Sigui benvinguda l’enèsima refundació de Convergència Democràtica, que capitaneja amb mà de ferro Waterloo. A veure si, finalment, endrecen el seu desori i s’obliden d’enredar el conjunt de l’independentisme. Els convergents han mutat de sigles a velocitat de creuer, sovint a salt de mata, fugint de la corrupció, intentant enterrar els actius tòxics en successives sigles. Que aquesta sigui la definitiva i els permeti fer net, ens deixaria a tots més descansats.

Probablement, per això, l’acta fundacional de la nova refundació entoma la corrupció i les males pràctiques administratives. Ara bé, això significa predicar amb l’exemple i emprendre un camí d’una ètica escrupolosa. En defecte, qui presum, fa fum. Perquè només cal atendre el darrer informe de la Sindicatura de Comptes per constatar la vigència d’aquesta praxi. I la maniobra matussera de convertir uns trapis, pel cap baix, en mala pràctica administrativa, ni ajuda ni és edificant.

Però el pitjor no és pas aquest cas concret, reconvertit pel món (post) convergent en patriotisme, el pitjor és comprovar com es tornen a tapar les vergonyes a les institucions, a gran escala. El que està passant a la Diputació de Barcelona, socialistes i (post) convergents, no és anecdòtic. És el símptoma que la corrupció hi viu enquistada. En plena batussa intestina del món (post) convergent, amb un lideratge que accentua el messianisme fins al paroxisme, amb les diferents faccions de Junts estomacant-se, apareixien tots junts per refermar la lluna de mel a la Diputació de Barcelona. És una operació descarada per mantenir l’statu quo, que ens retorna a la Catalunya dual, per avortar la substitució de les hegemonies polítiques a la regió metropolitana.

Junts confirmava que el PSC no ha de patir per res, que compten amb el seu silenci, que tenen i tindran la presidència mentre d’ells depengui. Junts calla davant les presumptes corrupteles que afecten la presidenta de la Diputació, com han fet des de l’inici de la legislatura, sigui quan es distribueixen els recursos a discreció o quan es tracta de tapar-se mútuament les vergonyes.

És clar que Junts necessita callar. No estan en condicions d’assenyalar ningú. Justament perquè el seu portaveu a la DIBA arrossega uns trapis de gruix, una nova ‘motxilla patriòtica’, que és la terminologia més escaient per descriure com la nova (post) Convergència ha reconvertit els casos de corrupció que els sacsegen. El portaveu de Junts a la Diputació està lligat de peus i mans, perquè està investigat judicialment per diversos casos. L’eterna ombra de la mala praxi que sobrevola i taca l’entorn (post) convergent. No saben fer net o és que, tal vegada, no ho poden evitar?

El partit per davant del país o l’eterna confusió entre partit i país. Només espero que no s’atreveixin a fer el mateix amb la Generalitat de Catalunya

No era només la voluntat mútua d’impedir que el republicà Dionís Guiteras presidís l’ens, que també. Era també la necessitat compartida de socialistes i convergents de mantenir una omertà en tota regla. Junts no està en condicions de denunciar les corrupteles socialistes per la senzilla raó que el seu portaveu també resta imputat i perquè forma part del pacte estructural que van signar. Tant socialistes com (post) convergents duen els calçotets ben empastifats.

Tant uns com altres, socialistes i (post) convergents, breguen per tornar al passat, per recuperar aquella Catalunya dual, que és el pitjor adversari de la República. Per aquest motiu, un home de provada solvència i patriotisme com l’alcalde Dionís Guiteras no podia presidir l’ens, per por que fes el que ja va fer a Moià: sanejar la institució. Allí, a Moià, els convergents havien batut tots els registres coneguts d’endeutament, havien deixat l’Ajuntament en fallida, en la ruïna. L’arribada de Guiteras va ser balsàmica, va fer net, va acabar amb la mala gestió i les males pràctiques i va endreçar l’Ajuntament que els convergents havien convertit en un pou sense fons.

Precisament per aquesta raó, entre altres, no podien tolerar que Guiteras presidís la Diputació, faria net i no permetria els abusos als quals avui assistim i aquesta mala praxi que alguns duen als gens es perpetués. Per aquest motiu, precisament per aquest, els convergents van preferir fer presidenta la socialista Núria Marín per impedir que un home honrat, un patriota de pedra picada com Guiteras pogués presidir la tercera institució del país. I, alhora, per aquesta obsessió malaltissa d’evitar l’alternança. Abans enfonsaran el vaixell que permetran que el capitanegi algú altre. És pur classisme.

El partit per davant del país o l’eterna confusió entre partit i país. Només espero que no s’atreveixin a fer el mateix amb la Generalitat de Catalunya. Perquè, si poden, ho faran. I es vendran baratets, tan barats com a la Diputació i al conjunt de la regió metropolitana, erigits en una crossa agònica del PSOE. La sociovergència per salvar el partit, el pacte entre socialistes i (post) convergents per continuar tapant-se les vergonyes, eternament. Mantenir l’hegemonia i el poder a les institucions a canvi d’entabanar la parròquia amb jocs florals, de cronificar el pas del temps.