"Se lo pues pedir a Victoria Kent/ que lo que es a mí, no ha nacido quién"
Maestro Alonso (Zarzuela Las Leandras)
Gabriel Rufián ja és tan madrileny com el chotis, no sé si se n'han adonat. Total, a Madrid tothom és de fora, i amb deu anys de trepitjar carrer castís estàs més que homologat. De fet, ell ja és más chulo que un ocho, "el chulo que castiga", que es canta aquí. Per això, perquè castiga, si no les chulapes, sí els adversaris, s'ha guanyat una fama al fòrum que el CIS ja col·loca per damunt de la de Yolanda i la de Pedro. No és difícil, d'altra banda, superar aquesta dupla, però empodera molt.
O sigui que Rufián es llança a "intentar alguna cosa" que freni aquesta ultradreta que ell i els seus socis s'han ocupat tant d'estimular. A tal fi s'ajunta amb Emilio Delgado, un gran desconegut, excepte a l'ecosistema de cervesetes i conspiracions esquerranoses, i es marca un acte a Madrid per parlar del front d'esquerres "no de sigles sinó dels pobles". Que d'on surt aital esforç inútil abocat a la melancolia? No ho dubtin, de les tertúlies. Només cal veure quin ha estat el trampolí utilitzat per Delgado per plantar cara a Mónica García, qui modera l'acte, qui l'ha publicitat com si anés enlloc i qui els han empès a fer-ho. Tan madrileny, tot plegat!
Rufián diu, en fer un pas endavant —en què tot Déu l'ha deixat sol—, que no cal ser gaire eixerit per proposar aquesta unió d'esquerres nacionalistes per concórrer a escala nacional, que "n'hi ha prou amb sortir cinc minuts al carrer i escoltar". A qui i on escolta? Deu ser a l'entorn de Malasaña o d'after o on li agradi sortir amb els seus col·leguetes rogets, perquè ja els dic jo que a Madrid, Madrid, al carrer, és força difícil que hagi sentit a dir que els indepes d'esquerra plegats tinguin cap mena de possibilitat de recaptar vots aquí o a la resta de l'Estat i em temo molt que a Barcelona o a Bilbao tampoc els ha sentit. Confondre el que es diu pel carrer amb el que es diu a les tertúlies de televisió i a les dels baretos és molt confondre. Així li ha anat. Ni tan sols sembla que sigui certa la seva enorme popularitat a la meseta i altres perifèries. Els calbots ocurrents a alguns els fan gràcia, tot i que fa temps que és evident que per a altres són una puntada de peu a les gònades i que, per tant, no pots estar mai segur que les teves ocurrències t'encimbellin.
Cap dels partits de l'Esquerra Dividida està disposat a admetre ni un lideratge més. Al cap i a la fi, ja lluiten aferrissadament no per una manera d'estar en política o per un programa, sinó per veure qui mana i qui s'emporta la torrada, per poder-se'n repartir després les engrunes que els deixin les urnes. Com a màxim, les esquerres "dels pobles" aspiren a obtenir el comandament als seus propis territoris, i aquesta és l'aposta de Bildu, que no comparteix expectatives reals amb la formació de Rufián ara mateix. Això de saltar de les tertúlies i els pactes de cervesetes al govern li va passar a Pablo Iglesias i, després d'això, tothom n'ha après molt. Tothom tret d'un grup de nouvinguts a Madrid, que, per la raó que sigui, creuen que remenen les cireres "de dins de l'M-30", com si aquest no fos un reservat massa excloent perquè ni tan sols hi hagin tret el nas. Això regeix per a la colla de la dreta i de l'esquerra.
Això de saltar de les tertúlies i els pactes de cervesetes al govern li va passar a Pablo Iglesias i, després d'això, tothom n'ha après molt
El més curiós de tot plegat és que, amoïnats com diuen que estan per l'auge de la ultradreta —la central i la del país propi—, no hagin fet gens ni mica de reflexió sobre la quota que pertoca a l'esquerra radical en aquesta oscil·lació radical del pèndol. Tota acció desencadena una reacció i les minories mai no poden arrossegar la majoria a un lloc on no vol ser. Això és el que ha fet el PSOE de Sánchez esdevenint una sucursal d'esquerra radical i posicionant-se on mai havien estat els socialistes. Han fet més pel creixement de les dretes extremes amb els seus escarafalls amb el control estatal de tot, amb la prohibició per bandera, amb la seva intolerància a l'hora de crear habitatges o de desocupar-los, amb el seu encongiment davant la corrupció perquè és la d'un poder que els afavoreix, amb la seva negativa a parlar de debò del volum de la immigració i la seva gestió, que no pas Abascal amb la seva laxitud i les quatre ximpleries copiades de Bardella que deixa anar de tant en tant.
"O s'inventa alguna cosa o ens n'anem a la merda", diu Gabriel. Tot està inventat. L'esquerra el que ha de fer és escoltar de debò el carrer, els barris, els treballadors i deixar-se de conxorxes de catifa o de mitjana de Mahou. I si el que els molesta o fa patir la teva parròquia no coincideix amb les teves premisses de disseny, doncs t'hi poses fulles i penses com fer front a les seves demandes sense vulnerar els principis d'igualtat i el respecte als drets fonamentals. Això és empipador, és clar, perquè no té una resposta fàcil, si no vols llançar-te al populisme que ara està en auge. El que de cap manera suma a l'esquerra més a l'esquerra —sigui independentista o no— és allunyar-se dels seus votants potencials i amorrar-se a la mamella del poder i conservar-lo a qualsevol preu, fins i tot al preu de portar les seves conviccions més enllà de la demanda dels teus votants.
Rufián només és una mostra més de la pèrdua del nord de certa esquerra que ronda els centres de poder madrilenys. Dic que els ronda perquè no els penetra. Els que continuen pensant que la veritat és en les seves premisses i que el poble menut, el que ha de ser el seu suport, ja s'adequarà al missatge o es conformarà amb les seves ocurrències. Rufián, aquest que veu una líder en Irene Montero. Els dels pactes i recosits amb finalitats electorals que obliden que, abans de la mixtificació fundacional de Podemos, l'esquerra radical pugnava per revalidar el mític deu per cent d'Anguita. Una pèrdua del nord que oblida que els castigadors, els televisius, els autoproclamats, no tenen mai res a fer si no és amb el suport de les velles organitzacions assentades en els territoris. Tots els que ho han intentat d'una altra manera s'han estavellat.
Aquí hem guanyat un madrileny més; Rufián ja està integrat del tot. Pichi, es el chulo que castiga. No se'ls acudeixi mirar d'endur-se'l de nou cap a casa. Li donarien el disgust del segle.