Aquells que es pensaven que mai els arribaria l’hora de mirar-se al mirall, aquells que confiaven en la toga i la massa d’un exèrcit de tribunals, jutges i fiscals al seu servei per a evitar-ho, ara han d’acceptar el reflex del fracàs. L’hora de veure el que el carceller Llarena va impedir al Parlament de Catalunya; l’hora d’aquells teòrics demòcrates que han volgut escorar-se amb la justícia per donar porta a un problema purament polític; l’hora en què el fracàs de l’Estat ha impactat al cor de la democràcia espanyola, la constitució de les Corts Generals amb presos polítics com a electes.

El resultat de les eleccions espanyoles del 28 d’abril a Catalunya ha permès que el cap de llista més votat al Congrés, Oriol Junqueras, el cap de llista més votat al Senat, Raül Romeva, així com Josep Rull, Jordi Turull i Jordi Sànchez entrin a les cambres, i no precisament per la porta gran. Mantindrem durant anys a la retina l’eixordadora dignitat del moment històric en què els electes independentistes acataven la Constitució amb fórmules on manifestaven els seus valors republicans, independentistes compromesos i posant en valor el poble de Catalunya i el mandat de l’1 d’octubre, amb la condició de presos polítics entre el “soroll de tambors” de la bancada de Vox. La nova condició que els atorga ser diputats i senador electes comporta la immunitat i la inviolabilitat parlamentària, fet que evidencia l’errònia decisió del Tribunal Suprem en no suspendre el judici contra el procés mitjançant l’aprovació del suplicatori i deixar en llibertat els encausats.

M’agradaria preguntar a aquells que encara consideren la democràcia espanyola com a plena i cent per cent homologable, el fet que l’Estat vulgui amagar la vulneració de drets fonamentals i la intromissió, evident, del poder judicial sobre el legislatiu. Aquests dies hem estat testimonis del ridícul internacional i l’aberració democràtica sense precedents ―o si, durant la dictadura franquista― que suposa vulnerar i alterar el lliure desenvolupament de la tasca dels mitjans de comunicació, restringint el seu accés i impedint que diputats electes siguin entrevistats o enregistrats, vulnerant així els seus drets fonamentals. Com també la incongruència que suposa veure a quatre diputats i un senador empresonats sense sentència ferma, arribant al Congrés i Senat amb custòdia policial i amb la vulneració del dret a realitzar amb normalitat l’activitat parlamentària.

Tot això respon a voler amagar la realitat; voler donar la imatge de normalitat; utilitzar vehicles policials sense logotip i agents de paisà per amagar l’impossible, encara que vagin sense manilles: la continuïtat del règim del 78. L’Estat prefereix sobrepassar els límits que han garantit els pilars de la democràcia ―o això ens han fet creure fins ara― per reprimir, empresonar i silenciar la veu dels presos, la veu d’un poble. La imatge del règim del 78 cada vegada més allunyada de les democràcies europees. La crisi d’un sistema al qual aviat li arribarà el final.

Fem que els vots dels catalans ens apropin a la llibertat!

Que algú m’expliqui si coneix alguna democràcia on s’acceptaria com a racional i legítim ―i no com una vulneració democràtica― que Javier Ortega-Smith, que l’advocat de l’acusació popular de Vox al judici del procés, ahir ocupés el seu escó com a diputat de la formació d’extrema dreta i a pocs metres dels diputats independentistes contra qui ell mateix exerceix l’acusació. Presos polítics víctimes d’una presó preventiva injustificada i que avui s’hauran de tornar a seure a la banqueta dels acusats, ara amb la condició de diputats i senador.

Ara la pilota està a la teulada de les meses, amb la majoria del PSOE i Podemos a la del Congrés i amb majoria absoluta del PSOE a la del Senat. Com a benvinguda, la patata calenta que els ha passat el Tribunal Suprem i que espera resposta. A ells els toca decidir si accepten la intromissió del poder judicial sobre el poder legislatiu, ergo, suspendre els cinc electes independentistes ―mitjançant l’article 22.1 de la cambra i que no compleix tots els requisits per a poder aplicar la suspensió― o apostar perquè s’imposi la legalitat i la democràcia. Una nova etapa on veurem si el remei és la política o, per altra, la continuïtat del vist fins ara, les decisions judicials com a excusa i solució.

Saber si veurem un PSOE disposat a afrontar de cara un problema polític i les seves conseqüències ―amb els quatre anys al davant― i quin serà el paper de Podemos. Gerardo Pisarello ―membre de la mesa del Congrés― ja ha manifestat que aposta per garantir els drets dels diputats i respectar l’autonomia i els estatuts dels parlamentaris. Decisions que faran veure cap a on vira el govern Sánchez i si és capaç de permetre l’alteració de les majories parlamentàries amb la suspensió dels diputats independentistes, fet que li donaria la majoria parlamentària suficient per a governar sense el suport dels partits independentistes.

Incògnites que aviat es resoldran, segurament, no abans dels comicis electorals que tenim el proper diumenge 26 de maig ―i no descarto que la patata calenta torni al Tribunal Suprem i sigui aquest qui resolgui definitivament―. Unes eleccions municipals i europees que han de reforçar l’independentisme i que han de servir per a no acceptar la normalitat política en un context d’extrema excepcionalitat i on la vulneració de drets és flagrant.

Els vots dels catalans han donat veu als presos polítics a les Corts. Ara podem fer que la veu dels presos polítics també arribi a Europa. Ara és el moment que l’independentisme s’imposi, majoritàriament, arreu dels pobles i ciutats del país. L’hora que la capital de Catalunya torni a ser independentista i republicana. L’últim alcalde republicà, Hilari Salvadó d’Esquerra Republicana, va haver de marxar a l’exili l’any 1939 per culpa de les armes dels franquistes. Fem que els vots dels catalans ens apropin a la llibertat!