Salvar el soldat Sánchez?

Fa uns quants dies el PP va sortir al carrer en manifestació, encara que sense pancartes de partit, per si la jugada no li sortia bé. Hi ha discrepàncies en la valoració de l'assistència. El lema era "màfia o democràcia", amb un significat de tessitura per al seu destinatari: una opció era sostenir Pedro Sánchez i la corrupció que ja li surt per les orelles, no només al partit, també al govern i potser a alguns elements determinants de les administracions públiques, al mateix temps que a les empreses que, per avarícia, per necessitat o per totes dues coses, hagin entrat al joc. I l'altra, democràcia, seria el que oferiria el cap de l'oposició. Però com? De fet, qui és el destinatari del lema? De manera immediata, serien els partits que donen suport ara mateix a Pedro Sánchez (inclòs el seu); a un mitjà termini el destinatari seria la ciutadania que serà convocada el 2027. Però el 2027 no és en realitat mitjà, sinó llarguíssim termini...

Covardia és també la del PP, en no plantejar una moció de censura que amb tota probabilitat perdria

El PP, amb alguns problemes de legitimitat quan s'escandalitza per corrupteles que també els han esquitxat en algun moment, reclama democràcia, és a dir, que es convoquin eleccions i es permeti a la ciutadania votar. Però ¿ho hauria fet Rajoy, si la moció de censura de Pedro Sánchez no hagués prosperat? No ho sé, però sí que és cert que, en interpel·lar el president del govern perquè dissolgui les Corts, fa palès no només la covardia de Sánchez, que sabent que el resultat electoral no l'acompanyaria es resisteix a convocar aquestes eleccions, reconeixent amb això la seva escassa acceptació popular. Covardia és també no proposar a la cambra una qüestió de confiança, que potser perdria, ja que no crec que hi hagi una situació canònicament més idònia per al seu plantejament. I covardia és també la del PP, en no plantejar una moció de censura que amb tota probabilitat perdria, però que també col·locaria contra les cordes tant paladí de la llibertat, de la justícia i de la bona política que suposadament envolten Pedro Sánchez: el que no estaria més de 18 mesos a Madrid, la que diu que tots han de moure el cul, els que mai demanen perdó pels assassinats que van aplaudir, els que avui es venen a aquest i demà a aquell, sempre a bon preu, i aquells, els més purs, els incorruptibles de Podemos, que tampoc sembla creure en la democràcia amb què s'omplen la boca mentre no els surtin els números. Si, com en el seu moment va proposar Esperanza Aguirre, es comprometés Alberto Núñez Feijóo a convocar eleccions al minut u de ser investit president, ¿no estarien tots respectant de veritat la democràcia donant suport a la moció?

Però sobretot la moció de censura interpel·laria el PSOE, alguns dels militants històrics del qual ja s'han fet seva l'expressió d'Alfonso Guerra: en el dilema entre salvar el PSOE i salvar Sánchez l'important és salvar el PSOE. Per als diputats del seu partit, potser per qui els va posar allà, és més important salvar el soldat Sánchez.