Tranquils, no penseu a fer samarretes amb el meu lema. Ja ho havia pensat abans el dissenyador Óscar León. Ja sé que no soc la Feliu, una santsenca que les estacions porten el seu nom. Una de les coses que més il·lusió m’ha fet a la vida ha estat fer el pregó de les festes del meu barri. I que la Feliu vingués a brindar amb mi. Era clienta del Celler de Gelida. M’encantava el seu aroma de laca i com combinava el coure dels cabells amb l’ombra d’ulls verda. De petita volia ser un cupatge entre Mari Pau Huguet i la Feliu. Que, per cert, s’hauria de batejar el carrer de la TV3 amb el nom de la gran presentadora catalana. Ens ho mereixem.

Una estació de trens més digna és el que necessita Barcelona, diu l’arquitecta Benedetta Tagliabue. Que m’ho diguin a mi, que visc a un minut de Sants Estació i que ploro quan he de travessar l’estació d’autobusos. Si no fem alguna cosa, mai podrem treure pit i dir que som com el barri més cool de Manhattan. Aquesta setmana he fet un entra-i-surt Sants-Atocha Almudena Grandes. En una companyia low-cost que Adif fa esforços per demostrar que no ets a Renfe. El pitjor és que arribis més tard de les 12 i et facin sortir per aquella plaça horrible plena de metalls i tribus urbanes. Un dels meus altres destins habituals, per feina, és el de Màlaga i l'estació porta el nom de la filòsofa María Zambrano. Doncs mira, si els noms de les estacions serveixen perquè tinguem referents o més cultura de dones que han fet coses importants, benvinguts siguin. Però si s’ha de triar entre la Caballé i la Feliu, per molt que ha estat la gran soprano internacional, els noms del barri ens fan més il·lusió. Com la col·lecció de "Pequeña & Grande" que llegeixo als meus fills. Llibres dedicats a Coco Chanel, Marie Curie o Frida Kahlo. Encara que les dones que han fet les coses més importants, com cuidar els seus, siguin anònimes.

Sé que Barcelona podria ser Nova York si arribéssim a l’estació de Sants amb catifa vermella i rebatejada amb el nom de la diva del jazz

El meu carrer, canta en Joan Manel Serrat. Jo, més que de Barcelona i de Sants, soc tan separatista que només soc del carrer Vallespir. La meva fantasia eròtica és estar uns dies sense moure’m del meu carrer. Màxim, moure’m pel perímetre de la plaça del Centre al Cine Balañá. O el queda d’ell, ja que des que el van tancar per la pandèmia, segueix barrat als cinèfils. Tapiar perquè no entrin els ocupes no és fer, és desfer. En aquest gran cine és on em vaig embolicar amb algú per primer cop veient Titanic. El meu perímetre va de ioga a casa el meu germà. Sí, soc d’aquest tipus de noia que viu a dos números dels seus pares: l’única manera possible de conciliar la vida i la feina. Anar a dinar el menú del Bartolí, local on els dos germans estan casats amb dues germanes. Després del Bar Tomás, el Bartolí podria coronar-se com una de les millors braves de Barcelona i els millors trinxats, i és dels pocs llocs on pots fer un esmorzar de forquilla a l’estil Josep Pla. I anar a sopar a l’Addis Abeba, un deliciós menjar etíop on anem amb el Ferran Centelles, sommelier d'El Bulli Foundation.

Encara recordo quan el meu avi tenia la botiga de bicicletes. La Maribel, la de la pelu Xiroi, anava a veure el lleó Vicentet, Vallespir cantonada Béthencourt. I de quan el Celler del Nou Priorat era com una ampliació del meu menjador. El portaven les cubanes Amarylis i Tania, amb qui encara tinc contacte, encara que estiguin en un altre continent. Vaig anar a l’escola al mateix carrer, primer al Núria, després a la de les monges (on hi ha Ràdio Estel) i finalment als Maristes Sants-Les Corts. Al mateix carrer, per cert. Sí, i vaig tenir Joaquim Benítez (el dels abusos sexuals a nens menors) durant dotze anys de professor d’educació física i d’entrenador de volei, esport al qual estava federada.

Vaig fer de barrufeta quan tenia cinc anys a la cavalcada del barri i quan vaig passar per la botiga, la meva mare em va haver d’agafar perquè no parava de plorar. Deia que era pel fred, però era perquè estava lluny del meu carrer. És una d’aquelles fotos que tens clavada a la retina sense que l’hagis de mirar. He crescut gràcies a tots els caldos del Cuit i cru. Sí, quan surto de casa soc com el Rocky i vaig saludant a tothom. A vegades em sento tant com a casa que surto en pijama i només amb una jaqueta per dissimular. Anem a sopar al Born? No, res m’horroritza més que sortir del meu barri els caps de setmana. Em fa menys mandra agafar un AVE que anar a Gràcia. Si és que el tema de la guerra de les festes majors ve de molt lluny. El meu pare ja m’ho deia: t’has de casar amb la veïna del costat. Després de tenir parelles de tot el món, per fi en tinc una de Vallvidrera i quan hi vaig, em sembla que vaig d’excursió. La meva veïna, per cert, és l’actriu Bella Agossou. Tinc la sort que les meves millors amigues no viuen més lluny del carrer Santa Caterina i Galileu. Això em transmet pau. Encara que no les pugui veure en un mes, sé que són allà i que si necessités alguna cosa, hi soc en 2 minuts. A beure un vermut al Trencalòs o La Europea, i menjar els millors torreznos a Vermut i Força al Canut, la millor orxata del món, el millor cafè al Bar-celona. Tot el món al carrer Vallespir. I no ho dic perquè al número 65 faci 128 anys que estem venent vi o perquè el meu pare és un dels botiguers nascuts a la botiga. És perquè és ambient de barri. Aquesta setmana he anat al Godó per celebrar el seu 125è aniversari. Dubto que els de la zona alta tinguin aquest ambientàs. També he anat a aplaudir la Renata Zanchi desfilar per Yolancris a la Bridal Fashion Week. I la setmana vinent, Sant Jordi. Sí, sé que Barcelona podria ser Nova York si arribéssim a l’estació de Sants amb catifa vermella i rebatejada amb el nom de la diva del jazz.