La sentència del Tribunal Suprem que avala l’exhumació del caudillo em va agafar fora del país. No vaig ser l’únic, poc va tardar el president Pedro Sánchez a reaccionar des de l’altra punta de món, des de la cimera de l’ONU: “... y con esto, se cierra un capítulo oscuro de la democràcia”. Quina barra!

Com pot dir això el president que té l’honor de presidir el segon país del món amb més desapareguts? Com té la indecència de voler passar pàgina amb milers de cunetes plenes de cadàvers i milers de fosses sense obrir? Com té la vergonya d’amagar que la sentència de mort del president Lluís Companys continua vigent, igual que la de centenars de milers més? Per què no explica la nul·litat del desplegament de la llei de memòria històrica espanyola per la manca de voluntat política del seu govern? Per què no reconeix que durant el seu mandat el govern espanyol no ha obert ni una fossa ni ha identificat cap víctima? Com pot ser que el franquista Antonio González Pacheco, àlies “Billy el Niño”, que té interposades 36 querelles per tortura, encara tingui vigents cinc medalles i la bonificació mensual de 50% a la seva pensió? I el més bàsic, per què un president que s’autoanomena “d’esquerres” abandona les polítiques de memòria i permet que persones d’aquest país marxin d’aquest món sense saber on són els seus familiars desapareguts?

El PSOE exerceix les mateixes polítiques neoliberals que la dreta espanyola més reaccionària. Pedro Sánchez imprimeix i comparteix el discurs de Vox, PP i Cs, des de l’amenaça d’un 155 fins a la nul·litat de les polítiques de memòria.

Però el que em sorprèn més és veure com algú compra aquest discurs, el discurs dels seus per damunt de la seva voluntat com a familiar de desaparegut; la política per davant la dignitat. Parlo de Miquel Iceta, el líder dels socialistes a Catalunya, el qual també va reaccionar a la sentència del Tribunal Suprem com “el final d’una anomalia històrica”, i no li falta raó. Però, ¿no és també una anomalia històrica, de concepció de la lògica humana, que passats 80 anys el seu govern, el del seu PSOE, avali la anomalia democràtica de no buscar i desenterrar els milers de desapareguts? I ho dic per coneixement de causa, perquè el senyor Iceta també és familiar de desaparegut, però ha decidit interposar la política per davant dels seus drets.

No podem fer gala que hem vençut el franquisme amb l’intent de treure el genocida del seu cau. Quan un país ha de recaure a la justícia per eliminar la victòria del feixisme és que alguna cosa no hem fet bé. Mai pot ser que el feixisme hagi de passar per un jutjat. El feixisme, simplement, no es debat, s’elimina.

Pedro Sánchez es va penjar la medalla davant l’ONU d’esborrar el franquisme, la mateixa organització internacional que ha denunciat l’Estat per perllongar-lo i perpetuar-lo. Les Nacions Unides, en dues ocasions, han emès informes contra l’estat espanyol per la vulneració dels principis fonamentals vinculats amb les polítiques de memòria: veritat, justícia reparació i garanties de no repetició.

No podem fer gala que hem vençut el franquisme amb l’intent de treure el genocida del seu cau

I tot just la setmana passada es complien 6 anys de la reunió que vam tenir amb el Grup de Desaparicions Forçades de l’ONU a Catalunya. Allà, en aquell hotel de Barcelona, també hi era l’amic Joan Pinyol, però en aquell moment encara no ens coneixíem. Poc temps després ho vam fer perquè ens uneix la mateixa causa, la lluita per la veritat i la justícia. Després de conèixer la sentència del Suprem, immediatament el vaig trucar:

Roger: ―Joan, quina vergonya això del PSOE!

Joan: ―Fum i més fum amb la rosa agafada en un puny!

Després vam tenir una llarga conversa i és per això que la volem compartir, perquè estem decidits a arribar fins al final. Paraules del Joan Pinyol, qui té l’avi enterrat al Valle:

La sentència del Suprem que dona llum verda a l’exhumació de la mòmia de la piràmide franquista és un capítol més del culebrot socialista que cerca a la desesperada una determinada simpatia electoral. Les intencions del govern de Pedro Sánchez per treure l’abella reina del rusc feixista són només una posada en escena afamada d’aplaudiments per part d’un electorat sensible a la memòria històrica, o dit d’altra manera, fum envasat en uns sobres que contenen el logotip de la rosa vermella agafada amb un puny. No hi busquem res més, prou pena fa.

Durant la meva lluita per treure l’avi Joan Colom del costat del seu botxí —que ja ha superat una dècada— he rebut, o bé el cop de porta més sonor del PP amb el seu pressupost 0€ a la memòria, una demanda humana que afecta milers de famílies a casa nostra; o bé la marejada constant per part d’un PSOE que té molts militants també a les cunetes però que es comporta inhumanament com un fosser despòtic més.

El PSOE amb aquesta actitud juga amb els sentiments dels familiars, amb el de les persones finades tràgicament per culpa d’aquella maleïda guerra i alhora és, també, un cop als baixos de la seva dignitat. Ho vaig patir l‘any 2010 quan María Teresa Fernández de la Vega, la vicepresidenta del govern Zapatero, em va permetre veure els ossaris oberts del Valle de Sus Caídos amb un equip de forenses. Era el 8 de setembre i vam testimoniar que hi havia caixes —com la que conté el meu avi Joan i que reposa a la cripta del Pilar— en un perfecte estat, fet que possibilita la seva identificació i exhumació. En altres zones, les filtracions d’aigua les han deixat en un estat de degradació lamentable. Tots ells traslladats al Valle a la força, amb nocturnitat i traïdoria i sense comunicar-ho mai a les respectives famílies. El 2011, abans que arribés l’amenaça del fantasma del PP, el PSOE es va ventilar el tema del Valle amb un informe d’una comissió d’experts que va determinar la impossibilitat d’identificar cap cos pel seu mal estat de conservació. I qui mentida passa, legislatura empeny! Així les va gastar amb nosaltres! En aquell informe del 2011 el PSOE ja apuntava la idea de treure el dictador del seu mausoleu. I tot va quedar en un no-res. Fum i més fum amb la rosa agafada en un puny.

Però és que un president socialista anterior les va gastar encara pitjor. L’any 1990, amb govern de Felipe González, els 502 cossos dels republicans que el 21 de juliol de 1965 la Dictadura havia profanat al cementiri de Lleida —entre ells el meu avi— i que van ser inhumats en secret al Valle de Sus Caídos, van tornar a ser profanats, remoguts i portats a la cripta del Pilar de la mateixa basílica de Franco, sense notificar-ho tampoc a les famílies. Sabien a qui profanaven i el nom de les famílies que hi havia al darrere, però en lloc de solucionar el greuge van perpetuar les males pràctiques de la Dictadura. El franquisme se’ns està fent molt llarg.

Amb Pedro Sánchez tornem a patir un acte més d’aquesta pantomima. Ens vol fer creure que cal treure el dictador de la seva tomba venerada perquè l’Espanya de la “Una, Grande y Libre” pugui mirar al futur i deixi de retre honors a qui va fer vessar tanta sang innocent, com si fos un imperatiu en favor de la democràcia i de la normalitat anhelada; com si fos un deure de justícia cap a un passat dèspota i convuls. Però el PSOE aplica una fórmula realment surrealista: concedir l’exhumació del cos d’un avi que reposa al Valle a l’única família que no el vol, la de Franco i, alhora, menystenir les famílies que fa anys que reclamem els nostres i que sí que volem recuperar-los. Per als familiars de víctimes un no oficial i per als Franco tots els miraments per poder endur-se el cos del genocida. El món al revés i la justícia cap per avall. La gran Espanya!

La recent sentència del Suprem sembla que pot ser definitiva. Però no sé si compten amb l’oposició de la comunitat benedictina que encapçala el prior Santiago Cantera, candidat de la Falange en uns comicis anteriors i un eficient servidor del déu que tenen sota la llosa de l’altar major. Tenim un precedent perillós quan es tracta de treure cossos del Valle, el prior sempre hi posa tots els bastons a les rodes possibles. L’any 2016, un jutjat de El Escorial va sentenciar l’exhumació dels germans aragonesos Lapeña. Una sentència ferma, sota l’empara de la llei, però, tres anys després, els cossos encara continuen allà, una altra vergonya sumaríssima.

Han interessat mai els Joans Coloms al PSOE? Si tan sensibles ens volen fer creure que són per a la memòria històrica, per què se’ls ha menystingut? Per què no eren sinònims de rèdit electoral?

La sentència del Suprem és ferma, com també és ferma la nostra lluita per la dignitat de les persones que van ser una moneda de canvi tristíssima enmig d’una dictadura despòtica i d’una transició de pa sucat amb mentida.

Joan Pinyol i Roger Heredia, units per vèncer el feixisme i per fer tornar a casa els nostres familiars.