Sovint, tendim a opinar sobre temes més generalistes i oblidem els detalls que afecten, també, el territori. L’agost és per antonomàsia un mes inhàbil administrativament, temps de vacances, descans –els que poden prendre-se'l–, família i de gaudir de llocs o indrets on el dia a dia et priva de passar-hi més temps. En el meu cas, gaudir del poble on vaig néixer i créixer, i d’on sempre seré. Lluny en la distància, a prop en el cor.
La ferida del fatídic i destructiu incendi que va afectar les comarques de la Ribera d’Ebre, les Garrigues i el Segrià del passat 26 de juny va estroncar l’esforç i la il·lusió de milers de persones. Dones i homes que estimen la terra, el territori i els fruits que dona. Passió per viure amb el treball de la terra i tirar endavant projectes que et permetin prosperar. Viure en un entorn i d’una manera que acaricia els costums i les tradicions que han anat passant de pares a fills. Rebrotar o morir. Decidir quin futur volem i podem tenir sense rendir-nos, sense acotxar el cap, sempre endavant.
Aquestes intenses setmanes, he tingut la sort de compartir-les amb un grup de persones formidables, que s’estimen les Terres de l’Ebre per damunt de tot. Rebrotem és la plataforma que va néixer tot just quan el foc encara cremava de manera descontrolada. Un projecte que vol ajudar a rebrotar la terra i la il·lusió dels afectats. La solidaritat de la gent, voluntaris, afectats o, simplement, persones al servei de persones. Ajudar-nos, estimar-nos, recuperar-nos del fort sotrac. Valentes i valents, gent de les Terres de l’Ebre, però també del Maresme, del Lluçanès, del Baix Camp... d’arreu! Gent compromesa amb el territori i que ha decidit aparcar la seva vida per ajudar a revertir aquesta greu situació. La solidaritat entre els pobles, la capacitat humana d’ajudar al més desfavorit, de sortir-nos-en.
El compromís dels alcaldes i alcaldesses dels pobles afectats és innegable! Al peu del canó des del primer moment i eixordador és el seu treball, compromís i dignitat. Representants públics que a hores d’ara continuen i continuaran arremangats per fer l’impossible i recuperar el que el foc ha destruït. No serà fàcil, amb un sector primari en evident regressió, tal com la mateixa demografia, uns boscos estressats, víctimes del canvi climàtic i un model d’agricultura i ramaderia que necessita un gir per complet.
El poble i les institucions arremangades, sumant sinergies, en el mateix rumb i direcció. La política i el país va d’això. Lluny d’aquest exemple de lluita –al món hi ha d’haver lloc per tothom–, la desgràcia a la Ribera d’Ebre no només ha arribat amb l’incendi. El 17 de juliol de 2019 serà recordat pels nostres fills i nets. El dia que, teòricament, caducava una llicència ambiental per construir un altre macroabocador de residus industrials a la comarca, el de Les Valls, a la població de Riba-roja d’Ebre (Ribera d’Ebre), doncs no va passar això. Tot estava “lligat i ben lligat”.
L’activista ebrenc, Àlex de la Guia, un dels impulsors de Generació #LoRiuÉsVida ho deia ben clar: “Les Terres de l'Ebre generen el 5% dels residus industrials de Catalunya i tenen dos abocadors industrials (a Tivissa i a Mas de Barberans) mentre que el Camp de Tarragona genera el doble de residus i té la meitat d’abocadors: Això és equilibri territorial?”. Tampoc ha servit de res “la paraula” del mateix president Quim Torra o del conseller de Territori i Sostenibilitat Damià Calvet per aturar-ho.
Mentre ens quedi un bri de força lluitarem per revertir-ho, lluitarem per continuar el que els avis ens han ensenyat, a estimar i cuidar la terra, però, sobretot, a poder mirar els ulls dels nostres fills amb dignitat
La Ribera d’Ebre és d’una riquesa natural i d’un entorn paisatgístic formidable i no es mereix l’enèsim greuge pel capritx d’alguns. Travessada pel riu Ebre, la comarca té una idiosincràsia diferent a les comarques veïnes –el Priorat, la Terra Alta, el Segrià i les Garrigues–, l’equilibri entre el teixit industrial i el sector primari, però amb el greuge descontrolat de ser una comarca greument afectada pel negoci de la brossa, encara que tingui municipis que són capdavanters en reciclatge al país.
Si tiren una mica enrere recordaran les polítiques neoliberals dels Pujol i l’antiga CiU amb el negoci dels abocadors, la més sonada, la construcció de l’abocador de Vacamorta, a Cruïlles (Baix Empordà). El 2014, aquest abocador va ser sentenciat com a il·legal pel Tribunal Suprem. Ara obliga la Generalitat a buidar, netejar i reparar la zona amb una operació que podria sobrepassar els 150 milions d'euros. No hi ha precedents a l’Estat d’una operació d’aquesta magnitud. Per que se'n facin una idea, la neteja del desastre mediambiental d’Aznalcóllar va costar uns 90 milions d'euros. I quin serà el destí de la brossa que s’ha d’extreure de Vacamorta? La primera opció, traslladar-la a l’altra punta de Catalunya, a més de 300 quilòmetres, al flamant macroabocador de residus industrials de Les Valls de Riba-roja d’Ebre.
El trasllat de la porqueria a l’Ebre ha estat un esport habitual de l’antiga CiU. La Ribera d’Ebre ja acull un altre macroabocador industrial, el de Tivissa, amb 24 hectàrees, 3 milions de m3 de capacitat i amb una proposta d’ampliació –de moment en tràmit– que vol quadruplicar la seva capacitat i que pot superar el de Riba-roja d’Ebre, actualment, el més gran de Catalunya. El nou casino de la brossa de Les Valls té una capacitat de 6,8 milions de m3 i ocupa 34 hectàrees, amb 20 anys de funcionament previstos i 30 més de control.
Les manifestacions al territori per frenar el projecte han estat constants, però la pilleria política encara ho ha estat més. Alguns intenten fer rebrotar la terra, altres pensen amb la merda com a projecte sostenible i el model de futur per a la Ribera d’Ebre.
Ja ho veuen, la incomprensible i incompatible realitat. La majoria aposta per un futur per a la comarca amb un model de desenvolupament econòmic i social basat en el turisme de qualitat, amb l’aprofitament dels seus actius històrics, patrimonials i naturals, i amb un sector primari i agroalimentari que posi en valor els productes i la seva gran qualitat. Per altra banda, una ínfima minoria aposta per continuar amb el negoci de la brossa, de continuar essent els deixebles d’un model i una política que fa dècades que hauria d’estar enterrada.
Mentre ens quedi un bri de força lluitarem per revertir-ho, lluitarem per continuar el que els avis ens han ensenyat, a estimar i cuidar la terra, però, sobretot, a poder mirar als ulls dels nostres fills amb dignitat.
#RiberaDigna