Ho saben perfectament. No només els experts del sector, que majoritàriament han considerat que el paperot dels decrets no hauria resolt res, ans al contrari, hauria pogut empitjorar la situació. No només la gent de Junts, que porta mesos intentant un acord de llarg abast sobre el tema de l'habitatge, i que va sentir-se estafada quan va llegir els textos dels decrets...
No. Els que ho saben de veritat són ells, els que ara manen. Ho sap el ministre Bustinduy, que ha sortit com un energumen assegurant que "els noms dels diputats del 'no' estaran gravats darrere de cada desallotjament", ell, que forma part d'un govern sota el qual hi ha hagut 275.000 desnonaments. Ho sap la vicepresidenta Yolanda Díez, que va titllar Junts de "racista i classista", malgrat que en vuit anys de govern "progressista" no han estat capaços de perpetrar cap projecte mínimament sòlid. Ho sap la ministra Mónica García, que titlla Junts d'"enemic públic de la classe treballadora", tal vegada des del seu àtic luxós al barri del Retiro. I ho saben els compis de la partida, com la Ione Belarra, que parla de "traïció al poble", o fins i tot en Rufián, per bé que en aquest les declaracions semblen més properes a la barra de bar que al taulell de la política.
Ho saben tots. Però qui més ho sap és Pedro Sánchez, el "director de l'espectacle", en la precisa definició que n'ha fet en Carles Puigdemont. Sap que els decrets eren fake, que havien sorgit precipitadament de la vareta màgica de l'oportunisme, sense cap capacitat de frenar el problema ni de trobar-hi una solució sostenible. I sap que els decrets no aturaven els fons voltor, que no presentaven una fiscalitat favorable ni a la compra, ni al lloguer, que deixaven la càrrega de la vulnerabilitat sobre els propietaris, que hi havia invasió de competències. És a dir, Sánchez sabia perfectament que Junts no podia votar-los, perquè en la Catalunya on el petit propietari representa el 95% del sector, eren inassumibles.
En dos dies ha capgirat de tal manera la situació que ha aconseguit que ell, que té tot el poder, no sigui responsable de res, i que Míriam Nogueras, que només intenta defensar els seus votants, sigui la cara perversa de l'especulació i la riquesa
I, tanmateix, els va forçar en un consell extraordinari i els va presentar, cosa que demostra fins a quin punt no el movien ni el drama humà ni l'esperit de servei públic, sinó els interessos de partit i de poder, a la recerca d'un esquer electoral que li donés oxigen. I per a aquest objectiu, tenia més valor perdre la votació que guanyar-la, no endebades guanyar-la no hauria resolt res del problema, però perdre-la li atorga un relat (la defensa dels vulnerables), un boc expiatori (Junts i la dreta pèrfida), una coartada (desviar el focus de les misèries que arrossega) i un motor poderós (la indignació ciutadana). Decideixi anar a eleccions ara mateix, o en pocs mesos, ja ha aconseguit imposar el relat del ric i el pobre, del propietari i el llogater, del voltor i l'humil, és a dir, ha dibuixat l'escenari del debat polític en els termes que més domina: simplisme, maniqueisme i exaltació de la demagògia. I ho fa practicant l'exercici més bèstia de cinisme que s'ha vist en política: fer oblidar que fa anys que té la clau del poder, que els primers quatre va governar amb els del 15M (els del Sol d'ara), que en tot aquest temps no ha creat habitatge social, ni ha aturat els desnonaments, ni ha plantejat cap gran pacte per resoldre el problema.
Ans al contrari, en els seus vuit anys de mandat, l'habitatge ha passat de ser la setzena preocupació dels ciutadans a ser la primera. I malgrat aquesta desídia i aquesta manifesta ineptitud (que a Catalunya s'ha repetit amb la mateixa tossuderia), ara pretén convertir-se en el paladí de l'habitatge, transformant els que no li compren les seves mentides en els culpables del drama. En dos dies ha capgirat de tal manera la situació que ha aconseguit que ell, que té tot el poder, no sigui responsable de res, i que la Míriam Nogueras, que només intenta defensar els seus votants, sigui la cara perversa de l'especulació i la riquesa.
És delirant i és malvat. Sobretot perquè pivota al damunt d'un drama social real que només pot anar a pitjor. Però per esgarrapar vots, arrasaran amb tot: sacsejar el carrer, remenar les vísceres, fer servir els drames humans en favor de l'únic objectiu que els motiva: el domini del poder. I ara ha trobat el relat perfecte que ho devorarà tot: els escàndols de corrupció, els embolics de la família, la caiguda als inferns del guru Zapatero, la crisi geopolítica, migratòria i humana de Ceuta, l'ús de les clavegueres... Tot enterrat sota les tendes i els crits dels acampats de Sol: l'espoleta perfecta per a l'amnèsia col·lectiva.
Se'n sortirà? No sembla probable, perquè la inutilitat del seu govern i el desastre de la legislatura són monumentals. Però cal desconfiar de l'enorme poder de la demagògia, que mai no es mou en el terreny de les idees, sinó en el de la ràbia i l'impuls primari. I en això, Sánchez n'és un mestre.