Realitat. 5 d’agost de 1939, un dels episodis més cruels de la repressió franquista. La Guerra Civil espanyola feia quatre mesos que havia acabat amb Franco com a vencedor. Tretze dones d’entre 18 i 29 anys eren afusellades a les tàpies del Cementiri de l'Est de Madrid ―l’actual Cementiri de l’Almudena―, víctimes del supremacisme que el Caudillo va implantar amb el franquisme. El motiu: ser “roges”.

L’objectiu de Franco: depurar i erradicar de soca-rel la societat amb pensament i idees d’esquerres, marxistes... Aixafar i enfonsar tot aquell que se li posés al davant ―així ho jurava als seus discursos―, i les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) eren al centre de la diana.

Amb l’entrada de les tropes franquistes a Madrid, les JSU van intentar reorganitzar-se clandestinament. Els seus dirigents i els del Partit Comunista d’Espanya (PCE) eren a l’exili. L’organització restava en mans dels militants de base. Els processos de depuració eren objecte del dia a dia arreu: a l’administració, a les empreses, a les universitats... Espies, infiltrats, delators, detencions, judicis sumaríssims i execucions sense pietat. Entre el 1939 i el 1945, unes 2.663 persones van ser executades al Cementiri de l'Est de Madrid.

Amb la detenció de José Pena, dirigent i secretari general del comitè provincial de les JSU, els franquistes van obtenir ―òbviament, a força de tortures de tota mena― el llistat amb els noms dels membres de l’organització i la declaració signada ―a la força― que ho avalava. Un dels torturadors franquistes va ser Roberto Conesa, policia infiltrat a les JSU i comissari de la Brigada Político-Social franquista ―degudament recompensat en temps de democràcia amb un alt càrrec a la Direcció General de la Policia―. D’aquesta manera, gairebé tota l'organització clandestina va caure i, entre elles, els noms de les Tretze Roses.

Les Tretze Roses van ser detingudes entre el maig i el juny de 1939, conduïdes, primer, a dependències policials on van ser reglamentàriament torturades i, després, ingressades a la presó de dones de Las Ventas, una presó dissenyada per acollir 450 internes i que, en aquell moment, n’amuntegava més de 4.000. Només tres de les Tretze Roses eren militants de les JSU.

El 29 de juliol de 1939, el comandant de la Guàrdia Civil Isaac Gabaldón era assassinat al costat de la seva filla i el seu xofer a Talavera de la Reina. El crim va ser atribuït a les JSU i a la presumpta xarxa comunista de suport, d’on, presumptament ―amb rotunditat, afirmaven els franquistes―, formaven part les Tretze Roses. Al consell de guerra celebrat cinc dies després, el 3 d’agost, van ser jutjats 57 membres de les JSU, 14 dels quals eren dones. Entre els acusats hi havia tres dels assassins de Gabaldón, la resta, detinguts abans de l’atemptat i acusats de reorganitzar les JSU i el PCE “en contra de l’ordre social i jurídic de la nova Espanya”. La sentència: condemnats per “adhesió a la rebel·lió” i pena de mort per a 56 dels 57. La rosa número 14, l'única que se’n va deslliurar.

A la matinada del 5 d’agost de 1939 s’afusellava a la majoria dels 56 encausats, entre ells, les Tretze Roses: “Apunten... ¡fuego!, ¡fuego!”. Després de la bateria de trets, silenci, però de sobte: “¿Es que a mí no me matan?”. La veu d’Ana López, Anita, qui no havia mort amb la primera remesa. Amb el tret de gràcia també es va apagar la seva veu.

Des de l’any 1988, una placa al lloc on van ser afusellades honra i homenatja les Tretze Roses, símbol de la lluita per la llibertat.

L’estat espanyol continua violant els drets humans i les polítiques de memòria són inexistents

Impunitat. La del franquisme, més que un fet, és una evidència. Els 500.000 morts que va provocar la guerra els va presidir la dictadura feixista més llarga d’Europa: 250.000 empresonats i 48.000 morts més. En l’actualitat, unes 114.000 persones continuen desaparegudes, un fet que reafirma el posicionament d’Amnistia Internacional. Amnistia Internacional considera l’estat espanyol com el país amb més fosses comunes del món després de Cambodja.

L’estat espanyol continua violant els drets humans i les polítiques de memòria són inexistents. La quimera del PSOE de voler treure Franco de la piràmide feixista, la confirmació del pur màrqueting polític. La llei de memòria de Zapatero, la imatge de l’anomalia democràtica que suposa gràcies a la complicitat dels partits del règim del 78, conjurats per ampliar l’amnèsia col·lectiva. La llei d'Amnistia, el condicionador per perpetuar la impunitat i actualitzar el franquisme, amb autors de crims contra lesa humanitat passejant per la Castellana amb honors, com Antonio González Pacheco, àlies Billy el Niño.

Ficció. Enganyar-nos dient que l’Estat practica polítiques de memòria centrades en la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició ―principis fonamentals de les Nacions Unides―. El dilluns passat, el dia del 80è aniversari de l’afusellament de les Tretze Roses, les piulades des del compte de Twitter oficial del PSOE eren a l’ordre del dia. El mateix president Pedro Sánchez, la vicepresidenta Carmen Calvo o el ministre Josep Borrell ―entre d’altres― ho recordaven amb un vídeo emotiu ―cap piulada en record a les files de PP i Ciutadans―.

L’actitud del PSOE envers la memòria històrica és d’una hipocresia greument preocupant. Els interessa “la memòria” quan és a cop de tuit o quan s’ha d’anar al camp de concentració de Mauthausen a fer-se la selfie ―si recorden la indigna la imatge de la ministra Dolores Delgado i l’enganxada amb la representant de la Generalitat de Catalunya―. Banalitzar la memòria no és un problema a les files socialistes. Que 80 anys després, milers i milers encara estiguin sota terra, tampoc. Que el ducat de Franco ja tingui relleu, un èxit a celebrar.

Mentre els familiars de víctimes i desapareguts tinguem veu i força per dir les veritats com a punys que rauen en aquest Estat decadent, ho direm. Mentre un dels genocides més grans de la història tingui cada dia flors fresques al seu mausoleu, ho direm. Mentre hi hagi persones que marxin d’aquest món sense saber on són els seus per la incapacitat i/o la manca de voluntat política, ho direm. I no descansarem fins a recuperar la dignitat d’aquells que van perdre la vida defensant el que més estimaven, la llibertat i la democràcia.

Les Tretze Roses formen i formaran part de la història d’aquest país, de la lluita del poble per la llibertat.