Tot apuntava que els juntaires pensaven que la sort els somreia. La sortida de Junqueras els va malbaratar els pronòstics. Deu dies de campanya de Junqueras van ser suficients per revertir uns sondejos interns que els donaven la victòria des de feia setmanes. Junqueras en acció va tombar una estratègia de confrontació que ha consistit a convertir l’independentisme en una mena de moviment hooligan basat en l’insult, la difamació i les fake news.
Fins ben entrada la tarda del passat diumenge electoral, l’exèrcit d’execrables —i l’entorn bombolla— no va parar de recriminar i etzibar tota mena d’improperis a tot aquell que no combregués amb la seva bancada. La campanya es va fonamentar en l’espantall del tripartit, una farsa més, una fabulació més. Quan no tens res a oferir de tangible, inventes. Pels nostàlgics de la sociovergència, els del joc de cadires amb el PSC a la Diputació de Barcelona i a la majoria de consells comarcals de Catalunya, ha resultat que aquesta era la seva basa electoral. Sempre acompanyada de l’exèrcit de sicaris a les xarxes socials. Grollers, maleducats, xenòfobs i conspiranoics. Els del “pocs i purs”. Veritables cavallers del purisme que han atomitzat la campanya amb el femer de l’ombra d’un fals pacte amb el PSC fins al punt d’haver de promocionar un document per atipar els defensors del purisme excloent. Els que reparteixen carnets d’independentistes bons i dolents depenent de la llengua que parlis, d’on hagis nascut o d’on vinguis. Cinisme identitari. “Shakespeare era català”. Vergonya aliena.
L’independentisme obté xifres de rècord. Per primera vegada supera el 50% en vots, tot i que amb la baixa participació semblava una quimera. Però amb una gran diferència, amb els republicans per davant dels (post)convergents de Junts. La CUP treu pit i en surt beneficiada. L’independentisme, en conjunt, guanya. Però, l’independentisme podrà formar govern? Tindrem per primer cop un president republicà? La disposició de Junts és nul·la. Borràs detesta aquesta possibilitat i a Puigdemont li cou tant o més mentre Jordi Sànchez oficialitza vetos de tota mena.
Pot una formació política com Junts investir Aragonès sense implosionar? Difícilment
Pot una formació política com Junts —que fonamenta la seva cohesió interna en l’aversió a Junqueras (el Mossèn li diuen per terra, mar i aire) i els republicans— investir Aragonès sense implosionar? Difícilment. Les primeres valoracions dels nacionalistes identitaris són molt reveladores. Que si un empat tècnic, que si han fet un miracle, que si no han guanyat és per culpa del PDeCAT... tot indica que aniran a rebentar-ho tot. És on se senten més còmodes, habituats com estan a fer de guardians de les essències i d’arremetre contra qualsevol que no es doblegui als seus postulats.
No poden assumir ni tolerar que Oriol Junqueras, en dues setmanes, els ha passat la mà per la cara. O manen ells o calen foc a la barraca. Que en el “sí” de l’independentisme s’hagi imposat la formació política que va obtenir menys punts a l’examen de la satel·litzada ANC no ho podran pair. La mateixa entitat que el 2017 va afavorir Puigdemont mentre blasmava un hipotètic triomf de Junqueras. Una entitat que li agrada més fiscalitzar que treballar per la transversalitat del moviment independentista. I de vegades, fins i tot més a la dreta.
L’independentisme ha frenat de nou els del 155 i l’operació d’estat. Però es pot veure abocada a noves eleccions. Junts jugarà a això, que tothom ho sàpiga. La possibilitat que Catalunya pugui iniciar una nova etapa amb el lideratge dels republicans i amb els suports de la resta de forces independentistes i sobiranistes és una traïció a la causa. Abordar el nou projecte amb grans consensos i majories àmplies és un anatema. Fer possible l’amnistia i l’autodeterminació, reconstruir el país? DUI, responen posseïts dels seus legionaris a les xarxes. La responsabilitat guanyarà els deliris? Tant de bo. Però els indicis del mal perdre i la confrontació caïnita fan pensar en si seran capaços d’enviar a Catalunya a unes noves eleccions. Una enorme irresponsabilitat.