Maria Rodríguez i Miki Esparbé protagonitzen a La Villaroel L’illa deserta, de Marc Artigau. Parla d’enamoraments possibles (o reals), d’allò que hauria pogut passar si s’hagués pres una decisió o una altra. Un argument amb qui tothom s’hi pot sentir identificat perquè les nostres vides, la de cadascú de nosaltres, estan fetes de decisions que prenem i que van dibuixant un camí que, per petits detalls, per decisions que aleshores no semblen tan transcendents, acaben determinant tota una existència. Una comèdia agredolça, en diuen. Com la vida mateixa. Com aquells llibres infantils de tria la teva pròpia aventura. Si ja és difícil prendre decisions, imagineu si sabéssim amb certesa tot el que comporten. Hi ha decisions preses o sense prendre que ens fan projectar com hauria estat la nostra vida si haguéssim decidit tal o tal altra cosa.  Però n’hi ha d’altres que no prenem, sobre les que no podem projectar i que ens deixen en la ignorància de saber que aquell dia, si haguéssim decidit fer una altra cosa, potser hauríem conegut algú que ens hauria canviat la vida. O no. Encara sou a temps d’anar a La Villaroel. Però afanyeu-vos. Potser si hi aneu, coneixereu algú que us marcarà l’existència.

A un passeig de La Villaroel hi ha el Gran Teatre del Liceu. El vespre de la revetlla d’ahir, i avui dia de Sant Joan, hi actua Bob Dylan. Hi ha un lligam entre les dues funcions. Diuen que els últims treballs de Dylan estan llastats per la solitud que sembla envoltar al geni que, ara que no comparteix la seva vida amb cap dona, medita sobre els amors turmentats del passat. Ignoro si és veritat. En tot cas, l’amor més conegut de Dylan és el de Joan Baez. Dylan era un nouvingut a Greenwich Village i ella ja triomfava quan es va enamorar bojament d’ell. No cal reproduir aquí la seva història ni el caràcter, la inestabilitat i els canvis d’humor del Robert Allen Zimmerman. El que explica millor la seva història és la cançó de Baez Diamonds and Rust. Parla d’algú que li truca. Perquè sí, perquè aquell dia la troba a faltar. Perquè hi ha lluna plena. Perquè és un llunàtic. Algú que ves a saber on para. I et pots imaginar la persona que rep la trucada, que sempre ha volgut l’altra, negant definitivament, que aquesta relació sigui possible. Et vaig estimar, però si em tornes a oferir diamants i òxid, aquest preu jo ja l’he pagat. Com hauria sigut la vida de Bob Dylan si s’hagués quedat sempre més amb Joan Baez? És una història que recorda d’alguna manera la de Leonard Cohen amb Marianne Ihlen. La història també és coneguda. S’enamoren a l’illa grega d’Hidra, la relació és turmentosa, però no perden mai el contacte i quan ella està a punt de morir, demana que li diguin i ell li escriu aquella nota que diu estic tan a prop teu que si allargues la mà podràs agafar la meva, et veuré aviat al final del camí. Cohen va morir quatre mesos més tard.

Dylan i Cohen són artistes, poetes, escriptors, cantants. Suposo que intel·ligents. I, per tant, que a la pregunta que es fan a L’illa deserta —què preferiries, ser idiota i feliç o intel·ligent i estar trist?—, formarien part del segon grup potser fatalment sense poder triar. També és veritat que hi ha gent intel·ligent i idiota i gent idiota que es creu intel·ligent. Però aquesta és una altra història. El cas és que Dylan i Cohen —o tu mateix— potser amb altres decisions podrien haver optat per ser intel·ligents i feliços. Si és que no ho han sigut. Que ho resolgui l’Artigau. Però potser la resposta és que en realitat no van prendre altres decisions perquè, al final, estaven preses per la seva personalitat. I, potser, vist el que oferien, millor així per a la Joan i la Marianne.