Hi ha resolucions judicials que es llegeixen per la sentència i d'altres que cal llegir pel que deixen de dir. La interlocutòria que el magistrat Llarena va dictar el 15 de setembre pertany a la segona classe. El titular era previsible i és exacte: el Suprem torna a negar l'amnistia al president Puigdemont per malversació i manté l'ordre de detenció. Però és la part menys interessant de la resolució. Fa gairebé nou anys que llegeixo el que escriu aquest instructor i aquesta vegada, amb tota la distància que hom pugui tenir respecte de la seva conclusió, cal reconèixer-li una cosa: ha fet el que la Fiscalia del Tribunal Suprem li demanava que no fes.
L'informe de la Fiscalia, signat pel seu tinent fiscal el 3 de setembre, diu dues coses que costa llegir juntes. La primera, que el Ministeri Fiscal manté la seva posició favorable a l'amnistia de la malversació, que continua discrepant de la interpretació de l'enriquiment que van fer l'instructor i la Sala, i que la sentència de la Gran Sala del 16 de juliol ha desvirtuat el fonament dels interessos financers de la Unió. La segona que, malgrat tot això, demana que es desestimi la nostra sol·licitud perquè la denegació de 2024 és ferma, els emparaments estan pendents al Constitucional i "no és possible en aquest moment processal" tornar a plantejar la qüestió. Traduït: tenim raó, Luxemburg ens l'ha donada, però que no s'apliqui. La mateixa Fiscalia que el 2024 va demanar el sobreseïment i va recórrer la negativa de l'instructor demana ara que aquesta negativa es mantingui per la sola raó que ja es va dictar. I ho demana sabent que aquesta fermesa no té data de caducitat mentre el Constitucional administri el calendari dels emparaments amb una vista posada a la Moncloa. El que es proposa a l'instructor per part de la fiscal és una amnistia reconeguda en abstracte i negada en concret, indefinidament. Ja vaig explicar aquí per què ningú té més interès que Pedro Sánchez que el retorn del president es demori i qui signa aquest informe és la tinent fiscal que va assumir la defensa de l'anterior fiscal general, avui condemnat. Aquest sector de la Fiscalia no raona sol.
I aquí és on cal saber llegir l'instructor. Llarena no ha seguit la fiscal. Obre la seva interlocutòria fixant un criteri que és la negació del d'ella: quan una sentència posterior tanca arguments utilitzats per resoldre, no n'hi ha prou amb invocar la fermesa de les decisions anteriors; cal explicar què ha canviat i quines conseqüències té. Amb aquest criteri entra en el fons, que era just el que li demanava la fiscal que no fes, i retira un dels dos pilars sobre els quals el 2024 va negar l'amnistia: que el referèndum posava en risc els interessos financers de la Unió perquè una hipotètica secessió reduiria l'aportació espanyola al pressupost europeu. El retira, a més, en la part dispositiva, que és la part de la interlocutòria on es decideix i no on es raona. Que un jutge faci constar en la seva pròpia sentència que una interpretació seva "no pot mantenir-se" després d'una sentència europea és una cosa que no es veu sovint, i cal llegir-ho com el que és: una rectificació formal, no una concessió retòrica.
Qui llegeixi la interlocutòria com un cop de porta no ha entès com es mouen les institucions quan han de sortir d'una posició que ja no poden defensar
Queda l'altre pilar, la tesi que els qui van impulsar el referèndum van obtenir un benefici personal de caràcter patrimonial perquè es van estalviar pagar amb els seus diners els mitjans emprats. La interlocutòria ho manté, però cal fixar-se en com ho manté. Ja no parla d'"apetències personals" ni d'un "interès capritxós", com el 2024. Diu que l'avantatge examinat va ser econòmic i no polític, que mai es va afirmar que els processats rebessin materialment els fons, que no se'ls atribueix deute privat previ ni cap transferència a favor seu, que estar processat per malversació no permet presumir aquest propòsit i que el dany a l'Administració i el benefici personal no són conceptes equivalents. Afegeix que les sentències del Constitucional que van validar la llei no constitueixen una confirmació específica de la seva interpretació, que la seva decisió no és un enjudiciament anticipat, que la resolució que dicti el Tribunal de Comptes haurà de ser atesa conforme al seu contingut i que les ordres de detenció no són irrevisables. En definitiva, si es tractés d'un instructor que volgués tancar la porta no hauria escrit això perquè el que bàsicament descriu és una qüestió oberta, sostinguda, fins ara, exclusivament en una valoració provisional que la Sala d'Apel·lació del Tribunal Suprem ha avalat.
Amb el Tribunal Suprem com a institució passa una cosa semblant, i també cal saber llegir-ho. Aquest estiu la Sala Segona ha aplicat l'amnistia a les desobediències de la mateixa causa i a moltes altres per simple constatació dels fets, sense indagar propòsits. La seva resistència s'ha anat concentrant en un únic punt, la malversació de tres persones, i aquest punt acaba de perdre la meitat de la seva base, per decisió del mateix instructor. Un tribunal no rectifica de cop; ho fa per capes, i aquesta n'és la primera. Primer es retira l'argument que Europa ha desmuntat, després es deixa constància que el restant no té suport, i es deixa que sigui un altre, el Constitucional o el Tribunal de Comptes, qui faci el pas següent. Qui llegeixi la interlocutòria com un cop de porta no ha entès com es mouen les institucions quan han de sortir d'una posició que ja no poden defensar.
La Fiscalia, que sabem de qui depèn i que diu defensar l'amnistia, ha demanat que no es toqui res. Quan el jutge diu més que el fiscal, alguna cosa s'ha mogut i no ha estat el jutge qui s'ha quedat quiet
Per això la interlocutòria és un avenç, i no menor, i per això importa dir què hauria de passar a partir d'aquí. El primer és entendre que la negativa no és definitiva ni pot ser-ho. La llei ordena aplicar l'amnistia en qualsevol fase del procés penal, fins i tot en el judici oral i d'ofici, i només exigeix fermesa per a la resolució que declara amnistiat un acte, no per a la que el nega; una denegació en instrucció és, per disseny legal, provisional, i la mateixa interlocutòria ho reconeix quan diu que no anticipa el judici. Hi hem recorregut, com és obligat, i el que es demana a l'instructor és que apliqui al seu segon pilar el criteri que ell mateix va utilitzar per retirar el primer.
El segon es juga al Tribunal de Comptes, que va obrir el 10 de setembre el tràmit per amnistiar la responsabilitat comptable per aquestes mateixes despeses, amb el termini legal de dos mesos corrent, i que no està vinculat per la negativa penal, perquè la llei reparteix l'aplicació de l'amnistia entre els òrgans competents per a cada responsabilitat. La interlocutòria ja està aportada a aquest procediment perquè de la jurisdicció penal ha desaparegut l'única causa d'exclusió que podia projectar-se sobre la comptable, i perquè el mateix instructor Llarena ha escrit que el perjudici comptable i benefici personal no són el mateix. Per amnistiar, el Tribunal de Comptes haurà de declarar que les despeses es van destinar a la consulta o a la reivindicació independentista i aquesta declaració, una vegada ferma, dirà quina va ser la finalitat de la despesa. Aquesta serà la circumstància nova amb la qual tornar a revisar l'amnistia penal, amb el fonament primer de la interlocutòria a la mà, i l'instructor ja ha escrit que l'haurà d'atendre. El tercer és el Constitucional, les empares del qual són l'únic suport al qual la interlocutòria es remet, i que s'ha quedat sense sentència europea a esperar. I mentre tot això arriba, l'ordre de detenció descansa sobre la meitat d'un fonament, i qui la va dictar ha dit que pot revisar-se.
Vaig escriure al juliol que resistir-se a aplicar l'amnistia era fer-li la feina a Sánchez. La interlocutòria de setembre obliga a precisar qui resisteix. L'instructor que més lluny havia arribat a negar l'amnistia ha dit per escrit que la qüestió continua oberta, que el seu únic fonament no està validat i que les mesures poden revisar-se. La Fiscalia, que sabem de qui depèn i que diu defensar l'amnistia, ha demanat que no es toqui res. Quan el jutge diu més que el fiscal, alguna cosa s'ha mogut i no ha estat el jutge qui s'ha quedat quiet.