Primer, malgrat tot, he de felicitar les setanta-set valentes i valents que han estat escollits com a membres electes del secretariat nacional de l’ANC. Sort, encerts i algunes recomanacions. La primera: sigueu empàtics i no permeteu que es discrimini a ningú per les seves idees, forma de pensar o militància. Teniu una oportunitat, potser la darrera, de redreçar una ANC cada dia més instrumentalitzada per una formació política molt concreta; una ANC en què l’essència inclogui la pluralitat, la cohesió i la transversalitat, imprescindibles per tornar a reconnectar amb una majoria de la societat catalana.

Treballeu per recuperar aquella ANC que tant enyorem, la de la Carme Forcadell, la que il·lusionava, la que no discriminava a ningú per les seves idees o pensament polític i que ho feia amb l’únic objectiu de sumar, ser més i fer posar les urnes.

La paraula unitat ha esdevingut una arma llancívola, una mena de garrot en mans dels més partidistes per arremetre contra tota estratègia que no sigui electoralista

L’ANC perd terreny i pes cada dia, camí de la residualitat, per una deriva partidista i per una radicalització estèril. Necessitem tornar a una ANC capaç de crear un relat i un lideratge inclusius, propera a la realitat del país i a la ciutadania i que sigui capaç de tenir incidència a l’agenda política i a la unitat estratègica de l’independentisme. No pas fugir endavant com ens voldrà empènyer —en cas d’arribar-hi— la delegada de Joan Canadell.

I, el més important, aneu amb compte amb aquells que més pronuncien la paraula unitat, ja que són els que més hi treballen en contra. Us ho dic per experiència. La paraula unitat ha esdevingut una arma llancívola, una mena de garrot en mans dels més partidistes per arremetre contra tota estratègia que no sigui electoralista.

L’ANC no pot seguir sent una corretja de transmissió de Junts per Catalunya o de Primàries. És inadmissible. Ens fa petits, ens fa sectaris, ens fa partidistes. És la praxi d’aquells que volen una ANC desdibuixada i excloent. L’ANC no pot seguir promocionant personatges que només destaquen per la seva crispació a les xarxes, pels seus insults i que antany eren entusiastes defensors del felipisme, del PSOE, de la corrupció i dels GAL.

Ens cal, precisament, tot el contrari. Aïllar aquesta mena de gent sense escrúpols que per grans arguments tenen l’insult i la desqualificació sistemàtiques, aquest és el seu modus operandi. I no pot ser. Només ens portarà problemes i accentuarà l’extremisme i la gesticulació, i convertirà l’ANC en un terreny de disputa entre els hereus de dues sensibilitats que competeixen en gesticulació, virulència i purisme: els de Reagrupament de Carretero (formació que es va integrar a CDC) i l’extinta Solidaritat de López Tena. Anem per aquí i tot plegat amenaça d’anar de mal en pitjor.

És cert que, fins demà dijous, no se sabran els resultats definitius. Ara bé, tot fa pensar que res canviarà si no és a pitjor. Aquestes eleccions al secretariat han estat una veritable cacera de bruixes. I ho dic consternat. És del tot incomprensible que s’informi tard i malament de l’assetjament perpetrat per grups de socis que militen a una formació política que, enarborant la lluita contra el partidisme, han fet de la caça i captura contra els militants republicans la seva fòbia i raó de ser. És penós, és propi de gent que ha perdut el nord. És la fe dels conversos. I que la resposta de la Junta Electoral arribi onze dies després i amb les eleccions ja finalitzades és de traca i mocador.

Ja em va semblar estrany que no acceptessin la candidatura de l’Elisenda Romeu, qui havia estat presidenta de la comissió de mobilitat de l’ANC i havia capitanejat les mobilitzacions més importants d’aquest país. Exclosa per presentar la candidatura “fora de termini”. De res van servir les seves al·legacions per un problema de connexió a la xarxa. Però el que encara és més flagrant és el cas de l’Eduard Cabús, exclòs tres hores abans de l’inici de les votacions i en ple debat electoral amb els socis. Se l’acusa de fer campanya electoral perquè en una resposta d’un tuit que va fer amb un altre candidat li diuen que no li podia respondre, que això és fer campanya. En canvi, hem vist com, amb tot el desvergonyiment, el reagrupat Canadell —un home completament identificat amb una força política nacionalista i visceralment contrari a una de republicana— ha fet campanya en obert per Montse Soler, la seva tapadora, la seva candidata, aprofitant la seva notorietat mediàtica. En res ha quedat a la vista de la junta els retuits de la mateixa Soler a les xarxes fent promoció de la seva candidatura. Quan es confon el concepte d’informació amb el de publicitat, la imparcialitat és accessòria.

Podem anar de mal en pitjor. Canadell, home que confessa les seves aspiracions polítiques de la mà de Junts (sempre acabem al mateix punt), exerciria el lideratge de l’ANC per control remot, degradant encara més l’entitat.

En res també han quedat les al·legacions de l’Eduard Cabús, així com la impugnació presentada per ell mateix contra la candidatura de Soler pels fets exposats, una hora abans de l’inici de les votacions. Tanmateix la junta electoral n’ha fet cas omís i no li respon fins a tretze hores després, ja amb les votacions en marxa. La bestiesa arriba quan es rebutja la impugnació de la candidatura de la pupil·la de Joan Canadell, adduint que la impugnació s’havia presentat en el moment en que ja hi havia les votacions en marxa —fet totalment fals— i que no es podien conculcar els drets dels electors eliminant la seva candidatura.

Agraeixo el gest de la presidenta Elisenda Paluzie, ni que sigui amb retard, reclamant ajustar la normativa per la qual s’ha exclòs candidats. Ens calen més fets i menys paraules i que això mai més es torni a repetir.

Cal tornar a construir una ANC forta, inclusiva, transversal, mobilitzadora i musculada. I que alhora ajudi a construir una majoria social homogènia i imbatible, sense la qual res no serà possible.

Res non verba, ANC.