Era un jove de Vallecas, tot coratge i atreviment, amb una cara esculpida a cops de puny, nas camús (adobat a plantofades seques), veu nasal i paraula atrevida; de barri popular, fet al carrer i d’una família que feinada va tenir per portar-lo a escola. Potser sabia poca lletra, però en aquell Vallecas dels vuitanta s’havia espavilat en la duresa d’una pobresa que ho amarava gairebé tot.

Déu sap com, però el Poli Díaz va fer carrera de boxejador. El Potro de Vallecas, així el van batejar, es va convertir en l’orgull del barri a força de tombar adversaris. Al quadrilàter era el puto amo i es va anar obrint pas a mesura que els seus rivals queien abatuts als seus peus, a la lona del ring. Només va necessitar set combats per proclamar-se campió d’Espanya, el 1986. Dos anys més tard aconseguia coronar-se rei dels pesos lleugers a Europa quan va derrotar un italià (Luca di Lorenzi) per KO. El va fulminar en cinc assalts.

El 27 de juliol de 1991 i havent defensat el títol europeu set cops, sempre invicte, se li va presentar la millor ocasió a què pot aspirar qualsevol boxejador: disputar el ceptre mundial. El títol més cobejat, el Mundial dels pesos lleugers, era a tocar, només un màxim de dotze assalts el separaven de la victòria. L’adversari a batre era un púgil formidable, el nord-americà Pernell Whitaker, en un escenari increïble, el ring de The Scope (Norfolk, Virgínia, Estats Units d'Amèrica).

El Potro de Vallecas va saltar al ring a donar-ho tot, després d’una preparació amb un llarg dejuni a base d’enciam per fer el pes. Va sonar la campana, emoció i il·lusió desaforades, però ja al primer assalt, al primer intercanvi de cops, va quedar clar que aquell difícilment seria el seu dia. A cada assalt el succeïa una nova pallissa. El nas ja no li podien aplanar més, però la infinitat de cops que ja havia rebut al segon assalt no auguraven res de bo. Entre els seus seguidors hi havia de tot. Els que se l’estimaven haurien llançat la tovallola de seguida. Es veia d’una hora lluny que el Poli no estava prou preparat per sortir vencedor d’aquell embat. Plegar a temps i preparar-se a consciència per a una nova ocasió hauria estat el més sensat. Però l’orgull va poder més. Part dels seus seguidors bramaven posseïts que allí ningú baixava els braços i que hi tornés amb més ganes. Pit i collons, deien. I si no per què s’hi havia posat, es deien inflats com gall dindis. Al tercer assalt, nova pallissa. Els espectadors que seien a primera fila (els de bitlletera generosa), van veure com els esquitxava la suor i la sangada que brollava de la cara del Poli a cada nou cop sec de l’americà. Allò encara els excitava més. Volien espectacle i que el Poli seguís fent de Rocky Balboa sobre la lona. Així doncs, el Poli i el seu equip van seguir i seguir, aguantant cops i més cops. L’espectacle havia de continuar. Era igual si queia a terra estabornit i s’alçava a les palpentes; els més aguerrits seguidors exigien tornar-hi i encara l’haurien blasmat amb tota mena d’improperis si no hagués seguit posant la cara perquè la hi trenquessin. I així fins a dotze assalts, anar entomant cops. El Potro va acabar el combat amb el canell destrossat i dues costelles trencades, a més d’una cara que feia pena. De tant com va rebre ja ni sentia el dolor. "¡Tienes que morir ahí, Poli!", cridava des del racó Ricardo Sánchez Atocha, el seu preparador i se suposava que amic. I sí, el Potro —que hauria volgut que una veu amiga digués prou— va aguantar a peu dret dotze assalts, dotze pallisses, en directe per televisió.

Mai va tornar a ser el mateix. Encara va seguir boxejant, després d’una llarga convalescència per refer-se del brutal pallissot. La vida no el va tractar pas millor i la fortuna que va guanyar es va evaporar entre companyies i hàbits poc recomanables. De la fama va passar a viure en una miserable tenda de campanya al no menys miserable poblat de barraques de La Rosilla, a Madrid. En tenia dues de tendes, el bo del Poli, i una la llogava a drogoaddictes. No va acabar en un abocador de miracle i, finalment, amb penes i treballs i una titànica voluntat, va sortir del pou i es va rehabilitar, després de fer d’actor porno, treballant com a professor de boxa.

El cert és que el bo del Poli no va tenir ni temps de mirar enrere, immers en una espiral cada cop pitjor (com pitjor, pitjor, sempre), de pensar què hauria passat si no hagués estat víctima de la seva llegenda i fanfarroneria (dies abans del combat feia el gall bramant que tombaria al vuitè assalt el campió mundial), de l’orgull, dels milhomes que li exigien continuar i que no haurien dubtat a tractar-lo de covard si hagués aturat el combat, d’aquella falta d’estratègia que el va portar a estavellar-se contra el mur de formigó armat que va semblar aquell juliol de 1991 el tal Whitaker, d’aquella incapacitat per veure-hi més enllà i jugar-s’ho tot a una partida amb estrepitosa derrota anunciada a la primera de canvi. Què hauria passat si hagués fet cas del seu cos i de la conjuntura i no s’hagués deixat endur pels que exigien el tot o res picant-se el pit despectivament?

Tal vegada hauria tingut una segona oportunitat que hauria aprofitat millor conscient de la seva fortalesa, però sobretot de les seves febleses, de com preparar-se millor per assaltar el ceptre mundial amb possibilitats de guanyar i no protagonitzar una derrota tan èpica com desastrosa. 

A la vida, qui no sap aturar-se a temps per afrontar un repte en més i millors condicions camina sempre cap a un pou sense fons. Sovint, els que saben esperar el seu moment guanyen. Encara que hagin d’aguantar la impaciència de la bona gent, la impotència de molts i les astracanades dels valents de torn. Per contra, els que es precipiten, ostatges de la pressa i la cridòria eixordadora, perden.