Tradició és allò que algú va començar a fer un dia. I hi ha tradicions de milers d’anys, com els solsticis d’estiu i hivern que el cristianisme catòlic va convertir en Sant Joan i Nadal. I hi ha tradicions recents com el Saloufest que, per cert, aquest any també l’han fet, però com que no ha aparegut als grans mitjans, sembla que no hagi existit.

I una de les nostres grans tradicions és Sant Jordi, una festa que consistia que la gent prenia el carrer, passejava, es regalava roses de floristeria i llibres signats per escriptors i escriptores.

Però la cosa va evolucionar. I les flors les van començar a vendre tota mena d’esplais, associacions, particulars, famílies nombroses amb furgoneta, coneguts i saludats. I els llibres van començar a signar-los tota mena d’éssers vius capaços de rendibilitzar editorialment una fama, per molt petita que fos.

I l’evolució va continuar amb roses de colors i olors millorables o músics signant CD’s a manera de festa total de la "cultura". Fins que hem arribat a una transformació que pot significar un canvi important dels usos santjordiencs: les disfresses i les selfies.

Aquest any molts (i moltes) dels que venien roses a les paradetes han ampliat el costum iniciat no fa pas gaire d’oferir el seu producte disfressats. De dracs, de princeses, de cavallers, d’animals diversos i de coses que ara no li sabria dir (bé, i que els disfressats –o disfressades– tampoc li sabrien dir gaire). Per tant, si això continua així, aviat Sant Jordi serà el tercer carnaval de l’any i s’afegirà al mateix Carnaval de tota la vida i al Jalogüing (que seria el carnaval infantil).

I també aquest any molts escriptors (i escriptores) i gent diversa que signa, ha destacat que s’han trobat un nombre important de gent que ja no vol una firma al llibre sinó una selfie. I en alguns casos ja demana la foto sense ni dur ni el llibre. I en molts altres casos, la gent demana si es pot fer una selfie i la foto l’acaba fent una tercera persona, amb la qual cosa la tradició del concepte selfie també està anant pel pedregar. Bé, i el mateix concepte de fer tu una foto d’una cosa, que ara ha passat a ser “fer una selfie”, cosa que en principi seria impossible.

En tot cas, aquestes transformacions no són dolentes, al contrari. Quan una cosa té vida es mou. Si evoluciona i s’adapta és perquè la gent se l’ha fet totalment seva. I això implica llarga vida per a una festa que, en essència, continua tractant-se de passejar, badar, estimar i compartir. Ens fem una foto amb Mercè Rodoreda, ens signi un CD Mario Vaquerizo o ens regali una rosa en Víctor Amela.