Té molta gràcia que a l’enemic públic número 1 d’Espanya, el Molt Honorable Carles Puigdemont, se li atribueixi ara el poder de decidir qui ha de governar Espanya. Resulta molt divertit per a alguns, però és més aviat un miratge plantejat interessadament no només per les dretes espanyoles, perquè Pedro Sánchez no té cap intenció de negociar res amb el president exiliat i presumirà de no fer-ho de cara a les noves eleccions. Ni vol pactar amb Puigdemont ni s’ho pot permetre. Algú s’imagina Sánchez viatjant a Waterloo a pidolar suport del president del Consell per la República? Ja és molt significatiu que la fiscalia, que depèn del Govern, reclamés l’endemà de les eleccions l’euroordre contra Puigdemont i que el jutge Llarena, poc disposat a facilitar les coses al PSOE, li hagi donat llargues.

Asseguren alguns correligionaris molt propers a Pedro Sánchez que el president en funcions està convençut que la repetició dels comicis li comportarà un resultat millor que el de diumenge passat proclamant que és un home de principis que no es rebaixa a pactar res amb els independentistes i menys amb Puigdemont. No seria estrany que el pillo de Sánchez, havent optat per la repetició de les eleccions, li demani en privat a ERC, com a favor, que aixequi el to reivindicatiu i no li doni suport a la investidura per poder fer-se el milhomes espanyolista. Ja ho van fer amb els pressupostos del 2019 quan Sánchez necessitava noves eleccions per canviar el grup parlamentari que l’havia descavalcat. Ras i curt, hi haurà repetició d’eleccions perquè les vol Pedro Sánchez, però la culpa, mediàticament parlant, serà dels independentistes.

Hi haurà repetició d’eleccions perquè és el que vol Pedro Sánchez però culpant els independentistes

La clau no la té Puigdemont perquè mai la té el partit petit, sinó la disposició del partit gran a assumir el risc d’acceptar el que li demana el petit i Pedro Sánchez sap que hi ha riscos que no pot assumir. Ara bé, l’aritmètica parlamentària és la que és i mentre duri la interinitat del govern espanyol, que es pot allargar uns quants mesos, Puigdemont té la gran oportunitat de fer-se escoltar. Ara mateix està en condicions de convocar conferències de premsa multitudinàries per exposar les seves reivindicacions, que tampoc és poc.

L’escrutini del vot dels expatriats, que li ha donat un diputat més al PP i un de menys al PSOE, ho ha excitat tot. No tant perquè ara sigui imprescindible el vot afirmatiu i no l’abstenció de Junts a una eventual investidura de Pedro Sánchez, que al capdavall tenia la mateixa conseqüència, sinó perquè en dues setmanes s’ha d’elegir qui ha de presidir el Congrés, la qual cosa obliga Junts per Catalunya a mullar-se. Abstenir-se equival a cedir la presidència de la Cambra Baixa al PP. Ves que no siguin els del PP que viatgin a Waterloo. En tot cas serà un altre moment de màxim protagonisme polític de Junts i caldrà veure com el gestiona. Aquí la possibilitat de tenir o no tenir grup parlamentari serà determinant, però és un preu que tant el pot pagar el PSOE com el PP.

Des de Catalunya estant, el que és obvi és que les decisions que prengui Puigdemont tindran conseqüències per a Junts per Catalunya i potser determinants per al futur polític del partit. Des del punt de vista de Puigdemont, que sembla que té alguna influència al partit, és del tot coherent que rebutgi qualsevol acord amb qui ha promès perseguir-lo fins a engarjolar-lo. I a les xarxes socials són molt actius els seguidors del president exiliat que defensen que sense amnistia i autodeterminació seria una claudicació definitiva contribuir a la governança espanyola, que per definició sempre serà bel·ligerant amb l’independentisme. Però també en l’àmbit postconvergent es considera que desaprofitar aquesta oportunitat de treure algun rendiment per Catalunya i/o afavorir la possibilitat del triomf de les dretes en les eleccions repetides comportarà un càstig considerable en els nous comicis. I hi ha una tercera visió del problema, la més improbable si partim de la base que Sánchez ja té decidit anar a la repetició d’eleccions, perquè no hi ha dubte que el que més desestabilitzaria la política espanyola, l’escenari més rocambolesc seria que Sánchez o Feijóo sortissin elegits per decisió de Puigdemont i es veiessin obligats a governar negociant cada dia pressupostos i lleis amb l’home de Waterloo. El que no pot ser no pot ser i a més és impossible, però els designis de la política espanyola també són inescrutables.

Puigdemont és coherent en rebutjar un acord amb Sánchez però els postconvergents també temen que el rebuig tindrà penalització a les urnes

Cal afegir una reflexió estrictament catalana. Hi ha una estadística històrico-electoral que resulta molt tossuda, perquè la societat és com és. Tret de l’incís extraordinari del procés, queda clar que la societat catalana considera que l'afecten les eleccions espanyoles tant o més que cap altra. Al capdavall, el poder de l’Estat és el més determinant. CiU va treure els millors resultats de la seva història el 1986, obtenint 18 diputats. Era el moment en què CiU va liderar una iniciativa política inequívocament espanyola, liderada per Miquel Roca, el Partido Reformista Democrático. En les eleccions de diumenge passat, el PSC ha tornat a guanyar folgadament perquè milers de votants d’ERC han considerat més útil votar el PSC i uns altres milers de militants de Junts han cregut més útil votar el PSC i d’altres el PP. Fins i tot una quarta part dels vots que la CUP va obtenir el 2019 han trobat més útil votar un partit espanyol com Sumar i ha deixat els anticapitalistes catalans sense representació. En conclusió, l’electorat català majoritari, de dretes o d’esquerres, nacionalista o independentista, vol intervenir amb el seu vot a la política espanyola convençut que a la taula d’en Bernat qui no hi és no és comptat. Esquerra Republicana és l’excepció que confirma la regla, perquè prou que s’ha integrat en cos i ànima a la política espanyola, però com deia Núñez, no pas Núñez Feijóo, sinó el president del Barça, al soci no se’l pot enganyar.