Demà comença una setmana que tindrà el focus a Perpinyà. Serà en la reunió de l’executiva de Junts on s’escenificarà la decisió que ha pres respecte a l’aliança estratègica que manté amb Pedro Sánchez. Tots els signes condueixen cap a la ruptura, tant per les declaracions del mateix Puigdemont o de Turull, com per la contundència del discurs de Nogueras al Congrés —“l’hora del canvi”—, o la convocatòria d’una consulta amb la militància que validi la decisió de l’executiu. Si van ser els militants els que varen validar l’inici de la legislatura, també seran els que, presumiblement, en validin el final. O, en tot cas, el final de l’acord amb Junts, que, inevitablement, deixa la legislatura a l'UVI. Si passa, doncs, el que sembla que podria passar, la setmana vinent pot marcar l’inici del final de Pedro Sánchez. És possible que tingués la temptació de continuar, aferrat a la seva notable resiliència, però, amb Junts a l’oposició, l’actual fragilitat sobrepassa el punt de ruptura.
L’altre signe que demostra la importància del que pot passar a Perpinyà és la reacció desesperada que ha tingut Pedro Sánchez, que s’ha tret un conill del barret per intentar aturar, in extremis, la probable decisió. De sobte, resulta que Alemanya accepta una bilateral per parlar del català, i que el govern espanyol s’hi posa bé, i bla, bla, bla, la darrera boleta del joc del trilerisme al qual ens té acostumats el sanchisme. En aquest punt, un parell d’afegits: el primer, que Pedro Sánchez sap perfectament, des de la darrera reunió a Suïssa, que el trajecte ja no tenia més recorregut i que la paciència de Junts s’havia acabat. El segon, que la maniobra d’Alemanya la podia haver fet abans —perquè no es prepara en un dia— i ha jugat tàcticament amb el calendari. I el tercer, els dubtes sobre la veritat de la informació, perquè, malgrat els titulars grandiloqüents, hores després de la notícia, el govern alemany ha desmentit que hagi canviat de posició, de manera que no sabem si tot plegat és mentida, és mitja veritat o és una manipulació de manual. Cert que la notícia s’ha produït, cert que ho fa a destemps i de manera precipitada, cert que fa veure que hi ha un canvi de criteri a Alemanya, cert que Alemanya ho nega, cert que es tracta d’un país seriós, cert que Espanya no acostuma a ser-ho... Embolic rere embolic, tanmateix és lògic pensar que aquest nou element afegit a l’equació, que rebla en el tema cabdal del català, tindrà pes en la decisió que l’executiva de Junts prendrà el dilluns.
Perpinyà marcarà a foc les pròximes setmanes: o accelerarà el final de Sánchez, o li donarà oxigen afegit
Un pes ploma, que no canviarà la decisió de la ruptura, o un pes pesant que pot ajornar la trencadissa? A hores d’ara aquesta és la pregunta que amoïna la Moncloa, atabala Junts i excita la premsa, perquè Perpinyà marcarà a foc les pròximes setmanes: o accelerarà el final de Sánchez, o li donarà oxigen afegit.
Posats en aquesta tessitura, noblesa obliga a reconèixer que la decisió no és fàcil. Mantenir Sánchez és formar part d’un procés agònic que pot arrossegar aquells que li donin suport. I fer-lo caure és accelerar la inevitable arribada del duet PP-Vox. Per això mateix, i malgrat que sembla que la decisió està presa, la partida es juga fins al minut final de la reunió. En aquest punt, i acceptant els múltiples arguments en una direcció o altra, personalment em sembla que Junts només pot prendre una decisió: trencar. Els motius, en filera. D’entrada, si demà no es ratifica el que fa dies que s’insinua —des de Suïssa, fins al Congrés—, la sensació que Junts fa ultimàtums que no compleix quallarà i el partit perdrà credibilitat. De fet, la premsa espanyola no s’ha cregut gaire aquest darrer envit, justament perquè no és el primer. La crida al llop sempre té efecte bumerang, si el llop no arriba.
Segon: aquesta és la darrera jugada que li queda a Junts per marcar la pauta i sacsejar el taulell espanyol. Va ser el protagonista únic de la investidura i ha marcat el ritme d’aquests mesos, justament perquè ha jugat bé les seves cartes, però ara la legislatura ha entrat en una situació agònica que, si s’allarga, només pot arrossegar els que la facin durar. A diferència d’ERC, que accepta el seu paper de crossa, Junts sempre ha marcat distància amb el PSOE, i ha estat capaç d’aturar lleis que anaven en contra dels interessos dels catalans als quals representa. Però ara és un campi qui pugui, amb una derivada cap a posicions d’esquerra cada vegada més radicals que dificultaran molt la justificació del suport. O Junts s’haurà de menjar gripaus, o anirà de crisi en crisi, des dels temes immigratoris, fins als laborals i econòmics. Difícilment es pot congriar una estratègia sòlida en un panorama de naufragi permanent.
Tercer: la paciència pot ser bíblica, però no estúpida, i és un fet que Sánchez l’esgota completament. Menteix, incompleix reiteradament els acords, juga amb esquers que només serveixen per guanyar temps, i continua menystenint Puigdemont: la seva resposta a la pregunta de si es farien la foto va ser directament insultant. La qüestió és que, mentre Sánchez ha cobrat d’avançada el pacte —és president—, Junts encara no ha aconseguit cap de les grans peticions que el justificaven, i no sembla que això canviï en els pròxims temps. I encara que hi ha factors externs que poden justificar l’incompliment, la majoria són culpa directa del mateix PSOE, sigui per dilació —català—, sigui per manipulació —amnistia—, sigui per manca de voluntat —immigració—, o per tot alhora.
Quart: el temps juga en contra, perquè les crisis se succeiran, i cada vegada tindrà menys valor polític l’amenaça de la ruptura. Si se supera aquesta crisi —la segona, després de la moció de confiança—, quant es trigarà a patir la següent? Anirien d’ultimàtum a ultimàtum, sense arribar enlloc. El fet és que aquesta aliança estratègica pot tenir temps, però no té recorregut.
Finalment: no, l’amenaça de l’arribada del PP-Vox no és cap excusa per no fer el que cal fer en favor dels propis interessos. Només faltaria que hagués de ser un partit català qui “salvés” Espanya d’ella mateixa, i més quan uns i altres, del PP al PSOE, competeixen per lesionar els nostres interessos. O hem de recordar que els incompliments més flagrants d’acords amb Catalunya els han protagonitzat els socialistes? Són dos pols confrontats a Espanya, però sobre Catalunya van de bracet, i creure que el PSOE ens apropa més a la independència que el PP és d’una ingenuïtat còsmica. En tot cas, convertir-se en la crossa dels socialistes no pot ser mai l’objectiu d’un partit independentista, sobretot si la pulsió que el motiva és la nació, i no la ideologia. Podem pactar, acordar, negociar en favor del nostre país, però no ens correspon a nosaltres salvar-los de les seves misèries.