La compareixença d’ahir del president Torra ho deixa molt clar: legislatura liquidada i eleccions a la vista. Crec que no seria cap sorpresa si no fos perquè abans d’anar a les eleccions Torra ha dit que és condició sine qua non que s’aprovin els pressupostos de la Generalitat. I que seurà a la taula de diàleg. Val a dir que ahir tan blasmada i ara fan cua per seure-hi, encara que alhora la menystenen. Però, fins aquí, cal felicitar el president Torra.

Ara bé, el desori de principis de setmana al Parlament, a part de lamentable, evidencia la profunda hipocresia i la divergència entre allò que es fa i allò que es diu. La bel·ligerància per exigir fer el que tu t’has negat a fer, el que no has gosat a fer, precisament per no voler desobeir, fa caure de cul. Necessitem sinceritat i honestedat i no hi és per enlloc. Perquè la veritat és que es va acatar tard i es va retirar la pancarta, tal com demanava la Junta Electoral Central (JEC). Convertir el balcó de la Generalitat en una performance, a manca de projecte polític, apel·lar als gestos i a les emocions, és l’única via que pren carta de naturalesa. Tot per una pancarta que al final va ser retirada.

La pilota la van xutar a la teulada del president Torrent. Som aquí, precisament, per acatar, per no voler desobeir. El mateix va passar amb l’acatament de l’article 155 quan es van substituir els consellers del Govern. O quan es va suspendre la DUI després d’un grapat de segons. O quan, després de 10 minuts, l’estanquera va tornar al més alt del Palau de la Generalitat.

O desobeïm tots o ningú. Però no amb l’objectiu de desgastar el soci i parlar “d’herois i traïdors”. Penós. No per muntar una escenificació vergonyosa que danya tothom.  Amb quina legitimitat i exemplaritat es demana al president del Parlament que se sacrifiqui? És d’un absurd que tomba, pura gesticulació simbòlica, estèril i mesquinament partidista. A més que posava en risc els pressupostos que ERC, comuns i JuntsxCat han acordat i que són absolutament necessaris per al país.

El millor valor que té l’independentisme per incrementar el seu suport social és governar, governar bé, amb eficàcia, solvència i amb el ciutadà i els seus problemes al centre

Catalunya ha de donar la imatge que es governa amb solvència. I l’independentisme, que és un moviment seriós, no un que penja i despenja banderes i pancartes a la velocitat de la llum. Catalunya necessita els pressupostos més socials després de tres anys amb pròrrogues. El país ho necessita i això també és el republicanisme: els drets i els problemes de la gent.

El Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) constata que més d’un 60% dels catalans pensa que el Govern no sap com resoldre els problemes del país. Alguns pensaran que només es tracta d’una enquesta més, doncs a mi em sembla molt preocupant. El millor valor que té l’independentisme per incrementar el seu suport social és governar, governar bé, amb eficàcia, solvència i amb el ciutadà i els seus problemes al centre.

Bona part del país està tip de gesticulacions i discurs màgic. I no es pot seguir prenent el pèl a la gent. La gent està cansada de mitges veritats per dissimular l’impossible, reconèixer que no hi ha estratègia compartida per fer el cim, però, sobretot, la gent està cansada de picabaralles estèrils. Prou generar frustració. I prou partidisme descarnat.

Molts pensem que el Molt Honorable President no hauria de ser apartat de diputat per ordre d’un òrgan administratiu. És un atac contra la sobirania parlamentària. La resolució de la JEC i del Tribunal Suprem és una nova intromissió. I cal defensar el president i les institucions. Cert. Però es comença per no portar-les pel camí del pedregar. No es pot acceptar que es tombi el president de la Generalitat de Catalunya de manera il·legal, evidentment que no. La causa general contra l’independentisme no s’atura i tampoc les arbitrarietats contra les institucions catalanes.

Però també és clar que ens trobem en aquest atzucac precisament per acatar, per obeir, per treure “la pancarta” i després tornar-la a reposar diligentment. O no va ser així? O és que això també ho volem obviar? Ara, prosseguir amb aquest desori només ho hauria deixat a mercè del TC.

I encara amb més motiu sabent que el TC ha ordenat a la Fiscalia investigar per desobediència el president Torrent, el vicepresident primer i el secretari primer de la Mesa per tramitar propostes de resolució sobre l’autodeterminació i la reprovació de la monarquia.

És moment d’estar a l’altura, de no actuar a cop calent i sobretot de ser conseqüents. I, alhora, de pensar en el país. Prou fugides endavant. Responsabilitat per davant de tot. És per això que la gent també et vota. La rebequeria i l’infantilisme en política s’han de deixar a casa. El caïnisme per guanyar terreny en el control de l’hegemonia no pot anar acompanyat de crides a la concòrdia i la unitat. Perquè no és creïble. Solucionar els problemes dels ciutadans també forma part de la seva obligació.

Per sort, el mal sabor de boca generat pel desori parlamentari va quedar immediatament oblidat per l’eixordadora dignitat amb l’entrada dels presos polítics a la comissió del 155.

Reflexions que no ens haurien de deixar indiferents i que ens recorden que l’esperit de la lleialtat és el que ha d’evitar les baralles i les batalles pel postureig. Paraules que ens hauríem de gravar a foc: “Parlar amb tothom, fins i tot amb aquells que han aplaudit que siguem a la presó”. “No tenim por. La presó és part del camí cap a la llibertat. Tornarem a fer un referèndum”.

Les paraules de l’Oriol Junqueras ens van recordar que el que tenim damunt de la taula és el que ens hauria de preocupar: “La bandera del diàleg és la millor de les banderes per fer la República”. La taula de diàleg és un pas endavant, incert, però és la primera vegada que es reconeix l'existència d'un conflicte polític. La bandera del diàleg és la millor de les banderes per fer realitat la República.

Diàleg i pressupostos i el país i la seva gent per davant de tot.