Europa amb la seva ancestral, pedant i insuportable hipocresia. I, amb ella, la colla de periodistes i analistes de curt recorregut que li fan la cort, com si el mite no fos una gran estafa, contundentment avalada per la història. Sí, és cert…, l’Europa dels grans pensadors, les grans reformes, el bressol dels drets, l’art… Però també l’Europa de les colonitzacions, les guerres més brutals, les ideologies del mal… En definitiva, l’ambivalència històrica d’un concepte geogràfic que ha mutat en un univers simbòlic emotiu, on ens reconeixem com a membres. Europa és un estat anímic, un sentiment eteri, tal vegada és un intent d’idea política permanentment fallida. Però més enllà, què som, on anem, a què dediquem el temps lliure? I, sobretot, què ens hem cregut per anar pel món amb aquests aires de superioritat moral, quan som el continent que més massacres ha perpetrat? Aquesta supèrbia secular no deixa de ser una dualitat psiquiàtrica, atrapats entre el nostre gran complex de superioritat, i el complex d’inferioritat que ens provoca la necessitat permanent d’ajuda. Sobretot, respecte a la nostra relació amb els Estats Units, el fill bord, sempre menyspreat, però etern salvador de les nostres misèries.

Ara repetim l’esquema arran de la qüestió d’Ucraïna. Trump pren decisions, arrossega Putin a Alaska, i la supèrbia europea es dispara als micròfons i als discursos polítics. El relat previsible s'instal·la: Trump, esca de tots els mals, està abandonant Ucraïna, Zelenski i el dret internacional. I a partir d’aquí creixen els Macrons irrellevants, que només mouen peça perquè l’ha moguda Trump. Però abans que Trump desplegués la seva estratègia respecte a la guerra, i molt abans de censurar les seves decisions, podem preguntar-nos què caram ha fet Europa durant aquests tres anys de guerra? I és aquí on la hipocresia esdevé la principal característica del continent.

Anem a pams. Primer: Trump té raó en voler acabar el conflicte. Són tres anys d’una guerra atroç que acumula, entre els dos bàndols, gairebé dos milions de morts. Amb l’afegit que en el conflicte han aparegut des de soldats nord-coreans fins a drons iranians, i capital xinès, tot en sòl europeu. És, doncs, una guerra d’altíssim risc que, tal com està, es podria cronificar fins a l’infinit, i només generaria més i més matança. O algú està en condicions d’aturar bèl·licament Putin? Ens hi posem de veritat? NO? Ah, ja ho semblava… Per tant, a diferència d’Europa que li dona copets a l’esquena a Zelenski, però no ha presentat ni una sola idea, ni proposta, ni cap alternativa per acabar amb el conflicte, Trump presenta un pla de xoc per intentar trobar una sortida. És un bon pla? Com a mínim, és un pla.

Carregar contra Trump que, al capdavall, és l'únic que intenta moure el taulell, és un exercici de fariseisme monumental. Sobretot perquè, portes endins, els líders europeus estan encantats que novament —i com sempre— siguin els Estats Units qui ens facin la feina bruta

Segon: Trump també té raó en voler parlar amb Putin, perquè la pau se signa amb els enemics, i és amb el tsar rus amb qui caldrà segellar el final. Vol dir que això és bonic, simpàtic, agradable, moral? No, de cap manera, cosa la qual no desmenteix el fet que és necessari. Tercer: la realpolitik obliga a pensar que hi haurà concessions territorials a Putin, malgrat la derrota moral que això significa. Per què? Perquè Putin va guanyar la guerra el primer dia, una vegada va quedar clar que la Xina li donaria suport —la Xina, el gran problema!— i que l’OTAN no podia defensar Ucraïna perquè no podia moure ni un sol tanc a Polònia. En aquest sentit, qualsevol negociació de pau passarà, inevitablement, per algun cost territorial a Ucraïna, i això ho saben tots, inclosos els excitats líders europeus. O no va ser així quan Europa va fer mutis mentre Putin es cruspia Crimea sencera? On estava l’escàndol europeu davant d’un acte que dinamitava el dret internacional? Tots callats i pregant perquè el gas rus no patís cap ensurt. I d’aquest èxit d’invasió Putin va treure la convicció que, tant per tant, també podia envair Ucraïna. Criticar que Trump pugui acceptar signar la pau amb concessions a Putin, quan vàrem practicar un silenci clamorós mentre queia Crimea, és novament una evidència de la fabulosa doble moral europea.

Quart: la determinació de Trump condueix cap al final de la guerra? Dit altrament, les seves maniobres tindran èxit? De moment, és un fet que la foto d’Alaska blanqueja i beneficia un Putin que treu pit davant d’una Europa derrotada i d’un Trump desconcertat. Cosa la qual fa creure que el president nord-americà ha pecat de prepotent i alhora d’ingenu, i que Putin li té agafada la mida. Però no ens enganyem: ens la té agafada a tots. Alaska, doncs, sembla un fracàs, si més no en termes absoluts. Però, amb les correccions estratègiques que calgui fer, és l’únic camí que portarà a la pau. Caldrà parlar amb Putin tot el que sigui necessari, i hi haurà concessions doloroses, per molt que fem veure que no les acceptarem. Deixem-nos de romanços: tots hem permès que l’autarca rus es passegés per Europa com si fossin els seus dominis, començant per Alemanya que va ser la primera que, per salvar el gas, va callar davant els seus abusos. La realpolitik devorarà, novament, les bones intencions, validant una vegada i una altra que la geopolítica real té molt poc a veure amb el dret internacional. En aquest punt, carregar contra Trump que, al capdavall, és l'únic que intenta moure el taulell, és un exercici de fariseisme monumental. Sobretot perquè, portes endins, els líders europeus estan encantats que novament —i com sempre— siguin els Estats Units qui ens faci la feina bruta.