Del que va passar aquest dimecres i aquest dijous en aquest país se’n poden dir tantes coses certes i importants de dir que tant se val per on comencis a explicar-les. És una mena de laberint de factors de què, si n’estires els fils amb valentia i honestedat, sempre n’acabes traient la mateixa conclusió: les urgències del país no poden ser resoltes, sobiranament, pels catalans. I això les agreuja i perpetua. L’infrafinançament estructural dels trens catalans és una decisió presa deliberadament per l’estat espanyol per trinxar el país. El desgavell ferroviari és un front més d’una decadència orquestrada que els socialistes han tingut la dissort irònica d’haver de gestionar. Diria que el govern encara no es fa pagues de fins a quin punt un mur de contenció a l'R4, la mort del maquinista en pràctiques i la consegüent paràlisi del país han despullat la seva incompetència total per a capitanejar qualsevol cosa que no sigui la pax imposada, el genocidi lingüístic i cultural i la política de terra cremada que es promou des de la Generalitat. 

Però el problema per a la gent que volem acabar d’una vegada per totes amb el segrest, entenguem-nos, no és la incompetència dels socialistes. Ni tan sols és, la veritat, que l’estat espanyol empri totes les eines que té a l’abast per regionalitzar, empobrir i descatalanitzar Catalunya. La qüestió de fons és que aquells qui haurien d’estar plantant cara políticament des de l’oposició no tenen cap mena de credibilitat per a plantar-ne. Les exigències toves d’ERC i de Junts neixen capades. Els republicans han aprofitat l’avinentesa per reivindicar el fals traspàs i per vantar-se de la quantitat de “preguntes, interpel·lacions, mocions i sol·licituds de compareixença” que han fet sobre l’assumpte que ens ocupa. Vull pensar que, amb sort, a hores d’ara ja es deuen haver adonat que les seves exigències són ridícules i neixen capades, atès que els republicans són un dels partits facilitadors del govern dels socialistes tant a Madrid com a Catalunya. En són corresponsables. Fins que no hi hagi conseqüències palpables a les seves amenaces porugues, cada atac de dignitat els deixarà més en ridícul. Aprofito l’avinentesa per presentar una petició pública i formal perquè Inés Granollers no deixi mai la política: com a element caricaturesc, com a conglomerat de totes les mancances que carrega la classe política catalana d’ençà de la desfeta del procés, és imbatible. 

La impossibilitat de comptar amb un braç polític que articuli de manera efectiva la indignació i la frustració de tots aquells catalans que identifiquen l’estat del país amb la seva dependència espanyola, engreixa la sensació de segrest

A Carles Puigdemont i el seu partit els passa una mica el mateix que als republicans, perquè cada gest autonomista fa de recordatori de la promesa frustrada de deixar de ser una autonomia. M’atreviria a diagnosticar que el grau d’esperpent i de pagafantisme que percep el que un dia va ser el seu electorat potencial és menor que el dels republicans. I no és per cap truc de màgia de la comunicació política: senzillament, ho intenten menys. Mantenen un perfil baix pel que fa a la voluntat de reivindicar les victòries —nul·les— a Madrid i es limiten a penjar un vídeo del president a l’exili fent una diagnosi encertada en la mesura que situa Espanya al centre del conflicte, però desencertada en la mesura que no contempla la possibilitat que el president sigui concebut com un factor que ha contribuït al fet que Catalunya continuï formant-ne part. A Aliança Catalana, en canvi, el caos ferroviari s’ha emprat per a desgastar els socialistes, però no hi ha cap indici que el retret en qüestió el vertebri el nacionalisme català. Si el lector ha estat observant el viratge ideològic d’Aliança a mesura que les enquestes n’han albirat l'ascens, no calen més explicacions al respecte.

La impossibilitat de comptar amb un braç polític –amb representació– que articuli de manera efectiva la indignació i la frustració de tots aquells catalans que identifiquen l’estat del país amb la seva dependència espanyola, engreixa la sensació de segrest. La manera d’encarar el segrest dels qui entenen que són abans espanyols que qualsevol altra cosa, és la de fer passar anormalitat per normalitat i afavorir l’ambient de resignació. Assumeixo que l’usuari socialista de Rodalies se sobreposa a les contingències de viure en un país amb els serveis sobrepassats encomanant-se a un bé superior: Espanya. Per als qui no tenim aquest recurs, la percepció d’ofec i de manca de mitjans per a revertir o esmenar qualsevol cosa és absoluta. No vull perdre l’esperança i vull pensar que d’una classe mitjana refotudament empobrida i mancada d’expectatives de millora i d’accés a la propietat, incapacitada per educar els seus fills en la seva llengua al seu país, per ser atesa per un metge en la seva llengua al seu país, i mancada de transport per accedir —com a mínim— a la capital, en pot sorgir la recepta perquè tot plegat cardi el pet que ha de cardar. Els socialistes viuen del silenci, de posar la sordina al conflicte nacional. Però el conflicte es manifesta i es manifestarà arreu mentre els catalans continuem existint.