No pensava, si més no des de fa uns anys, que diria que estava d’acord amb el que en Xavier Sardà deia, i això que m’havia fet riure força, anys ençà. No és una presa de posició de partença i molt menys una qüestió de mania personal; és, merament, una manca d’entesa conceptual que em situa en la llunyania —en molts aspectes, i molts més arguments— de l’entesa del que significa el joc democràtic. Qüestió per a mi molt més important que no pas si votem —o sembla, o pot ser que votem— el mateix partit polític o on ens situem en l’eix del nacionalisme. He de dir que entenc la perplexitat que ha expressat en Xavier Sardà davant d’haver de lloar l'amnistia després d’haver-la negat tant i de tantes maneres.
No és la primera vegada que ho dic —de fet, ho repeteixo, ho he escrit en més d’una ocasió— perquè a mi els girs de relat també em deixen estorada. No perquè no es pugui canviar d’opinió, sinó per la manera que es fa en massa ocasions. Més encara quan no entenc com —o veig massa clars els perills— es pot redreçar una opinió que ha estat emesa amb una intenció política molt determinada per convèncer la ciutadania d’unes veritats que mai ho són com a tals, però que s’instauren en l’opinió pública, com si ho fossin.
A on hem arribat si no tenim cap problema a deixar clar que hem substituït tenir pensament propi —és a dir, hem deixat de pensar— per seguir una consigna política o una altra
El punt de tornada d’aquests girs de guió, entre d’altres coses, fan que el carrer s’incendiï com ha passat a Madrid i que, a més a més, l’espai de reflexió no sigui possible o en tot cas molt difícil d’introduir després d’haver jugat la carta del blanc o negre; que l’únic que fa és augmentar les posicions extremistes i, per dir-ho finament, tan allunyades com sigui possible del respecte als drets fonamentals de la ciutadania. Que vol dir, sempre, els drets fonamentals de la ciutadania que no pensa com tu, no pas els teus. Les expressions i comentaris dels manifestants a Madrid sobre els agents dels cossos de seguretat de l’Estat en són un clar exemple; per no treure el tema de les nines inflables com a bandera d’Espanya. Hi ha coses que mereixen un telenotícies a part!
Ara bé, posats a parlar de perplexitats, el que a mi em deixa realment perplexa de tot això són les persones que segueixen consignes, siguin les que siguin, sense la necessitat de posar-hi un xic de reflexió sobre la conveniència de repetir-les o no. Més encara de defensar-les. De què ens serveix tenir cervell si només el necessitem per acatar el missatge d’altri! Això sempre m’ha espantat de la gent de partit, amb o sense carnet, perquè no hauria de ser així, i perquè, des de la meva perspectiva, és un dels aspectes que més mal fa a la democràcia. I en aquest sentit no estic pas apel·lant —és evident que no— que tothom pensi el mateix, de fet, la democràcia necessita pensaments divergents; sinó que em pregunto a on hem arribat si no tenim cap problema a deixar clar que hem substituït tenir pensament propi —és a dir, hem deixat de pensar— per seguir una consigna política o una altra.