Com vaig explicar, m'agrada dedicar l'estiu a compartir esborranys amb els lectors, i no deixaré que l'espectacle de Ceuta m'espatlli les vacances. Ja tindrem temps d'escriure sobre les guerres d'Àfrica, i el paper de Catalunya a Europa. Els catalans serem els darrers d'aparèixer a la fotografia, i quan apareguem val més que tinguem la casa neta. Sense la nació catalana no hi haurà seguretat ni a Espanya ni a Europa. Aquí un passatge de les memòries de Macià Alavedra sobre els Mossos d'Esquadra, probablement la millor policia de l'Estat, tot i les punyalades i les contradiccions que ha de gestionar.
Una de les tasques que vaig emprendre com a conseller de Governació va ser la creació de la policia autonòmica. El meu predecessor, el joveníssim Vidal Gayolà, que havia pres possessió del càrrec amb trenta-sis anys, havia deixat en cartera la possibilitat de fer una promoció de cent mossos d’esquadra i vaig tirar-la endavant. Estava convençut que si arribàvem al miler d’efectius ja res no impediria que tinguéssim una policia autonòmica. No va ser fàcil: ni amb aquell primer centenar de mossos ni amb les promocions que van venir després. Barrionuevo, Vera i, especialment, Martí Jusmet i Ferran Cardenal, tot i ser catalans, es van esforçar molt per tal que els Mossos no passessin de ser una policia folklòrica.
Per sort, aquest quartet —i la premsa afí que utilitzava per ridiculitzar-nos— no se'n va sortir. Recordo el cas d’Arcadi Espada, que llavors corria per la Delegació del Govern. Amb aquella petulància adolescent que gasta, ens acusava de muntar una policia inútil, que no feia falta, i inflava casos anecdòtics fins a punts grotescos. La propaganda d’Espada i d’altres periodistes va calar fins i tot dins del partit mateix. Hi va haver moments difícils. Vaig haver d’eliminar uns serveis d’informació que acabàvem de crear perquè només ens donaven disgustos i minaven la nostra imatge. A la Junta de Seguretat no prosperava res. Els representants de l’Estat ens posaven pals a les rodes. Jo llavors tirava pel dret i presentava convocatòries de places a Mossos pel meu compte i el govern de Madrid me les bloquejava amb requeriments.
Va caldre molta mà esquerra per superar la situació. Vam haver de pactar la Llei de cossos i forces de seguretat de l’Estat amb el PSOE, enmig de fortes crítiques de l’oposició. Aquest pacte tan discutit, juntament amb un dinar que vaig tenir amb el ministre de l’Interior José Barrionuevo, va crear el clima que necessitava perquè ens retiressin els requeriments. L’amenitat en el tracte és una arma essencial en la política. Saber cedir també és útil. Segons l’oposició i la premsa, aquella Llei de cossos i forces de seguretat de l’Estat enterrava el projecte de creació de la policia autonòmica. I va ser just el contrari.
A Catalunya la majoria de polítics es tenen per grans negociadors i es fan un tip de donar lliçons fins que els toca anar a negociar a Madrid
Hi ha gent que es pensa que clavant cops de puny sobre la taula aniríem millor, però no ho crec. A Catalunya la majoria de polítics es tenen per grans negociadors i es fan un tip de donar lliçons fins que els toca anar a negociar a Madrid. Els polítics de Madrid són un os dur de rosegar. Primer perquè estan a la capital de l’Estat i tenen la paella pel mànec. I segon perquè tenen una tradició administrativa que nosaltres no tenim. A més, la rereguarda catalana és una olla de grills: hi ha els catalans que sempre troben que els seus representants són tous; hi ha els catalans que només pensen a entendre’s amb l'Estat a qualsevol preu; hi ha els caragirats que consideren que els catalanistes som uns emprenyadors que no en tenim mai prou, i hi ha també els catalans que es pensen que amb quatre gesticulacions es pot dominar Espanya.
Quan vas a Madrid és important saber que la majoria de gent amb qui hauràs de tractar en sap més que tu o que, com a mínim, té un tou d’experiència acumulada que tu no tens. Has de vigilar la vanitat perquè de seguida proven d’ensabonar-te. A Madrid tenen un raspall per cada tipus de polític català. Tarradellas sempre ho deia i és veritat, tenen raspalls de totes les mides i ell mateix no se’n va escapar. La meva opinió és que els únics grans líders catalans que han resistit el raspall madrileny han estat Cambó i Macià. A un altre nivell, a mi també m’han raspallat —no sé amb quin resultat, això ho hauran de dir els meus crítics. Però puc dir que cada vegada que m’he sentit dir "Oye, Macià, tú sí que tienes sentido de Estado, contigo sí que se puede hablar", m'he posat alerta.
Una altra cosa que has de tenir clara, quan vas a Madrid, és què vols defensar. Has de saber en què pots cedir i en què no, i conjuminar distensió i fermesa. No sempre el més maleducat és el més ferm. A CiU, ens han criticat una suposada feblesa negociadora. Però avui la Generalitat té un pressupost que és superior al de països com Dinamarca o Portugal, i que és el segon més gran d’Espanya després del de l’Estat. Si hem arribat fins aquí és perquè hem sabut elaborar, en alguns àmbits, conceptes clars. Anar a Madrid a reclamar sense haver elaborat abans uns conceptes propis que et donin un marc d’actuació i de valoració, és una estupidesa.
En aquest sentit hi ha dos conceptes que ens han funcionat: el de la substitució, pel cas del desplegament dels Mossos, i el de la corresponsabilitat fiscal, en el cas del finançament, que explicaré més endavant. La retirada dels requeriments contra les promocions de mossos ens va permetre anar engreixant els efectius policials amb noves convocatòries fins que, un dia, Barrionuevo em va trucar. No tenia prou guàrdies civils per vigilar les presons i em va demanar si els Mossos hi podrien ajudar. Li vaig dir que sí, que és clar, però que aquests mossos me’ls hauria de finançar en tant que assumien una tasca que no els corresponia, que feien una feina de substitució. Segurament ell no hi havia pensat, en això, però va trobar raonable que, si la nostra policia feia una feina que corresponia a la seva, això havia d’anar a compte del seu pressupost.
I així, amb aquesta idea tan senzilla, vam anar arribant, a poc a poc, al finançament total de la policia autonòmica. Com que totes les feines són de substitució, perquè les tasques que fa una policia no les fa l’altra, aquesta va ser la base del desplegament. I aquí vull recordar els meus successors, els consellers de Governació Gomis i Cuenca, que van continuar la tasca iniciada. I també vull agrair l’actitud de Mayor Oreja, primer ministre de l’Interior del primer govern del PP, que va entendre que si els bascos tenien policia autonòmica no hi havia cap raó perquè els catalans no poguéssim tenir la nostra.
Tornant als orígens de la creació de la policia autonòmica, poc després d’assumir la cartera de Governació vaig nomenar Miquel Sellarès director general de Seguretat. El vaig nomenar a contracor, pressionat pel meu partit. Sabia que seria conflictiu tant pel seu radicalisme com pel poc respecte que té a la jerarquia, excepte quan es tracta del president Pujol. Nomenar-lo em cobria el flanc dels impacients que es pensaven que no gosaria enfortir els Mossos. Però, com ja em temia, a mesura que es va consolidar en el càrrec em va anar creant més i més problemes, fins que el vaig destituir. La gota que va fer vessar el got van ser unes declaracions en les quals tractava el president Tarradellas de vell xaruc. El vaig destituir en calent. I em vaig guanyar un enemic per molts anys, cosa que em va ensenyar que els adversaris polítics més ferotges acostumen a sortir del teu mateix espai ideològic.
Val a dir que Sellarès va fer coses ben fetes, es va envoltar de persones de diversos partits per donar un to de consens a la creació de la policia, influït per l’ambient que havia viscut a l’Assemblea de Catalunya. Ell i el seu equip van elaborar un document sobre el futur de la policia autonòmica que vaig presentar al Parlament. Llavors molts espavilats van dir que les directrius d’aquells papers eren una utopia, però s’han complert fil per randa. Una de les grans victòries que ha tingut el Govern de Catalunya ha estat la de la seguretat ciutadana. Com he dit, molts van creure que la Llei de cossos i forces de seguretat de l’Estat, pactada amb el ministre Barrionuevo, i tan apassionadament criticada per l'oposició, no ens permetria fer la política que vam fer. Barrera mateix estava convençut que amb l’Estatut de 1979 no tindríem mai les competències de seguretat ciutadana. Doncs les tenim.
Valgui el cas de la policia per recordar que les dificultats per millorar l’autogovern no sempre ens han vingut de fora. En l’època que encara governava la UCD, Trias Fargas va arribar a un acord de finançament amb García Añoveros, el ministre d’Economia que havia succeït Fernández Ordóñez. De Fernández Ordóñez se n’han fet grans elogis, però era un jacobí incurable. L’acord amb García Añoveros millorava el pressupost de la Generalitat, que llavors era misèrrim, l’equivalent a les delegacions provincials de l’època de Franco. Per desgràcia, l’acord se’n va anar en orris per l’oposició del PSC i del PSUC, que ens van acusar d’aprofitar la nostra bona relació amb la UCD per forjar acords insolidaris amb la resta d’Espanya. Va ser un error tan gran, tan estúpid, que hauria de servir per desautoritzar per sempre la legió de profetes de pa sucat amb oli —de vegades molt ben subvencionats per l’Estat— que, per pedanteria i per afany de criticar-ho tot, han perjudicat tant el país.