"A poc a poc i bona lletra"
Refrany popular

Sempre m'ha al·lucinat observar, amb l'ai al cor, l'ascensió de l'enxaneta, la flexibilitat, l'aplom i la confiança que té en la fortalesa de cadascun dels grups humans que apuntalen l'escalada. No convé tenir molta alçada per coronar un castell i, tanmateix, així és com m'imagino exactament Pedro Sánchez ara mateix: corrent per coronar el cim abans de les festes, amb la confiança de poder baixar sense perill i després esborrar totes les empremtes de l'escalada.

La idea de La Moncloa sembla que és exactament aquesta: tenir gosadia, fer-ho tot i fer-ho ràpid, confiant que la vertiginosa marxa dels relats i l'acceleració de la història esborrin de la memòria del votant els dubtes i les crítiques. Ja s'ocuparan ells de recordar-li les coses bones, si n'hi ha. Veig que hi ha qui aplaudeix amb frenesí aquesta gosadia, qui confia en la baraca, la sort innata, d'un polític que ha tornat diverses vegades d'entre els morts i que ha sobreviscut a totes les catàstrofes apocalíptiques que una mà negra sembla haver acumulat en el seu mandat. Ho aconseguirà? Està realment la seva gosadia protegida per la deessa fortuna de la política? Ell creu que sí i per això actua com actua.

Aquest castell al qual s'està enfilant és gairebé una catedral i està format per castellers molt diversos. En un dels pisos hi ha els votants i militants del PSOE; en un altre, els de Podemos, que són molt seus i cadascú del seu pare i de la seva mare; ERC i Junqueras es constitueixen en un pis propi i, a més d'altres de procedència variada, tenim l'últim pis en el qual s'aglutinen tots els possibles efectes rebot o no desitjats de les reformes empreses. Si sou agosarats, sumeu-hi nous problemes apocalíptics que puguin arribar. Sánchez grimpa com un llamp, però pot ser que amb la pressa no n'hi hagi prou per mantenir dempeus una resistència tan desigual. Alguns dels pisos podrien ensorrar-se sota els peus al més mínim problema, sobretot l'any electoral. Cadascun d'ells es pot retirar i deixar-lo en el més miserable dels buits i amenaçat d'esberlar-se el cap. Ell creu que no i per això actua com actua.

La idea de la Moncloa sembla que és tenir gosadia, fer-ho tot i fer-ho ràpid, confiant que la vertiginosa marxa dels relats i l'acceleració de la història esborrin de la memòria del votant els dubtes i les crítiques

A l'enxaneta li han dit, de totes les maneres possibles, que reformar el Codi Penal a la bona de déu pot donar-li disgustos. De segur que n'hi donarà. Em veig escrivint la columna en què els expliqui per què en tal o tal altre cas escandalós de desviació de fons públics hi ha hagut una disfunció. Haver-se saltat la discussió assossegada d'experts i la reforma en bloc ja les té, aquestes coses. Un superexpert m'explicava de manera molt senzilla les incongruències —una d'elles— que hi haurà en el tractament de la corrupció. Els delictes de malversació es van mantenir intocats al Codi Penal des de 1848 fins al 2015, que no és poca tirada. En aquesta data el PP va fer una reforma del tipus penal que va introduir, com saben, el càstig al funcionari o al particular que desviés fons encara que no enriquissin ningú. Ara, en tocar legislativament només aquest aspecte, el càstig a la corrupció tindrà disfuncions. La primera és que rebrà més pena el particular que administri fons d'empresa o d'organisme i els destini a finalitats diferents de les establertes, que el funcionari o autoritat que faci el mateix. Pacificar és molt lloable, però aquests gripaus seran difícils d'explicar: com protegeixes més els diners privats d'una empresa que els públics que procedeixen dels nostres impostos?

El tema de la sedició —amb tots els defectes de la redacció precipitada que pot acabar donant problemes amb manifestants, piquets i altres bestieses de llibertats— va ser més fàcil d'explicar al votant socialista, que veu amb bons ulls que es reverteixi la situació creada per la conversió forçada en delictes greus del que va passar a Catalunya. A més, fins i tot Grup d'Estudis de Política Criminal, format per uns 200 professors i catedràtics de dret penal, fa anys que estudia i recomana la reforma d'aquest tipus penal vuitcentista. Allò de la malversació és una altra cosa, encara que hagin sortejat el més cridaner de la petició d'ERC, que pretenia descriminalitzar la malversació amb destí a fins il·legals no privats. La relaxació de la lluita contra la corrupció és una píndola que el votant progressista digereix malament. Afegiu-hi el vòmit si, a més, d'aquí a uns mesos, veiem alguna poma podrida de la Kitchen o de la Gürtel o de qualsevol "cas aïllat" dels de la dreta que se'n beneficia, per aplicació de retroactivitat favorable. Com explicaran això si a més passa en campanya electoral? Ni ERC ni el PSOE no ho tindrien fàcil. Diuen que ho han conjurat amb una disposició transitòria i que és cosa de jutges interpretar-ho així, però és que els jutges estan obligats a aplicar el principi favor libertatis. Podemos, coneixedor d'aquesta sensibilitat extrema dels seus suports a les urnes, s'ha posat de perfil i deixa que la cosa tiri endavant, però sense mullar-se ells.

No sé si l'enxaneta és un temerari i corre el risc de no aguantar a dalt ni tan sols el temps d'aixecar la mà

Aquesta hipocresia de mirar cap a un altre costat i guardar la roba practicada per Podemos pot respondre, amb molta certesa, a dures negociacions aferrissades i a diverses bandes durant el pont de la puríssima malversació. Si mireu la següent bala perduda que hem conegut —l'esmena que diuen que arregla allò del sí és sí— podríem pensar que Montero després de negar-se amb dents i ungles a admetre que la seva llei tenia algun defecte, s'ha avingut a permetre aquesta esmena afegida per salvar els trastos a canvi que el seu partit pugui posar-se de perfil en la qüestió malversadora. Això ho diu la gent malvada pels cenacles del poder.

Els grans experts, fins i tot els progressistes, no comparteixen evidentment la fórmula triada per potinejar el Codi Penal, considerat la constitució negativa, perquè una recull els desiderata de drets i llibertats i l'altre, les línies vermelles al costat contrari. Veureu que, per ser tan intocable el positiu, el negatiu pateix grapeigs interpretatius i modificacions legislatives amb una facilitat digna de millor final. És molt complicat tocar un mecanisme tan complex pel broc gros i no crear noves avaries. Els textos i les redaccions concretes, que seran apressades i sense importància, tampoc no han pogut ser analitzades. De moment, la famosa esmena per arreglar la llei de Montero serà un pedaç en l'exposició de motius, encara que, com ja ha dit el TC diverses vegades, "els preàmbuls i exposicions de motius de les lleis no tenen cap mena de valor normatiu". Doncs això.

Jo no estaria segura que el primer pis aguanti tant de pes. Les feministes, la caixa o faixa de la llei trans i les rebaixes de penes a agressors sexuals; els votants, les eventuals millores de condemnes a populars corruptes; l'opinió pública, la introducció d'un nou tipus penal com és l'enriquiment il·lícit que només ha triomfat a Llatinoamèrica perquè a Europa dona problemes de constitucionalitat; Junqueras dient que això és el principi i que encarà collarà més... No sé si l'enxaneta és un temerari i corre el risc de no aguantar a dalt ni tan sols el temps d'aixecar la mà. No perdem de vista les dretes donant empentes per fer caure tota la moguda.

Sánchez és massa jove per haver gaudit de la seva estrena, però és possible que hagi passat el càsting per a un remake de L'any que vam viure perillosament. Ell, de dubtes sobre la seva figura de protagonista, sembla que no en té.