La decisió de l’OTAN d’imposar als estats membres de l’aliança una contribució en despeses de Defensa del 5% del PIB és una barbaritat sense sentit que, posi el que posi el paper, no complirà cap govern, ni tan sols el govern dels Estats Units. Cap govern s’enfrontarà als seus ciutadans per una despesa descomunal que no té cap altra justificació que l’exigència arbitrària de Donald Trump als que tracta com vassalls seus.

En aquest sentit, la posició adoptada pel president espanyol, Pedro Sánchez, negant-se a públicament a assumir el compromís, ha estat una nova demostració de la seva habilitat per fer de la necessitat virtut. Ho necessitava allà per no caure aquí, però, alerta, perquè més enllà de la politiqueria domèstica, l’actitud de Sánchez marca un precedent globalment important que tindrà inevitables i interessants conseqüències. Potser molt discretament, però més aviat que tard altres caps d’Estat i de govern utilitzaran el precedent de Sánchez per escaquejar-se d’un compromís impossible.

La pensada de Trump obligaria els europeus a augmentar la seva quota en 510.000 milions d’euros més cada any. Per posar un exemple extern però proper, a França li tocaria augmentar el seu pressupost en 130.000 milions fins a arribar als 250.000 milions. El primer ministre François Bayrou no ha aconseguit enguany que l’Assemblea li aprovi els pressupostos generals per massa conservadors i els ha hagut d’imposar per decret. Les protestes als carrers de París i a les carreteres són el pa de cada dia. Imaginem el daltabaix que suposaria augmentar els impostos i retallar serveis per satisfer Donald Trump.

Cap govern s’enfrontarà als seus ciutadans per una despesa descomunal que no té cap altre justificació que l’exigència arbitrària de Donald Trump als que tracta com a vassalls seus

La dada del 5% la va improvisar Trump perquè abans el seu predecessor Barack Obama havia reclamat als europeus que arribessin al 2% i ell, fatxenda com és, havia d’exigir més del doble. El 5% és una dada absolutament arbitrària que no està justificada per cap necessitat. De fet, els Estats Units, sent per voluntat pròpia el xèrif del planeta, només dediquen a Defensa el 3,4% del seu PIB. És més que els seus aliats europeus, però alguna despesa extra ha de tenir qui pretén dirigir el món d’acord amb els seus interessos i amb bases militars escampades arreu del planeta no per ajudar els aliats, sinó per assegurar el seu lideratge.

De fet, han estat els països de la Unió Europea els que, en proporció, més han augmentat la despesa militar els darrers anys. Dels 240.000 milions d’euros de 2022 als 426.000 milions el 2024 certificats per l’International Institute of Strategic Studies, amb seu a Londres. D'ençà de l’any 2014 el pressupost de Defensa dels Estats Units s’ha reduït progressivament mentre l’europeu augmentava el 30% en tres anys. Gràcies a això, la indústria militar americana és el sector que ha augmentat més la seva cotització als mercats financers després de les noves companyies de la intel·ligència artificial. Els països de la UE ja superen amb escreix l’arsenal convencional rus, segons les dades de Global Fire Power, i tant els Estats Units com Rússia tenen prou armes nuclears per destruir el planeta diverses vegades...

És fa difícil entendre aquesta actitud tan submisa dels dirigents europeus davant d’un president tan disruptiu com Donald Trump. Potser falta una Merkel. De moment, pel que sigui, només Pedro Sánchez ha plantat cara i això tindrà conseqüències aquí i allà

Tanmateix, el discurs sobre la necessitat que té Europa d'augmentar el seu potencial militar per garantir-se la seva seguretat des de la pròpia sobirania va quedar ridiculitzat quan Trump va deixar clar que tot el nou armament que han d’adquirir els europeus l’han de comprar a empreses americanes, amb la qual cosa la dependència serà eterna i la sobirania un miratge.

La conferència de premsa de Donald Trump a la Haia va ser l’espectacle més humiliant que ha rebut la Unió Europea des de la seva existència. Va cantar victòria però no com els líders polítics convencionals, sinó com el comerciant que se’n torna a casa amb la maleta plena de comandes, orgullós de la seva habilitat en enredar els clients.

Es fa difícil entendre aquesta actitud tan submisa dels dirigents europeus davant d’un president tan disruptiu com Donald Trump. Potser ens falta una Merkel. De fet, pel que sigui, només Sánchez s’ha atrevit a plantar cara i això mai surt gratis. Certament, hi ha una convicció als Estats Units, igualment entre Republicans i Demòcrates, que la seguretat d’Europa la paguen ells. És una idea objectivament falsa. Sí que gasten una mica més, però no serien primera potencia sense el suport europeu. No exercirien el seu poder sense les més de 40 bases militars escampades per Europa. No són bases només per defensar Europa. Sense anar més lluny els Estats Units no podrien desenvolupar les operacions militars a Orient Mitjà sense comptar amb el servei de les bases de Rota i de Morón. Cal no caure en la demagògia oportunista que ara fa servir Podemos contra Sánchez, però si l’OTAN esdevé un perill per a les pensions o per a la sanitat pública, el futur sempre és incert i ves que no torni a sortir la gent al carrer cridant “OTAN no, bases fora”. Ves per on, seria un altre malson per a Felipe González😉.