L’inici de la “taula de diàleg” ―titllada d’heretgia en un primer moment― entre els presidents Sánchez i Torra acabava amb un document que aborda qüestions rellevants tot i que n’ignora d’altres. “Agenda para el reencuentro”. Quaranta-quatre punts resultat d'acoblar les reivindicacions que Catalunya ha exigit a l’Estat en tota mena d’àmbits. En particular un que no deixa de ser un test democràtic davant la dictadura criminal que va colpejar la Península. El compromís per recuperar la memòria: “El Gobierno de España tiene un firme compromiso con la memoria democrática”. Un aspecte que no és menor i que durant molts anys només ha tingut Joan Tardà i els republicans, almenys a Madrid, tirant del carro mentre l’esquerra espanyola arrossegava els peus.
El compromís de l’Estat a recuperar la memòria fa 40 anys que és inexistent, paper mullat. Ni Felipe González, ni Zapatero, teòricament progressistes i d’esquerres(almenys el darrer), no van moure un dit. Tampoc Rajoy, qui considerava que això de la memòria no interessava ningú. O pitjor. I amb la dreta catalana xiulant, en el millor dels casos.
La vergonya democràtica més gran d’Europa s’evidencia amb un país on encara resten desaparegudes una xifra indeterminada que podria arribar a les 140.000 ànimes. Cunetes farcides de restes humanes i amnèsia col·lectiva fruit de la victòria franquista. Oblit.
El pacte entre el PSOE i Unidas Podemos semblava que naixia carregat de bones intencions i amb una esmena a la totalitat a l’anterior desacord, d’aquell PSOE que suplicava una abstenció o acord amb la dreta reaccionària. Després que l’exhumació del caudillo es convertís en un funeral d’Estat, el principal acte de campanya del PSOE, ara més promeses: implementar un programa d’exhumacions de les fosses; creació d’un banc d’ADN nacional; retirada de la simbologia d’espais públics o l’anul·lació de les sentències sumaríssimes. Curiosament, tot el que proposen ja fa anys que s’hi treballa des de Catalunya amb sensibilitat i rigor. Sempre que aquestes competències han estat a l’entorn dels republicans s’ha avançat. Des de la creació del Memorial Democràtic el 2007. I sobretot, des del treball i compromís dels consellers Raül Romeva, Carles Mundó i, ara, amb el treball de la consellera de Justícia, Ester Capella. Republicanisme en estat pur. Persones al servei del país, de la justícia i la reparació davant la llarga nit del franquisme.
A l’Estat no li calen noves estructures per combatre la desmemòria quan ell mateix ha estat el principal garant per promoure-la
Pedro Sánchez sembla haver oblidat el que va prometre en directe durant el debat electoral: la dissolució de la Fundación Francisco Franco o l’exhumació dels més de 33.000 cossos que encara queden al Valle de los Caídos al costat del dictador Primo de Rivera. La fortalesa d’una democràcia també es mesura per la capacitat de gestionar les peticions de les víctimes, independentment de valoracions polítiques o d’afiliació. Garantir el dret a la veritat i a la justícia sobre uns fets per més dolorosos que aquests siguin. La democràcia va d’això. Aquest hauria de ser un repte per a l’esquerra espanyola, de qualitat democràtica, davant tanta deixadesa i negligència.
L'incompliment sistemàtic i reiterat a la veritat i la vulneració endèmica dels drets de les víctimes del franquisme va portar els relators de les Nacions Unides a visitar l’estat espanyol l’any 2013 i 2014. La importància que ara es dona a la figura del relator i la poca que s'hi va donar durant el govern d’Artur Mas. La rellevància que ara es dona a un mediador (fins i tot com a condició a un diàleg que no ha de tenir condicions) i la poca que s'hi va donar quan els relators especials de les Nacions Unides Jasminka Dzumhur, Ariel Dulitzky i Pablo de Greiff van constatar que la memòria era selectiva i accessòria, també a Catalunya.
Informes demolidors de les Nacions Unides vers l’estat espanyol remarcant l’obligació d’atendre els drets de les víctimes i llurs familiars i posar fi al patiment després de 80 anys. Recomanacions de l’ONU fonamentades en els drets humans... No en van fer ni cas.
Ara el PSOE anuncia la voluntat per modificar el Codi Penal. No pas per modificar el delicte de sedició o rebel·lió, sinó per incloure el delicte d’apologia del franquisme. Un posicionament que pot generar certa controvèrsia, no per la necessitat, sinó per la interpretació que en poden fer certes oligarquies del poder per utilitzar-lo, també, per perseguir certes actituds o moviments. L’apologia a Franco serà delicte quan mai s’ha jutjat la desaparició de gairebé 140.000 persones. És, si més no, estrany o difícil de comprendre.
Els estats del món estan, en general ―no tant els governs― controlats pel que anomenem col·loquialment sotogoverno: l’alt funcionariat, els tribunals... en definitiva, tots els ressorts de poder que estan menys controlats democràticament, una casta que en el cas espanyol ha parasitat les estructures de l’Estat davant una esquerra dòcil, incapaç d’enfrontar-s’hi. Què podria passar en el cas de pretendre crear una nova figura del delicte d’odi per protegir les minories vulnerables? Doncs que aquest sotogoverno podria utilitzar aquesta figura per beneficiar altres col·lectius o criminalitzar-los. Per exemple, el marc legal que es va crear a Alemanya per perseguir l’extrema dreta, després, també es va fer servir per il·legalitzar el partit comunista. Per tant, quan tu dones poder a l’Estat per protegir-se, l’Estat també el pot acabar fent servir per protegir-se contra tu mateix. En tenim un cas flagrant: la utilització de l’acusació popular per l’extrema dreta. Primer, va ser Manos Limpias. Després, succedanis. Ara, Vox.
Al franquisme se li ha d’exigir responsabilitats. O en defecte, veiem com el neofranquisme irromp a cara descoberta. Perquè se sap impune. Endavant amb la modificació del Codi Penal per incloure el delicte d’apologia al franquisme. Però atents que no ens donin gat per llebre. A l’Estat no li calen noves estructures per combatre la desmemòria quan ell mateix ha estat el principal garant per promoure-la. Senzillament replicar el que ja funciona, el que ja fa anys que es fa a Catalunya, al País Basc, a Navarra, a les Illes o al País Valencià. Escoltar i dialogar amb les entitats memorialistes i amb aquells que mai han perdut l’esperança que algun dia es pugui fer justícia. Escoltar la gent i les seves reivindicacions. Més sinceritat i menys relators.