura tinga designada una partida digna: ara com ara la inversió que s'hi destina suposa un feble 1,5% del total del pressupost de la Generalitat i, a més, lo cor que la bombeja no ho fa amb la capil·laritat necessària perquè arribe a totes les parts del cos amb la justa equitat.
Ells, ja sabem qui són, quan accedixen a les institucions tenen molt clar on han de colpejar: a la llengua i la cultura. A la inversa, natros, los nostres, no hi apostem amb la mateixa força
Que l'enemic sempre t'intentarà atacar és evident, però si tu quan en tens l'oportunitat escales la muntanya amb més determinació (en lloc de només defensar-te) aleshores potser quan t'obliguen a recular ho hauran de fer des d'un punt de partida més avançat i elevat i el mal serà menor. Ells —ja sabem qui són— tenen molt clar on han de colpejar i ho fan amb contundència cada vegada que en tenen ocasió. Natros —los nostres— avancem a pas de puça, com santa Llúcia. Ells, acorralen a pas de cavall, com sant Blai. De la santa del desembre al sant del febrer, lo dia s'ha allargat gairebé una hora. Tota esta llum que tindríem d'avantatge. Tots estos combats que hauríem guanyat.
Com si es tractés de l'aldea gal·la d'Astèrix, una figura brilla entremig de tota esta misèria. Va nàixer l'any 1996 lluny de les institucions i des de l'activisme social i cultural, seriós i de base, ha sabut forjar un projecte en xarxa que aposta per la llengua i la cultura catalanes sense fissures. Lo Festival Barnasants (en lo bon sentit de la paraula festival) és una referència europea en l'àmbit de la cançó d'autor, fa dècades que organitza concerts arreu dels Països Catalans (o Països Valencians, com deia el seu aplaudit cartell de l'edició de 2010) i ha esdevengut, de manera oficiosa, una estructura d'estat.
L'any que ve lo Festival Barnasants complirà 30 anys de vida i seria un bon moment per a celebrar-ho atorgant-li l'últim gran guardó que li falta: la Creu de Sant Jordi
A través de la seua programació, any rere any articula el país en plural, amb convicció i criteri, i ho fa a pas de cavall, fent bo el refrany —sense sants— i galopant decididament cap endavant. Vertebra la gent i la causa amb cançons, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, passant per l'Alguer. Lo seu director, Pere Camps, acostuma a dir que sense cultura guanyen ells —tots sabem qui són ells— i el seu incasable i compromès treball l'ha dut a fer que el festival haja estat guardonat amb lo Premi Nacional de Cultura, la Medalla d'Honor de la Ciutat de Barcelona, lo Premi ARC o lo Premi Memorial Francesc Macià, entre altres reconeixements.
Poques iniciatives generen tant de consens entre el sector i poques han bastit tantes sinergies arreu del món, especialment a Llatinoamèrica i Itàlia. La seua mirada internacionalista l'ha fet esdevindre una mena d'ambaixada cultural catalana i des d'este nostre mapa allargassat de terra i mar, exercix una diplomàcia exterior que situa la nostra llengua i el pensament crític i reflexiu al centre de la societat.
L'any que ve lo Barnasants complirà 30 anys de vida i seria un bon moment per a celebrar-ho atorgant-li l'últim gran guardó que li falta: la Creu de Sant Jordi. Servisquen humilment estes línies per a començar a moure els fils que convinguen, perquè qui s'haja de sentir concernit s'hi senta i perquè este fet de justícia siga una realitat. Cal consolidar el missatge i saber honorar i honorar-mos perquè si sense cultura guanyen ells, amb lo Barnasants hi guanyem tots.