Escric aquest article el dia de la Constitución Española, si més no el dia de la celebració oficial de la seva existència, per ser més exacte el 43è, però té menys sentit que mai celebrar-la. I no ho dic perquè els discursos hagin estat els que han estat, ni perquè aquests mateixos discursos hagin estat motiu de controvèrsia, una vegada més, entre els diferents partits; sinó perquè cada dia és el dia de la Constitución espanyola de fa ja molt, massa.

No ho dic tampoc perquè quan menys es parlava d’ella més se la respectava i ara que tothom se la posa a la boca, especialment els que la defensen a capa i espasa, l’arrebreguen com mai, aconseguint el que sembla el contrari del que busquen, soscavar l’únic principi d’autoritat —no dic de poder—, que la legitima: ser la base de la nostra democràcia.

Mai el principi d’interpretació havia estat tan lliure, tan agosarat, tan imaginatiu però tan poc democràtic. De fet, tot va lligat, de democràcia ens en queda poca —i sort de la que encara ens queda—, i potser haurem d’afrontar un moment o altre què és més important, si la Constitución o la democràcia; i a Espanya jo ja sé què guanya, d’aquí la majúscula. Ara per ara són dos conceptes antagònics, amb interessos contraposats, si més no per la lectura oficial i oficiosa que es fa a l’estat espanyol de la Carta Magna del 78.

De democràcia ens en queda poca —i sort de la que encara ens queda—, i potser haurem d’afrontar un moment o altre què és més important, si la Constitución o la democràcia; i a Espanya jo ja sé què guanya, d’aquí la majúscula

A Espanya cada dia és el dia de la Constitución. Ho és als jutjats; a la política que mimetitza el discurs de la judicatura; al carrer que mimetitza el que diuen els mitjans de comunicació, que al seu torn mimetitzen el que diuen els jutges i els partits; i així en una roda com la del dia de la marmota però sense en Bill Murray. Que, dit de passada, ho faria més interessant perquè segur que aportava —encara que fos només una mica—, profunditat i seny. Mercaderies, que malgrat ser escasses, no són, ara per ara, gens preuades a Espanya.

El darrer exemple, l’intent de reforma de l’article 49 que, encara que no és l’únic problema, anomena les persones amb capacitats diferents “disminuïdes” cosa que ha provocat un debat tan esperpèntic que ni el millor dels grups còmics de qualsevol país supera a les distingides senyories de la política espanyola. En resum, val més ser disminuït però ser espanyol. És el mateix que amb ser pobre, que ja en vam parlar l’altre dia.

Tot plegat per justificar allò que és injustificable, tot i que la repetició constant del dogma sembla que el faci versemblant: la Constitución Española és sagrada i, per tant, única indivisible, inalterable i intraduïble. És cert, no hi diu el mateix en català.