Fa temps que és ben visible un corrent ultranacionalista al si del moviment independentista, un corrent que es mostra amb tot el seu esplendor a les xarxes socials i que, majoritàriament, s’expressa amb una adhesió incondicional cap a una força política en permanent purga i refundació a imatge i semblança del maoisme.

A les festes de Gràcia van increpar l’alcaldessa Ada Colau que compareixia somrient al costat de Jordi Cuixart. La qüestió és que l’alcaldessa convida a fer el pregó a una persona que s’ha passat els darrers quaranta-quatre mesos empresonat per l’1 d’octubre. I els nostres ultres contribueixen al pregó posant-hi l’habitual crispació a la qual ens estan acostumant.

Ada Colau no és independentista. No ha enganyat ningú en aquest sentit. Tot i així va anar a votar l’1 d’octubre i va legitimar aquella jornada. Va sumar encara que es va implicar, des del punt de vista organitzatiu, entre poc i gens. Per no dir que si per ella hagués estat no s’hauria fet cap 1 d’octubre. Però finalment va votar i aquest gest va ser extraordinari aquell dia, d’un valor incalculable.

Els nostres ultres xiulen Colau perquè són ultres. No per ella. Xiulen Colau com arremeten contra Oriol Junqueras o tants altres, com blasmen Cuixart per abraçar el ministre Iceta. I si bé és cert que el gest pot arribar a ser angoixant, no és menys cert que enrabia tots els ultres, els d’aquí i els d’allí, enrabia tots els que veuen el món en blanc i negre.

La Catalunya ultranacionalista existeix i té i ha tingut una forta presència institucional, és profundament identitària, excloent i cerca la ‘nitidesa’ per singularitzar-se.

L’única infàmia que ha perpetrat Ada Colau és haver acceptat un pacte d’investidura amb la dreta xenòfoba per privar Ernest Maragall de l’alcaldia de Barcelona. I aquest és també, tot sigui dit amb el màxim respecte, un retret que es podria fer a Cuixart, que durant aquells dies va assistir a la maniobra de Colau impertèrrit. Ell, que s’ha significat per abraçar tots aquells que poden compartir lluites, va preferir callar que protestar davant el pacte que mantenia Colau a l’alcaldia gràcies als vots de la dreta extrema.

I on eren els nostres ultres quan tot així succeïa? Doncs senzillament no hi eren. Els seus referents eren lluny de l’alcaldia i preferien infinitament abans un pacte com el que es va perpetrar que un gran acord entre sobiranistes d’esquerres, uns autodeterministes i els altres independentistes. Els nostres ultres van protestar aquells dies, això sí, perquè la republicana Mireia Ingla aconseguia l’alcaldia a Sant Cugat del Vallès mentre callaven davant la investidura de Núria Marín a la Diputació de Barcelona.

Per quin motiu? És simple, els nostres ultres per damunt de tot són ultres, hereus d’una nacionalisme de dretes que no entén que Catalunya és una societat mestissa que només se’n sortirà sumant una majoria imparable i no fomentant una minoria sorollosa que ha fet de la confrontació caïnita la seva única raó de ser.