Avui comença el període de votacions per escollir el nou secretariat nacional de l’ANC. Jo no hi podré ser, me n’han exclòs. Fa dies que estava en marxa una campanya per fer-me’n fora. Soc militant independentista, republicà, i avui aquesta condició és perseguida a la nostra estimada entitat; perseguida per un grup que, enarborant la lluita contra el partidisme, ha fet de la caça i captura contra els militants republicans la seva fòbia i raó de ser. I curiosament, o no, aquest grup està directament vinculat a una força política concreta i n’és corretja de transmissió. Sovint un mateix no es veu el gep, ni se’l vol veure. No cal dir quina és aquesta formació política que en un temps rècord ha mutat de sigles repetidament, fugint de la corrupció. Tots ho sabem. No és nou. Amb la marxa de Carme Forcadell van assaltar la presidència de l’entitat i des d’aleshores no s’ha deixat d’accentuar el biaix.
Assenyalar i perseguir per la forma de pensar, per les idees o la militància va ser habitual a la història negra més recent d’aquest país. A casa ho sabem de ben cert, no només amb la pèrdua del besavi que va lluitar fins al final a l’Ebre en defensa de la democràcia, la República i Catalunya, sinó també amb posterioritat durant la postguerra i el franquisme. Diuen que volen “salvar l’ANC”, quina farsa, quina hipocresia! Mercenaris que només la volen purgar i liquidar tots els desafectes al partit més mutant de la història del país. No m’oblido de l’afany de protagonisme d’aquells que en algun moment van tenir capacitat de formar part i decidir el futur de l’entitat i que ara resten afamats d’espai i notorietat. A la vida has de saber ser-hi i sortir-ne quan toca, perquè en cas contrari, la demagògia i el caciquisme et converteixen en un pobre d’esperit.
Aquests anys, al secretariat de l’ANC, he tastat com se les gasten els de la ‘unitat’ i he patit el seu sectarisme. Els que més pronuncien la paraula ‘unitat’ són els que més hi treballen en contra, la destrossen en absència de cap projecte polític i estratègia plausible. Viuen odiant més als republicans que no pas a l’estat repressor. Viuen per mantenir l’hegemonia i el control de les entitats i institucions. Tirant de gesticulació i fum, assenyalen i persegueixen indiscriminadament a tot aquell que fa olor de republicanisme. Velles praxis que recorden la naftalina. Només cal fer una repassada a les xarxes socials per veure fins a quin punt hi ha un corrent que viu en la crispació, la intoxicació, l’insult i la desqualificació permanent. I a algun d’aquests, autèntic talibà de la xarxa, l’ANC l’ha promocionat, a ell (espècimen convers a l’independentisme) i als seus insults, funest personatge que després (premiat per la seva agressivitat al límit de la demència) va anar a les llistes d’un partit molt concret. Que trist que l’ANC promocioni exaltats que, entre d’altres, han fet de l’insult directe al pres amb més anys de condemna la seva senya d’identitat. D’acòlit del PSOE dels GAL a oracle de l’independentisme. Que trist, presidenta!
El futur de l’ANC és clau per al país. Fem que sigui plural, democràtica, transversal, cohesionadora, representativa i el bri d’esperança que ens torni a connectar amb un ampli espai que anhela la llibertat i l’emancipació nacional
No els amagaré la profunda tristor que em genera ésser vetat per ser votat, ipso facto. Han anat contra mi, sense manies, i no han parat fins que m’han impedit la condició d’elegible. És la praxi d’aquells que volen una ANC petita, desdibuixada i excloent. Pocs i purs, gregaris, que han fet de la confrontació caïnita (l’única que plantegen) l’única raó de ser.
De nosaltres depèn fer una ANC forta, inclusiva, transversal, mobilitzadora i musculada, que faci possible el desbordament democràtic dels carrers i places d’arreu del país; a partir de l’acumulació de forces que ens faci imparables i que faci irreversible la independència. Aquella ANC tan enyorada de la Carme Forcadell, que il·lusionava, que no discriminava ningú per les seves idees o pensament polític i amb l’únic objectiu de sumar, ser més i fer posar les urnes —decisió que la va sentenciar a ulls del partit del règim—. Aquella ANC que sabia pressionar els partits quan tocava, que no confonia l’enemic, que respectava la pluralitat i també sabia cosir i teixir sensibilitats entre els actors i els agents socials del país per fer del moviment independentista la casa de tots. Com enyoro aquella ANC, la que sabia llegir i ajudar una societat que entengui que som aquí fer un país millor, més just i net de corruptes que arrosseguen l’estelada pel fang.
Cal mirar endavant i no repetir errors del passat, com demanar clarament el vot per una formació política (desembre del 2017) o recentment finançant Primàries. O superar la incapacitat de teixir relacions de confiança per establir vies de diàleg amb els partits (no només amb algun) i entitats i no caure en la incoherència de demanar la unilateralitat a altri quan a casa l’únic gest unilateral que has fet és demanar el vot per un partit o finançar-ne un altre.
Exercir un nou lideratge que inclogui enfrontar-se a les revoltes internes, que cohesioni, que defensi els companys quan són víctimes de linxaments per part de partits o algun responsable institucional que s’ha distingit per crear el dissens (des de Lledoners fins a la nostra mateixa entitat que ha potinejat a conveniència). Una ANC que generi consensos i cohesió en el si de la pròpia entitat, que sigui capaç de crear un relat i un lideratge inclusiu, proper a la realitat del país i a la ciutadania, i que sigui capaç de tenir incidència a l’agenda política i a la unitat estratègica de l’independentisme.
El futur de l’ANC és clau per al país. Fem que sigui plural, democràtica, transversal, cohesionadora, representativa i el bri d’esperança que ens torni a connectar amb un ampli espai que anhela la llibertat i l’emancipació nacional. Jo ho seguiré intentant, ara des de la base. Una abraçada a tota la bona gent.
Visca la democràcia, visca el poble sobirà, visca la República Catalana!