Paga la pena escoltar la recent i amable entrevista (quasi propera al massatge) que Josep Cuní va fer al president Salvador Illa a la ràdio nacional dels enemics. Més enllà del contingut —una previsible defensa de l’obra del govern Sánchez i de com el PSOE ha capejat la corrupció, en suposat contrast amb la del PP— sobta, i així li ho fa notar el mateix entrevistador, la contundència del Molt Honorable en les seves respostes. Més que la tonalitat, la qual, en efecte, puja uns decibels si es compara amb l’habitual adagio sostenuto del president, hom no pot deixar de fixar-se en la cadència de la parla; concretament, en com Illa acaba les frases amb un posat conclusiu de serietat que obliga el seu interlocutor a restar en silenci, una quietud a la qual l’entrevistat acaba reaccionant amb un lleu somriure. Mireu-vos-la, us ho recomano, i veureu com el president us recorda notòriament a un tal Jordi Pujol.
Que Illa s’hagi erigit en el principal valedor de Pedro Sánchez no resulta una novetat; durant les primàries en les quals el líder del PSOE va enfrontar-se a Susana Díaz —ventríloqua de Felipe i Zapatero, en aquells moments— el PSC fou de les poques illes que donaren suport al candidat outsider. Sánchez va premiar la fidelitat fent ministre a Miquel Iceta i enviant-lo després a un càrrec d’aquells que ningú no sap de què polles va, consistent en viure de puta mare a París; temps després, el premiat fou Illa, capdavanter d’un ministeri sense competències (ordit com a trona per assaltar la Generalitat) que només va guanyar relleu mercès als regalets vírics de Wuhan. El capità del PSOE ha continuat premiant el socialisme català amb la recent feminització del partit (és notori que les dones, tot i poderoses, tendeixen poc al lladronici), erigint la lleidatana Montse Mínguez com a portaveu en cap.
Paral·lelament a tot això, Sánchez ja va mostrar la seva predilecció pel virrei que té a Catalunya convocant-lo a la Moncloa tot just quan va esclatar la predisposició comissionista de Santos Cerdán, en una reunió de tres hores de la qual el Molt Honorable encara no ha explicat ni el tipus de cafetó que hi va prendre. Tot plegat, aquesta evolució palesa com —tot i governar en minoria al Parlament— el PSC potser s’està habituant a un dels seus períodes històrics amb més acumulació de poder. Això es pot veure en les sessions de control a la cambra catalana, que el president salva d’una forma prou torera, ajudat per la incompetència dels altres portaveus amb l’excepció d’Alejandro Fernández —que resisteix l’ostracisme del seu partit amb al·lusions bastant delirants al “Chili”; el senyor de les mascaretes defectuoses, no pas la fruita picant— i dels discursos barrocs i autoreferencials de Sílvia Orriols.
La supervivència de Sánchez també pot servir al president per ajudar a la processització d’Espanya
A un nivell purament interessat, Illa ha assumit la missió de salvar el capità Sánchez perquè aquesta és una fita essencial perquè els seus socis de govern no acabin d’enfonsar-se en el context d’unes eleccions amb presumible auge de la dreta. Però, si filem més prim, i d’aquí l’interès que citava abans, la supervivència de Sánchez també pot servir al president per ajudar a la processització d’Espanya. Parlant amb Cuní en referència a l’arenga d’Aznar al congrés del PP de Madrit, el Molt Honorable s’escandalitzava del fet que “posar el comptador a zero” impliqui “voler enviar a la presó aquells qui no pensen com tu”; al seu torn, en un gest fins ara inaudit, Illa fins i tot va dirigir-se a l’audiència en català, apel·lant a les cançons de Serrat i als versos d’Espriu, per contrarestar les acusacions de provincianisme d’Isabel Díaz Ayuso.
Seguint amb el tema de la processització de l’Estat, l’Enric Vila l’encertava ahir mateix de ple escrivint que Sánchez ha entès que el PP pot representar per a Espanya el mateix que l’article 155 va comportar a Catalunya. Dit d’altra forma, Sánchez voldria acabar federalitzant Espanya per esgotament de la mateixa forma que Mas va adoptar l’independentisme de manera forçosa però amb una intenció bessona. El lector dirà que aquesta és una aposta ben cínica, sabent que el PSOE es posà de perfil quan s’anul·là l’autonomia a Catalunya i durant les plantofades de l’1-O. Però la política sempre es fa des del present, i ara les alternatives són l’involucionisme o una descentralització del poder madrileny iniciat des de la Moncloa amb la col·laboració de Puigdemont i Junqueras. Si Sánchez naufraga, potser seria l’última víctima del procés; pesi a qui pesi, això també acabaria d’enterrar el processisme.
Això explica, entre moltes altres coses, l’atac de silenci que han experimentat els polítics catalans durant les últimes setmanes. Sepulcral, com a mínim. O qui sap si salvador.